Barcelona afronta el repte d'encaixar nous tipus de vivenda

Fa 15 o 20 anys veïns i administracions haurien declarat la guerra a qui pretengués crear allotjaments en vells contenidors marítims per allotjar els barcelonins. Haurien sortit pitjor parats que els fallits minipisos de 30 metres quadrats que va voler promoure la ministra Trujillo. Però la galopant necessitat de vivenda a la capital catalana, tant d’emergència social com per atendre les noves necessitats d’alguns col·lectius, ha accelerat la revolució mental necessària perquè el pròxim mes s’estreni el primer edifici Aprop (amb 12 contenidors-pisos) a Ciutat Vella, o perquè uns promotors s’atreveixin a plantejar els polèmics ruscos. Diversos experts consultats per aquest diari coincideixen en el seu diagnòstic que Barcelona necessita obrir la seva ment a nous tipus de vivenda innovadora per donar sortida a la demanda acumulada, tot i que no a qualsevol preu. Prioritzant la qualitat i el control de les administracions per evitar abusos i aspectes especulatius o degradants.

L’arquitecte i especialista en disseny Juli Capella rememora com des de fa tres lustres a través del FAD han sorgit projectes i debats sobre els minipisos i les vivendes provisionals. Així que ni vacil·la al sentenciar que «és necessari innovar en la construcció, que no s’ha industrialitzat» i necessita fórmules més àgils i imaginatives. Però amb una frontera clau: «no fer marxa enrere en l’habitabilitat». La mida no sempre importa, perquè 15 metres quadrats «poden servir per a una persona», com a solució provisional, en temps restringit i per cobrir una necessitat habitacional, sigui social o d’un estudiant. Però haurien de ser solucions «mai en propietat i sempre fiscalitzat per l’Administració» perquè els promotors no puguin desvirtuar-les. 

Matisos que repeteixen la majoria d’entrevistats. Com l’arquitecta i expresidenta d’ArquinFAD, Silvia Farriol, que també beneeix la fórmula de contenidors com a «solució d’emergència» no definitiva, però culpa les administracions de falta de voluntat per controlar la construcció de vivenda social. Per contra, considera «denigrants» els ruscos –es basen a compartir espais comuns i dormir en llits-cubicle–, i acceptaria albergs d’emergència per a casos que com a alternativa només tinguin el carrer. Per a aquesta professional que sempre ha encapçalat el paper social de la vivenda, Barcelona encara té molt a fer en reutilització d’edificis ja construïts i noves propostes, «des d’una oficina de Vivenda que funcioni», per barrejar, per exemple, a gent gran i joves i afavorir la seva interrelació.  

Pluja d’idees

Algunes de les idees suggerides bateguen també a l’informe ‘El repte de la vivenda’, que a començaments d’any va presentar Barcelona Global després d’escoltar les veus de desenes de professionals, des d’urbanistes a promotors. Jaume Oliu, vicepresident de la plataforma i responsable de Real State de Banc Sabadell, recorda que «el 40% de la població de l’àrea metropolitana fa un sobreesforç per accedir a la vivenda i hi destina més del 30% dels seus ingressos». Una conjuntura que converteix en «interessant» la proposta del pla municipal dels Aprop si aconsegueixen l’equilibri entre «assequibles i dignes», però que estan lluny de ser una solució davant de l’enorme dèficit acumulat.

Per això, defensa tant crear més vivendes per frenar el risc d’exclusió social, com facilitar l’accés als que no ho aconsegueixen pels alts preus a la ciutat. «És necessària més oferta, construir més, agilitar tràmits, flexibilitzar tipus de vivenda...». ¿Quines? Contempla «unitats molt petites amb espais compartits si són innovadores i de qualitat», anant més enllà de les limitacions de la cèdula d’habitabilitat; i activar els centenars de locals comercials en desús que hi ha a la ciutat per fer-los residencials. O guanyar altura en edificis consolidats.

El projecte que s’aixeca al carrer de Nou de Sant Francesc suma mesos de retard. Però la regidora de Vivenda i Rehabilitació, Lucía Martín, insisteix que «com tota innovació, no ha sigut fàcil per a l’ajuntament» posar en pràctica ni trobar els aliats precisos. Però assegura a aquest diari que el ritme de construcció és el previst per rematar-lo a finals d’octubre. Són només 12 pisos, a més de les altres dues promocions que es licitaran en qüestió de dies, però més enllà del concepte, destaca el gir de prioritzar «solucions constructives sostenibles, amb menys producció de residus i molèsties», a més d’un «enfocament mediambiental». I recorda que no són formalment vivendes perquè no compleixen les mesures que exigeix la cèdula d’habitabilitat, sinó «un complement que se suma a la construcció de parc públic de lloguer», només per a urgències.

Tampoc va ser senzill trobar qui executés aquest pla pilot, que es munta en un procés industrial i després es desplacen al solar en qüestió per al seu encaix final. Ho està fent l’UTE Constecnia 3 SL Eurocatalana. Un esforç innovador (a Catalunya) que lloa l’arquitecta Benedetta Tagliabue. «Hi ha una nova generació de professionals que pensa molt en els preus i moltes vegades són alhora arquitectes i constructors», manté. «És bo reinventar la professió, abaratir i transformar, però cal vigilar molt la qualitat i no perdre espai públic al buscar-li ubicació», argumenta, emfatitzant que de moment un sol bloc és «un manifest», i després caldrà crear-ne més i «fer números, amb bona planificació i un límit». Defensa que els pròxims passos s’encaminin a la construcció de vivendes petites, però amb espais comuns i serveis públics, on «la dignitat la marca la qualitat» i no la dimensió.

Des del punt de vista immobiliari, el cap d’estudis del macroportal Idealista, Fernando Encinar, és partidari d’«evitar dogmatismes i visceralitat» al parlar de la futura vivenda, perquè amb el pes de l’estructura de vivenda familiar heretada del franquisme i per a famílies àmplies ja no n’hi ha prou. «Cal pensar en la funcionalitat» i que cada vegada hi ha més demanda per a persones soles», o parelles, argumenta. I no té perjudicis amb la mida si suposen un espai «calent, net i acceptable», amb el carrer com a alternativa. 

Per al projecte municipal prefabricat, defensa l’altura que permeti optimitzar preus i guanyar metres, davant de l’enorme demanda que pateixen els barris cèntrics i la forta «tensió que això genera en els preus». 

Des de la sociologia

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

En un debat semblant, l’investigador i sociòleg barceloní Xavier Martínez Celorrio va més enllà a l’alertar que més enllà de les limitacions geogràfiques i físiques de Barcelona, «hi ha un transfons de desigualtat, de ciutat més dual on es retarda l’emancipació i hi ha un reajustament a la baixa molt fort d’expectatives». O sigui, pragmatisme per «fer acceptable el que abans no ho era», des del salari fins a les expectatives d’aconseguir un sostre, fins i tot petit.

Té clar que hi ha una enorme diversitat de necessitats, des de solucions «conjunturals per a joves, perquè una quarta part de 30 a 34 anys viuen amb els seus pares i hi ha una enorme necessitat d’emancipació; a altres per als més grans». Però amb obertura de ment, perquè pensa que les vídues –cada vegada més– sí que podrien conviure, per exemple. I que cal prioritzar zones comunitàries d’«interacció». Recepta que sociòlegs i consistori vagin de la mà per parir la ciutat que ve, que haurà de «canviar de visió» per tenir més mires metropolitanes.