barcelonejant
El capità Haddock va a l'òpera
La magnífica exposició de Caixaforum encara la seva recta final i obre la porta a malicioses comparacions entre les ciutats de l'òpera i els països d'opereta
zentauroepp51566691 caixaforum200103140431 /
Del capità Haddock es pot assegurar sense marge d’error que la seva fòbia més gran era l’òpera, una por que degenerava en autèntic pànic quan la intèrpret era Bianca Castafiore, l’anomenat rossinyol de Milà, a qui no queda clar si temia més per soprano o per ser dona. Ara la qüestió és una altra. La qüestió és que a Haddock li hauria encantat l’exposició que d’aquí a quatre diumenges tancarà les porta al CaixaForum, ‘Òpera, passió, poder i política’, inaugurada el setembre passat i que, tant sí com no, sembla que ha pescat menys públic del previst fora dels caladors de la lírica. Si és així, és una llàstima, perquè és una meravella, per les peces que s’exhibeixen, per la forma en què se submergeix els visitants en un viatge en el temps i (això és una debilitat de qui firma) per les malicioses lectures que se’n poden treure. Quedeu avisats que al final d’aquesta enèsima entrega de ‘barcelonejant’, com si fos l’acte tercer de ‘Tosca’, es dispararà amb bala. Contra la pàtria. ¡Ai!
Durant 400 anys aquest gènere líric va bufar a les espelmes de la història que deixa en no-res els Beatles i Woodstock
L’exposició és una idea original de l’envejable centre cultural londinenc del disseny, el Victoria & Albert Museum, l’afany del qual no era donar la nota, en el sentit estrictament musical del terme, sinó explicar com l’òpera ha mogut els fils de la història a Europa durant 400 anys, entre la primera ocasió en què la burgesia veneciana, després de la pesta de 1630, va vendre entrades de les seves festes privades i el públic va assistir extasiat a la representació de ‘L’incoronazione di Poppea’, fins que en 1934 Xostakóvitx va estrenar ‘Lady Macbeth de Mtsensk’ i a Stalin se li van posar els bigotis de punta, cosa que, com és fàcil de deduir, era una admonició en tota regla.
Un fetitxe, un piano de caoba en què va tocar Mozart. /
L’òpera ha bufat les espelmes de la història amb un llevant sense punt de comparació amb el jazz, Woodstock, els Beatles i els Rolling Stones. Aquest és en gran part l’eix argumental del que s’exhibeix al CaixaForum. L’aparició de l’òpera com a nou gènere musical al Londres d’Anna de la Gran Bretanya (per centrar-nos, la que tan bojament retrata Yorgos Lanthimos a ‘La favorita’) va ser, a la seva manera, un ‘brexit avant la lettre’, ja que es va considerar una insultant invasió italianitzant. Els Boris Johnson del XVIII, amb tot, van perdre el duel. El gran incendi que Londres va patir el 1666 va donar peu a una refundació de la ciutat en què els teatres lírics van ocupar un lloc que ja no abandonarien mai.
Fetitxisme
Sobre l’estructura d’aquesta més que recomanable exposició ja en va parlar durant la seva presentació en aquestes pàgines Marta Cervera. Molt encertadament destacava en el títol que el que no faltava a la sala de CaixaForum eren fetitxes, paraula amb ganxo, cert, però ¿què es pot dir, si no, del piano de caoba tocat per Mozart? És, és clar, en la part consagrada a Viena, que, governada sota la batuta de Josep II, va viure un període d’exquisides llibertats creatives, suficients perquè Mozart trenqués patrons narratius i per primera vegada donés veu protagonista als servents en una òpera i en la trama els posés al mateix nivell que l’alta societat. ‘Les noces de Fígaro’, sí, eren i són la bomba.
Espai dedicat a una obra realment pertorbadora, ‘Salomé’. /
També mereix una especial menció la sala dedicada a Barcelona, que en el Victoria & Albert Museum no van poder disfrutar. Allà hi ha, és clar, la senyora Orsini; no una de les dues que l’anarquistaSantiago Salvador portava ocultes a la jaqueta el dia de l’atemptat, però sí una igual que aquelles. Salvador, per cert, va cometre aquella insensatesa durant una obra de Rossini, quin greu, malgrat que al de Pésaro li agradava la bona vida. La seva gran passió era la manduca. Tot ho veia en termes culinaris, fins i tot la música. Segons la seva opinió, «la trufa era el Mozart dels bolets». Quin un.
Però al principi d’aquesta crònica he promès disparar amb bala, així que comença el tercer acte. El motiu és l’impecable relat que l’exposició dedica a Verdi. És la sala dedicada a Milà. El paper del compositor de ‘Nabuco’ en el procés d’unificació italiana (període que en italià sona amb més musicalitat, ‘risorgimento’) és inqüestionable. El seu nom anava de boca en boca com un eslògan revolucionari. Fins i tot es pintava a les parets per eludir la censura del poder polític austríac, que llavors governava. Era un acrònim perfecte. Vittorio Emmanuele Re d’Italia, o sigui, Verdi.
Itàlia va elegir Verdi com a bandera política i Catalunya, vist el funeral amb què se’l va honrar, va triar Verdaguer, gran poeta però, com a far, no hi té res a veure.
El cas és que a la mort del músic el 1901, com es recorda en la mostra, un quart de milió de persones van acudir al funeral i, al pas del fèretre, es va corejar la lletra del ‘Va, pensiero’, «oh mia pàtria, si bella e perdura». Un any més tard (qui sap si els ecos de Milà van reverberar a Barcelona) va morir Jacint Verdaguer a Vallvidrera i, segons s’insisteix, a la capital catalana es va presenciar el funeral més multitudinari de la història passada i futura de la ciutat. La xifra la imaginareu vosaltres. El sistema de pesos i mesures català té una xifra referencial per a aquests esdeveniments, un milió de persones. Això es va dir i encara se sosté. Verdaguer, un home estrany, no només perquè practiqués exorcismes, era, a efectes polítics, el Verdi català. Vaja, que els 4.000 versos del ‘Canigó’ són el ‘Nabuco’ de per aquí. La bala, si així es vol veure, és que la sàvia elecció d’un pare de la pàtria és fonamental per arribar a bon port i no acabar, com de vegades sembla, sense rumb i sense timó. Serveix com a exemple la mateixa exposició sobre òpera, poder i política, que abans de visitar Barcelona va passar pel CaixaForum de Madrid. Passarà el mateix amb l’altra gran exposició d’aquest any, ‘Vampires’, una prometedora producció de La Cinemathèque Française, que també recalarà a Madrid abans de clavar la dent a Barcelona. De vegades la ruta és la contrària, d’acord, però sembla bastant inqüestionable que la decadència política catalana a hores d’ara no s’arregla ni amb un exorcisme.
Sigui com sigui, aneu a visitar l’exposició. És superba. Paraula de Haddock.
