Anar al contingut

barcelonejant

Barcelona desnatada, adeu a la Granja Vendrell

A dos anys de complir la centena, aquesta botiga amb tocs 'art déco' s'acomiada per jubilació del propietari i per alguna cosa més

Carles Cols

Barcelona desnatada, adeu a la Granja Vendrell

JORDI COTRINA

La Granja Vendrell, al 59 del carrer de Girona, és a mig mes de dir adeu sense ni tan sols poder complir els 100 anys, xifra rodona que per als devots del sistema decimal, com els anomenava Jorge Luis Borges quan li van donar el condol per la defunció de la seva mare a pocs dies de complir el segle, té el seu què. Va obrir per primera vegada les portes el 1921. No és només per una qüestió d’edat, 98 anys, que no són pocs, sinó també pel que va ser i, per tant, que encara conserva que la Granja Vendrell forma part d’aquest minvant univers de les anomenades botigues emblemàtiques de la ciutat, o sigui, les que fins fa bé poc feien que Barcelona fos reconeixible i entranyable. Toca, doncs, una vegada més, fer un obituari comercial, i ja en van massa, i recapitular velles històries que atresoren els propietaris, el Demetri i la Cris, però pel mateix preu no està de més dedicar uns paràgrafs a ser un corcó, perquè aquest establiment podria complir els 100 i més anys en mans de nous propietaris si no fos pel laberint normatiu de Barcelona.

Va obrir el 1921 i a l’avi Demetri li va anar tan bé que fins i tot tenia la seva pròpia marca de llet, Begaleche

Abans, primer, la part dolça. Era un negoci d’aquells que en el seu temps tenia cua al costat de la porta abans d’aixecar la persiana. Era cèlebre sobretot per la seva nata. Encara hi esteu a temps. L’avi del Demetri, un altre Demetri, va aprendre l’alquímia d’aquest producte de rebosteria com a aprenent de la Granja J. Viader, que el 1921 ja era un negoci referencial, amb mig segle d’història llavors a la seva esquena, però a la Vendrell, per ser enmig d’una de les zones llavors nobles de l’Eixample, la nata que se servia no era qualsevol, llavors de cabra, caviar blanc, segons el net del fundador.

Un repartidor surt de la Granja Vendrell en l’edat d’or de la nata.

La granja repartia a domicili i era sovint el local de celebracions al barri, d’aniversari i comunions, de berenars de xocolata calenta; vaja, un negoci tan pròsper que va créixer fins a tenir la seva pròpia marca de llet, Begaleche, amb vaques pròpies a Begues.

Per perepunyetes, l’ajuntament va deixar a la granja sense placa de botiga amb pedigrí el 1994, però vist el final d’aquella campanya, gairebé que millor

Tant pedigrí, el que són les coses, no li va servir al seu dia a la Granja Vendrell per merèixer una d’aquestes 125 plaques que el 1994 va concedir l’ajuntament a les botigues que donaven llavors una atmosfera comercial única a la ciutat. Sembla que per alguns retocs en el disseny del local la Vendrell no complia els requisits exigits. Tant fa. El temps, com se sap, va oferir un vergonyós destí a aquestes plaques. N’hi ha com a mínim un parell de desenes a les voreres que informen de botigues que ja no hi són. Millor homenatge li va fer a la granja América Sánchez, amb aquell exquisit recopilatori fotogràfic dels rètols de la ciutat, que es venia com crispetes a Vinçon, una altra placa també sense botiga, per cert. El rètol ‘art déco’ de la façana de la Granja Vendrell és senzillament exquisit.

La qüestió és que la tercera generació dels Vendrell es jubila i voldrien que el negoci continués, més ara que aquesta porció de l’Eixample sembla que ha sortit del coma que durant anys la va afligir. «Aquí et desmaiaves un diumenge enmig del carrer i fins dilluns ningú se n’adonava», explica molt encertadament el Demetri. Ara ja no és així. Té quatre interessats a prolongar la vida de la granja, però, com saben molts comerciants, la normativa municipal sembla de vegades escrita de pròpia mà pel mateix xèrif de Nottingham.

Els repartidors dels productes de la Granja Vendrell posen al costat d’un Chevrolet del 1928.

El carrer de Girona l’imagina l’ajuntament pròximament com un nou Enric Granados, per als vianants, però més plàcid si és possible. Per això hi regeix una suspensió en la concessió de noves llicències, per la qual cosa la de la Granja Vendrell cotitza a l’alça, però en aquest Ibex comercial penalitza, i molt, la inflexible lectura de les normes municipals, que veta estrictament que en la versió 2.0 de la Granja Vendrell el bocata de l’esmorzar es pugui prendre amb un quinto o amb una copa de vi. ¿Recordeu l’Amélie, que li etzibava al botiguer del barri que mai seria una carxofa perquè no tenia cor? Doncs sembla que l’anatomia municipal no és gaire diferent i, paradoxes d’aquesta ciutat, després d’haver facilitat que el modernitzat passeig de Sant Joan, entre Tetuan i Diagonal, s’hagi convertit en un restaurant sense fi, a dos carrers de distància la ‘dura lex sed lex’ sembla que condemna a l’extinció un local entranyable.

Ho sap tot botiguer, la normativa municipal sembla escrita pel xèrif de Nottingham i no es fan excepcions

Aquest obituari (que ho és mentre no hi hagi un gir inesperat en el guió) ve amb postdata. Amb el Demetri, la xerrada sobre la història de la Granja Vendrell ha tocat, era inevitable, aquells temps en què a Barcelona es munyien vaques diàriament. En la postguerra n’hi havia com a mínim unes 10.000 ‘barcelonines’ que deien mu, repartides entre 700 vaqueries. La xifra va anar decreixent per raons òbvies i el Demetri encara recorda el tancament de l’última d’aquelles botigues que servien llet més fresca impossible. Era la del carrer de Torrijos, a Gràcia. Va passar el cadenat per última vegada el 15 de novembre de 1984 i, quina història, no ho va fer bovinament. «Tumult amb cops en el desallotjament d’una vaqueria», va titular llavors en aquest diari Mariángel Alcázar. Hi va haver ferits. La Guàrdia Urbana fins i tot va demanar ajuda a empleats del zoo per treure una a una les 22 vaques, com si es tractés de dracs de Komodo. Tant va commocionar aquell episodi de resistència que un mes més tard el tristament traspassat Carlos Pérez de Rozas encara dedicava unes paraules de reconfort a aquelles vaques, que suposava tristes a l’Hospitalet, la seva nova llar.

Res més lluny de desitjar tumults al carrer de Girona per salvar la Granja Vendrell, però de vegades sembla que abans aquesta ciutat es resistia més quan la conduïen a l’escorxador.