El sardanista pornògraf que es mereix un carrer a Barcelona

Aquesta serà la segona ocasió en què Joan Sanxo Farrerons (1887-1957), el primer pornògraf de Barcelona, surt a l’apotecaria del ‘barcelonejant’. Va ser l’oblidat Larry Flynt català, com es va explicar aquí el gener del 2016, però va ser també un crucial promotor de la sardana, del teatre en català, traductor de ‘Hamlet’, profeta del nudisme, mànager de boxejadors de renom, com Luis Logan, ‘el rei del KO’, ariet anticlerical i un rosari més de coses, tot això durant el primer terç del segle XX. També era, tot i que sembla que sense militar amb carnet, un llibertari dels grossos. Tenia una impremta al número 9 del carrer Bou de Sant Pere. A un anarquista li dones una bomba Orsini i tremolen els fonaments del Liceu, però si li dones una impremta ho fan els de tota la societat. Aquell primer perfil de Sanxo Farrerons, s’ha de reconèixer ara gairebé com si això fos una fe d’errors, contenia una afirmació precipitada i desencertada, conclusió a la qual s’arriba després de llegir ‘El sardanista pornógrafo’, que aquesta setmana surt a la venda, i conversar amb el seu autor, el catedràtic emèrit de civilització espanyola de la Universitat de Tours Jean-Louis Guereña. Després es precisarà quina era aquella afirmació desencertada. Abans, només per obrir la gana, revelar ja que Sanxo Farrerons va estar fins i tot en el punt de mira, en el sentit policial del terme, delLluís Companysen persona. Aquesta novetat editorial és la repera.

Guereña no és nou en aquest camp poc llaurat de la història al sud del Pirineu. És autor de com a mínim tres investigacions anteriors sobre com els espanyols s’han aproximat al sexe en l’edat contemporània, l’última ocasió va ser el 2018, quan va portar a les llibreries ‘Detrás de la cortina’,un exhaustiu estudi sobre la qüestió, que abraçava la matèria, en aquest cas, des de 1790 al 1950. Que ara repeteixi amb Sanxo Farrerons és una feliç notícia per a Barcelona perquè obre la llum sobre un aspecte una mica esquivada dels convulsos anys 20 i 30 en aquesta ciutat, una faceta eclipsada pels esdeveniments històrics d’aquella època, que no van ser pocs, i posa el focus així sobre aquella ‘onada verda’ (en paraules de Sinesio Delgado) que com un tsunami va creuar la península, causant especials estralls en la societat catalana.

Abans d’aquella onada, als anys 10, Sanxo Farrerons era un tipus amb inquietuds catalanistes, com tants d’altres, la qual cosa no li reservava d’entrada un lloc en la història. Va ser impulsor del primer ‘aplec’ de la Sardana a Vallvidrera. El seu nom apareix en una placa al monument d’aquell barri que recorda aquella efemèride. Gairebé ningú repara en aquest detall. Va ser fundador de la companyia teatral Johannus, per amor a aquesta art escènica, per descomptat, però també per impulsar així el català com a llengua de cultura. Una traducció de 1915 de l’escena en què Hamlet aconsella als comediants (Acte 2, escena 2) porta la seva firma. Potser amb un currículum així s’hauria fet un lloc algun dia a l’Enciclopèdia Catalana, però el 1923 va passar una cosa que va reorientar la seva trajectòria vital. El general Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’Estat i les fílies de Sanxo Farrerons van passar a ser objecte de persecució política. La burgesia catalana, curiosament, li va obrir les portes a un dictador obsés amb espanyolitzar Catalunya. Guereña, vist amb perspectiva, accepta que potser Sanxo Farrerons, llavors, es va buscar un altre afany. Va posar rumb a la sicalipsi.

Amb tres noms diferents, el seu propi, el de Víctor Ripalda (en provocador homenatge al catecisme del jesuïta que tantes infàncies va arruïnar) i el de Laura Brunet (dona de l’alt llinatge madrileny primorriverista fins al moll), aquell filollibertari barceloní amo d’una impremta es va abocar gairebé com si fos una pulsió irrefrenable a la publicació de literatura eròtica d’un ampli espectre, des de la simplement picant fins al sadomasoquisme ‘light’.

