El nostre primer argentí

Juan Carlos Pérez Sánchez (Buenos Aires, 1939) va arribar a Barcelona el 1965 i aquí segueix, disfrutant en aquests moments d’una formidable exposició al Palau Robert que posa en relleu, per si algú encara no se n’havia adonat, que ésun grafista sensacional, un dissenyador carregat d’idees noves, un fotògraf que troba en les petites coses d’una ciutat l’explicació a les grans i un dibuixant notable. La cosa porta per títol ‘Clàssic, modern, jazz i tropical’ i procedeix del’arxiu Lafuente de Santander, institució benèfica obsessionada per la Barcelona de la transició que es dedica a emmagatzemar tot aquest material, ‘underground’ o no tant, que al Departament de Cultura de la Generalitat tant li fa: l’especialitat del govern autònom –i també de l’ajuntament– consisteix a esperar que es mori un artista local per enviar a correcuita algú als Encants quan la seva obra apareix escampada sobre una manta.

La tarda de la inauguració, dijous passat, ens vam congregar al Palau Robert –que es va saltar per una vegada la seva especialitat en acollir exclusivament artistes del règim– un munt d’amics del senyor Pérez Sánchez, que va adoptar fa anys el nom que ara ostenta per retre homenatge a la seva mare, que es deia América, i, sobretot, perquè no el confonguessin amb els Pérez Sánchez, dos artistes que el nostre home no tenia en gaire consideració. Allà s’amuntegaven els supervivents de l’‘underground’. Ja a la porta, vaig topar amb el meu cap al’‘Star’, Juan José Fernández, i amb el trio del’‘Ajoblanco’: Pepe Ribas, Toni Puig i Fernando Mir. Ens havíem quedat encallats a l’entrada a causa de la gentada, però ens va salvar una funcionària de les que funcionen, una senyora molt amable que ens va aconsellar que agaféssim l’ascensor i pugéssim a la planta segona, que des d’allà ho veuríem tot molt bé. Tenia raó i ens va deixar a tots commoguts: no estem acostumats que un funcionari ens faciliti les coses i ens alegri la vida.

Mirada innocent

Vaig arribar a temps de sentir el parlament de José María Lafuente, cap d’aquest arxiu que porta el seu nom i que li està solucionant la vellesa a bastants personatges de la Barcelona alternativa anterior a Pujol. Després me’l van presentar i vaig poder comprovar que, a més de ser un tio molt simpàtic, té molt clares les coses respecte a aquella època (també li interessa molt tot el concernent a la ‘movida’ madrilenya, com demostra la seva adquisició a l’engròs d’obres del difunt Ceesepe). També les tenia molt clares el comissari de la mostra, Juan Riancho, que ha fet una gran tasca ordenant el material per a la mostra. La consellera de Cultura pot continuar dormisquejant tranquil·la i traient brillantor diàriament al llacet groc, que hi ha uns servidors a Santander que li estan fent la feina no només gratis, sinó gastant-se els seus propis diners.

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

L’artista rebia assegut en una cadira que anava canviant de lloc cada poc temps –o aquesta impressió vaig tenir– i tenia paraules afectuoses per a tots els que ens acostàvem a felicitar-lo. A les parets, un munt de mostres de la seva prolífica activitat a la nostra estimada ciutat al llarg de l’últim mig segle, que li va fer guanyar el Premio Nacional de Diseño el 1992. No vaig poder preguntar-li si seguia enganxat a la salsa –hi va haver una època en què no et parlava de res més, convertit en una enciclopèdia del gènere– o si havien millorat els estudiants d’Eina, que en el seu moment van arribar a desesperar-lo per la seva dependència de la tecnologia i la seva incapacitat per arribar a alguna banda amb llapis i paper. Se’l veia content en el seu paper de barceloní vocacional. De fet, va ser el nostre primer argentí amb fonament: sobre els molts tarambanes que van arribar després, ell mateix es va encarregar de mantenir una prudent distància.

Qui s’acosti al Palau Robert sense saber qui és l’homenatjat, disfrutarà de la seva mirada innocent. Veurà que, tot i que ell no se n’hagi adonat, América Sánchez ha marcat durant dècades la vida visual de la seva ciutat, i alguna cosa li sonarà entre tot el material exposat. Hi ha hagut altres dissenyadors a Barcelona, però només Juan Carlos ha patentat la seva identitat visual.