07 d’abr 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

'Amici miei' a la barcelonina

El Joan i el Josep es van conèixer amb els 90 anys ja complerts i s'han convertit en amics íntims i inseparables

Viuen en un centre residencial de la Vall d'Hebron i s'encarreguen de baixar al videoclub per a les sessions de cine

Carlos Márquez Daniel

'Amici miei' a la barcelonina

Manu Mitru

El director italià Mario Monicelli va deixar una oda a l’amistat que hauria de ser d’obligat visionament a tot arreu. 'Amici miei' explica desaventures de cinc amics ja veterans que es passen el dia fent bromes. L’escena en la qual se’n van a l’estació de trens a bufetejar els passatgers que treuen el cap per la finestreta del vagó per acomiadar-se dels seus éssers estimats en el moment en què el comboi es posa a caminar és mítica. Cada personatge de la pel·lícula arrossega un cert pòsit de tristesa personal, però s’imposen la barrabassada, la complicitat i l’alegria. És un cant a la vida. Aquesta és precisament l’essència que destil·len el Joan i el Josep, dos nonagenaris de Barcelona que es van conèixer fa un any i que s’han tornat inseparables.  

Aurora Depares, propietària del renascut Video Instan, un dels set videoclubs que sobreviuen a Barcelona, es va posar a buscar la càmera oculta quan els dos avis es van presentar al seu negoci per fer-se socis. Li van explicar que viuen en uns apartaments tutelats (amb serveis comunitaris) a la Vall d’Hebron i que ara són els encarregats de triar les pel·lícules que els aficionats al cine veuen al saló cada dissabte i diumenge. Es coneix que fins ara se n’encarregava la Lolita, de 102 anys, propietària d’una nombrosa col·lecció de films, però sigui perquè ja els han vist tots o perquè aquesta dama ha volgut cedir el testimoni a la joventut, ara se n’encarreguen ells. I tan a gust.

Qui és qui

Joan Sagarra (Barcelona, 1927) va treballar durant 50 anys al Cercle Artístic. Va començar quan estava a la plaça de Catalunya, a la cantonada amb Fontanella, on també eren «l’empresa de Galletas Montes, l’agència de borsa Negre, el Casino Militar, el saló de festes Rigat, l’Hotel Victoria i el ‘drugstore’ Vicente Ferrer.» Tot això ho ocupa des del 1962 aquest Corte Inglés que sembla que vagi a submergir-se en qualsevol moment. També va treballar a la Diputació de Barcelona en el servei de presidència i sota el comandament de Joaquín Buxó-Dulce de Abaigar, marquès de Castell-Florite; Josep Maria de Muller, marquès de Muller, i Juan Antonio Samaranch, del qual només té bones paraules: «Una persona molt treballadora i generosa». El Joan es va separar l’any passat de la seva senyora, la Mercè, després de 65 anys de matrimoni. No és habitual que una parella es trenqui en aquest punt del guió, però van convenir que era el millor per a tothom. Diu que ara tots dos són molt feliços i fins i tot li va plantejar a ella que vingués a viure a la residència. En pisos diferents, per descomptat. Són pares de tres filles i n’està encantat: «Si tens nenes acabes guanyant tres fills, i si tens fills, se’ls acaben emportant». 

El Joan i el Josep fan una ullada a la videoteca del Video Instan / manu mitru

Josep Vila (Sabadell, 1928), viu amb la seva dona en un dels pisos d’aquest centre residencial situat als peus de Collserola. Com que va néixer un Dijous Sant, es deia d’ell que podia curar amb la saliva. «Fes-me un petonet a la boca», el talla el Joan. Va començar treballant com a administratiu amb un majorista de confecció. Després va passar a la banca i d’allà a la IBM, on es va jubilar. «El canvi l’hi dec a la meva dona. Ella em va animar a sortir del banc», diu el Josep, un home molt més calmat que el fogós Joan, que durant el cafè llança una bateria de floretes ‘tomahawk’ a la cambrera. «O l’acceptes tal com és, o xocaries amb ell tota l’estona. Discutim, però quan veiem que la cosa se’ns escapa, parem. No val la pena», comparteix el Josep. Es van conèixer el 7 de novembre del 2018. Se’n recorden perquè aquest va ser el primer dia del Joan a l’edifici després d’abandonar el seu pis de la Meridiana. Va passar com a les pel·lícules: el nou dinava sol i el veterà se li va acostar i li va dir que el cafè el solien prendre tots junts una mica més cap allà. Per si li venia de gust. «El Josep ha sigut el millor amic que podia trobar en la meva vida, des d’aquell moment ens hem tornat inseparables».

El Joan encara es banya al mar, «sense neoprè ni res, amb la sardineta a l’aire»

Al videoclub hi baixen cada 15 dies. «Una amiga ens va dir que aquí hi havia una casa de pel·lícules i el vam buscar a internet». Venen en el petit utilitari que el Josep pilota amb destresa. «Pensava que no em renovarien el carnet perquè a la màquina de la boleta vaig estar molt més fora que dins de la línia, però mira...». L’han aparcat a la cantonada, en zona de càrrega i descàrrega. Però no hi ha problema: han col·locat la placa de persona amb discapacitat que li van entregar per la salut una mica delicada de la seva dona. «Quan ens n’anem em faré una mica el coix, no et preocupis», diu el Joan, fent broma.  L’Aurora els prepara una mica de tot. Hi va haver alguna queixa de l’última selecció, sobretot per part de les dones, que han demanat títols «més moderns i coses que facin riure». La cap del negoci s’ho pren com un desafiament. «Quan em van explicar la seva història em va semblar increïble, ens encanta que vinguin, són sense cap dubte els socis més veterans que tenim».

Caçats de meduses  

Tots dos acumulen tres dècades de retir. «La idea és acumular més anys com a jubilats que treballant per acabar tombant el sistema». Riuen a cor què vols mentre prenen un cafè. Sobre la vida recomanen «escoltar sempre la dona». «Però tapa’t una mica les orelles», remata el Joan, que diu que fa anys un fotògraf d’EL PERIÓDICO li va fer unes fotos en una platja del Maresme mentre treia meduses de l’aigua. «¡A veure si la trobes!». Era el bo d’Albert Bertran i allò va passar el 2008. En l’hora i mitja de conversa no es queixen ni una sola vegada de les xacres de la vellesa, ni d’haver de prendre pastilles com si no hi hagués un demà. El Joan és soci del Club Natació Atlètic Barceloneta i encara va de tant en tant a fer un capbussó, però sense neoprè ni res: «A pèl, amb la sardineta a l’aire, que és on ha de ser». «En la vida és important descarrilar una mica», coincideixen. Quin vigor; venen ganes de comprovar si en aquesta residència tenen una piscina revitalitzadora, com la de la pel·lícula ‘Cocoon’. 

La foto del 2008 en la qual Joan sosté una medusa / Albert bertran

Marxen amb les pel·lícules sota el braç després de besar amb bogeria l’Aurora. El Joan surt coixejant. Es fiquen al cotxe i abans d’anar a casa passaran a comprar fruita. És dimarts, i a la tarda toca jugar al ‘remigio’.