El treball de Guereña ha sigut aquests últims anys poc menys que el d’un cercador d’or als rius californians. Ha trobat valuoses llavors, desenes de novel·letes picants que vistes avui dia resulten curioses, però que, sobretot als anys 30, ja amb la segona república en marxa, van inundar els quioscos de la ciutat, les parades de llibreters i fins i tot les cantonades de venda ambulant. El capítol que Guereña dedica a aquesta etapa és dels que et deixa sense parpellejar. És una mirada diferent a l’habitual. La república no va portar una permissivitat més gran. Al revés. Els successius governadors civils de Barcelona, com si de la llei seca dels Estats Units es tractés, tenien entre les seves prioritats posar fi a aquella laxitud moral. Fins i tot van crear la figura d’un agent especial de lluita contra la pornografia. El resultat va ser el previsible. Com als Estats Units, on la prohibició va encoratjar el consum d’alcohol, a Barcelona les confiscacions de revistes i llibres febrosos van assolir xifres inaudites, pista inequívoca que l’iceberg era gegantí, vista només la seva punta.

Multes i confiscacions

Sanxo Ferreronses va emportar més d’una multa de 500 pessetes per possessió de tirades de fins a 37.000 exemplars d’alguns dels seus títols. La premsa de l’època fa referència a una operació en què es van requisar 400.000 volums d’un llibre tirant a verd. A l’estació de França es va detenir més d’un passatger amb maletes plenes de material il·lícit. A Correus, els paquets d’exportació de literatura eròtica amb destinació a Amèrica s’acumulaven per ser expedits. Al carrer Lleida, la policia desallotjava un cine clandestí on es projectava porno a tres pessetes. De vegades, els agents s’apoderaven de material ja anteriorment confiscat, senyal que havia sigut desviat amb un suborn abans del seu viatge a la foguera. ¡Quins anys 30!

És precisament en aquest capítol en què Guereña fa referència a què al maig de 1931 Companys, llavors governador civil, donava precises instruccions al cap superior de la policia perquè, com un Eliot Ness del sexe, posés en sendera als pornògrafs perquè això era «un atemptat contra l’art i el bon gust».

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Aquella etapa no s’entén sense el protagonisme central de Sanxo Farrerons, pou infinit de fils narratius per estirar per a futures reedicions d’‘El sardanista pornógrafo’. De la seva impremta va sortir la versió impresa del mític film de l’UFA ‘La montaña sagrada’, amb Leni Riefenstahl com a protagonista. Va publicar també aquell libel antisemita pel que Henry Ford es va disculpar a mitges, ‘El judío internacional’, doncs no en va l’home que va popularitzar el cotxe és l’únic nord-americà que apareix citat a ‘Mein kampf’, obra que com ja intuirà el lector també va ser editada per primera vegada a Espanya a la impremta de Sanxo Farrerons. Allò eren treballs per fer caixa. Eren encàrrecs que acceptava i cobrava. El que de la seva línia editorial pròpia sortia era una altra cosa: porno i anticlericalisme. ‘En brazos de mi confesor’, per exemple. És un dels seus títols supervendes, que resumeix a la perfecció quins dos corsers tiraven del carro de les inquietuds de Sanxo Farrerons.

Jean-Louis Guereña, en definitiva, ofereix per fi un completíssim retrat de Joan Sanxo Farrerons, infinitament més exhaustiu que aquell que fa gairebé tres anys es va servir com a aperitiu en aquest diari. Llavors, com s’avisava abans en el primer paràgraf, va lliscar una imprudent afirmació. Es deia que Sanxo Farrerons no era el personatge a qui aquesta ciutat dedicava un carrer, i s’acceptava això com a una cosa lògica i natural. Doncs no. Se’l mereix. Candidates, n’hi ha. Per llançar una proposta a l’atzar, posem per cas la del carrer de Taxdirt, que ret homenatge ni més ni menys que a una d’aquelles batalles que Espanya va deslliurar al nord de l’Àfrica de 1909, on centenars de catalans van morir absurdament i que a Barcelona van donar peu a la Setmana Tràgica, de la qual sens dubte va ser testimoni Sanxo Farrerons amb 22 anys acabats de fer. No s’ha de descartar que el marqués per tota la vida, que sembrés en ell la llavor del llibertarisme. Taxdirt és un carrer que passa inadvertit i no ho hauria de ser. Així la va batejar el franquisme després de la caiguda de Barcelona el 1939, al costadet de la caserna Girona, al carrer de Lepant. És un altre carrer de nom infame. Seria tot un honor viure al carrer de Sanxo Farrerons.