29 maig 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

Al cel s'arriba des de la cripta

La Sagrada Família acollirà un orgue del segle XIX amb la firma del prestigiós Cavaillé Coll

Natàlia Farré

Al cel s'arriba des de la cripta

Al francès Aristide Cavaillé Coll (1811-1899) se’l considera l’Stradivarius dels orgues. Del seu taller van sortir 700 preuats tresors instrumentals i només un està dedicat a Catalunya, malgrat que la seva mare, Francesca Coll, era de Sabadell. La peça en qüestió –«una joia», segons uns, «el millor orgue romàntic», segons d’altres– és patrimoni de la congregació del Sagrat Cor de Jesús, unes monges que van arribar a la ciutat el 1846 i es van instal·lar primer a Sarrià i després van baixar a l’Eixample. El 1890 van comprar l’edifici del carrer de la Diputació que havia sigut taller d’ebenisteria, metal·lúrgia i farga de Francesc Vidal, un dels artistes més reconeguts de la Barcelona vuitcentista. A Enric Sagnier, l’arquitecte més valorat per l’elit catalana del moment, li van encarregar aixecar una capella en l’immoble adquirit i al millor dels orgueners, l'esmentat Cavaillé Coll, la realització d’un instrument per a la capella.

Aquest orgue va ser un dels pocs que va sobreviure a la crema d’esglésies i convents del juliol de 1936. No va tenir la mateixa sort el que sonava a la cripta de la Sagrada Família. D’aquest no en va quedar ni rastre i des d’aleshores a l’espai que ocupava sona un orgue electrònic, és a dir, un que no pot presumir de tubs. Problema. Els que se n’entenen ho tenen clar: l’excel·lència, el caràcter i l’elevació celestial és patrimoni del so que surt d’un orgue de tubs. El rei dels instruments, segons Mozart. Doncs bé, en poc menys d’un any, l’octubre del 2020, la cripta del temple expiatori prescindirà de l’actual instrument per tornar a lluir-ne un ‘comme il faut’: amb 548 tubs, que no serà cap altre que el que va sortir del taller de Cavaillé Coll, el 1896, per encàrrec de la congregació del Sagrat Cor.     

Donació del Sagrat Cor

A la basílica no dubten a atorgar a la providència la sort del trasllat de domicili de l’instrument. No en va Antoni Gaudí afirmava que tot a la Sagrada Família era providencial. Ara la providència s’explica per la difícil coincidència de mesures: les del ‘cavaillé coll’ encaixen a la perfecció amb les de la capella –la de Sant Joaquim i Santa Anna– on s’ha de situar l’instrument (i on s’ubicava el destruït durant la guerra). I no només això, sinó que també veuen un acte providencial en el fet que les religioses propietàries de l’orgue hagin deixat d’utilitzar-lo i hagin decidit donar-lo per «posar a l’abast de tot el món un orgue construït per acompanyar el culte». Paraula de Margarida Bofarull, representant de la congregació.

Però per arribar a la comunió perfecta, la peça necessita una restauració. Restauració que durà a terme Albert Blancafort, mestre orguener que en el seu historial té, entre d’altres, l’orgue del Palau Güell i el del presbiteri de la Sagrada Família. Desmuntar l’instrument i deixar-lo com el va concebre el seu autor requereix feina durant gairebé un any i un cost de 150.000 euros, import que la basílica espera reunir amb un programa d’apadrinament: un tub flauta, 50 euros; un tub trompeta, 150 euros; un dels grans, 500 euros, i per als de la façana, 1.000 euros. A canvi, els mecenes rebran benefici espiritual: expiar els pecats a partir de les aportacions econòmiques (d’aquí ve això de «temple expiatori») i benefici material en forma de placa amb nom i invitació al concert inaugural. ‘Pas mal’ per a uns recitals que atrauen cada vegada més públic i per a una ciutat que aspira al títol de capital organista del sud d’Europa.

Imatge del sostre de la cripta de la Sagrada Família / MARTÍ FRADERA

Anhelada capitalitat

L’anhel de capitalitat no és exagerat, Barcelona ja va ser plaça organística abans del 36 i va viure un moment revolucionari en vida de Gaudí, quan per la ciutat no només es passejaven els intèrprets més prestigiosos, com Albert Schweitzer i Charles Camille Saint-Saëns, sinó que es construïen orgues imponents, com el que es va fabricar, el 1888, per al Palau de Belles Arts i el que es va fer per al Palau Nacional, el 1929, peça que encara existeix però no funciona i que és una de les més grans del món.

La tradició i els orgues es van recuperant i els concerts es van omplint. Els últims en inaugurar han sigut els de les esglésies de la Mercè, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Just i Pastor. El següent: el de la Sagrada Família. «Una joia encastada en un gran joier», assegura el seu rector.