Anar al contingut

fenomen complex

La varietat de perfils del 'top manta' complica la seva erradicació a Barcelona

Asiàtics que es proveeixen de 'souvenirs' al Raval multipliquen l'activitat sobre les voreres

Venedors amb papers trien la manta perquè guanyen més diners que amb altres activitats

Patricia Castán / Mar Martínez

La varietat de perfils del 'top manta' complica la seva erradicació a Barcelona

JORDI COTRINA

Els primers manters que fa anys van convertir el carrer o les platges barcelonines en els seus taulells de venda van sorgir per pura subsistència, com a alternativa per guanyar-se la vida davant la dificultat d’integrar-se en altres feines al no tenir la documentació per viure o treballar a Espanya. Però en l’actualitat, la ‘plantilla’ d’aquesta activitat inclou una disparitat més gran que mai, des del mateix perfil de subsaharians que han fet de la venda ambulant la seva forma de supervivència, fins a venedors que –fins i tot tenint papers– s’han apuntat a aquesta feina perquè els resulta més rendible que altres treballs precaris. Com a resultat d’aquest puzle, venedors senegalesos, pakistanesos, bengalís i xinesos comparteixen el ‘top manta’ a Barcelona, amb diferents motivacions i solucions per sortir del carrer.

La sensació d’«impunitat» de la venda il·legal, mentre el consistori d’Ada Colau va premiar durant anys la recerca d’una solució social sense gairebé pressió policial, és la causa que cada vegada més perfils se sumin a la polèmica activitat, afirma Fermín Villar, president de la Plataforma d’Afectats pel Top Manta. El desenllaç és que sota el mateix paraigua hi ha casos d’autèntica necessitat, així com de mera explotació comercial de la via pública. El creixement de la zona de venda de carrer al passeig de Joan de Borbó va permetre anar veient aquesta evolució i el ‘mix’ divers de nacionalitats.

Clauers i ventalls

El fenomen va fer eclosió amb més evidència a la Rambla, on en comptes de pareos o roba esportiva, es van obrir pas unes mantes més petits al mig de la Rambla, arribant a haver-n’hi mig centenar simultàniament abans de l’operatiu policial instigat des de l’ajuntament aquest estiu. La singularitat del cas és que moltes d’aquestes mantes amb ventalls, imants, cistells per a la fruita o clauers provenen de pseudomajoristes pròxims a la bijuteria i els records, que fins i tot els fien la mercaderia. En alguns casos havien arribat a estar vinculats a algun comerç normal de ‘souvenirs’ de la zona. «És com obrir un punt de venda, però gratis, de manera que tens el doble de possibilitats de fer negoci i d’anar a buscar alguna peça que et demanin», lamenta Villar.

Una dona ven ventalls al carrer / JORDI COTRINA

A la plaça de Gaudí (al costat de la Sagrada Família) també es van arribar a sumar desenes de venedors pakistanesos, indis i xinesos, alguns dels quals tenen el permís de residència i que prèviament han sigut dependents a les botigues de la zona, on les inspeccions són freqüents. En aquest col·lectiu conflueixen eventualment venedors que fan l’activitat pel seu compte –després de proveir-se en un majorista–, juntament amb altres d’assalariats d’alguna xarxa organitzada. Un d’aquests explicava que si no tens la documentació per viure al país l’escala salarial és la més baixa, uns 300 o 400 euros mensuals, que impliquen que la feina encomanada pot anar des de vendre ‘souvenirs’ sobre un mocador a terra fins a les cerveses a la nit. D’altres afirmen que un bon dia sense policia i amb aquest gènere s’embutxaquen xifres amb dos zeros.

Reorientació de l’activitat

Però la problemàtica social del ’top manta’ guanya aquí un nou enfocament, quan del que es tracta no és d’integrar els seus venedors en altres vies laborals, sinó a convèncer-los que facin el salt d’una activitat il·legal a una altra que potser estigui pitjor remunerada. «¿On aconseguiré guanyar més?», es pregunta amb un anglès pulcre H., un dels que juguen al gat i la rata a prop de Colom i que prefereix aquesta feina que no pas repartir butà o ser a la caixa d’una botiga nocturna.

Fonts municipals admeten que les negociacions i l’abordatge social es dirigeix al col·lectiu subsaharià, per les seves necessitats específiques. De moment, per a la resta, no hi ha cap pla més enllà dels vinculats a les operacions a la via pública. L’empresari Amit Sharma, amb diversos establiments de records a la Rambla, es queixa que els manters asiàtics compren el gènere sense problemes i sense impostos sense gairebé moure’s de la zona, mentre que els operadors legals paguen lloguers que es poden acostar als 8.000 euros al mes, acostumen a tenir diversos dependents «amb sous dignes» i abonen l’IVA corresponent de la mercaderia. Explica que alguns grups asiàtics s’han organitzat perfectament al Gòtic, amb el seu propi sistema de seguretat per alertar de l’arribada de la policia, i amb amagatalls per al gènere en contenidors.  També defensa que si estan ben pagats a les botigues no tornen al carrer.

Un altre empresari, president de l’Associació de Negocis Turístics de Catalunya, assegura que alguns empleats sí que busquen ingressos extra (pel seu compte) al carrer. Tots dos es queixen de contínues inspeccions als seus negocis, malgrat la competència no reglada davant els seus establiments.

Del magatzem al contenidor... i al carrer

En un segon desapareix la mercaderia i el mercat ambulant de la Rambla sembla no haver existit. Els suvenires, que els turistes que passegen per Barcelona regalaran als seus familiars i amics, s’amunteguen dins de bosses amagades a les papereres i les cantonades es transformen en ulls a l’espera que la policia marxi. «Últimament hi ha més moviment policial, tot i que la majoria és secreta. Al principi ens costava reconèixer-los, ara ja els detectem i ens amaguem ràpid», confessa l’Aleem, un noi pakistanès que es dedica a vendre pals de ‘selfie’, ventalls i imants a través de la venda ambulant.

El proveïment del mercat ambulant s’ha centralitzat al Raval, al costat de la Rambla. «Abans compràvem a Badalona, ara comprem a petites botigues xineses del carrer de l’Hospital. Allà trobem una millor relació qualitat-preu», explica el Bilal, company de l’Aleem. «A més, aquests negocis emergents permeten als venedors ambulants pagar els productes a terminis o després de vendre’ls», assenyala el Rahul, un dels treballadors d’una botiga de ‘souvenirs’ de la Rambla.

La venda ambulant és una de les principals fonts d’ingressos de la majoria d’immigrants il·legals que són a Barcelona. L’Aleem va arribar del Pakistan fa dos anys i des d’aleshores només s’hi ha dedicat. «Mai he treballat en cap altra cosa, puc guanyar 800 € en un mes bo», afegeix. No obstant, aquest estiu no està sent fàcil. «La mala imatge que està donant Barcelona influeix en el tipus de turista que arriba», explica el Rahul, que assegura que contínuament veu notícies que degraden la capital catalana a la cadena de televisió índia que té contractada per satèl·lit. Segons aquest treballador d’origen indi, «la majoria dels turistes d’aquest estiu són de classe baixa, que no destinen els seus estalvis a comprar ‘souvenirs’ per recordar el viatge. Tot i que un treballador de la Rambla explica que a la seva botiga han facturat 30.000 euros en records aquest agost.   

Un negoci organitzat

Els diferents col·lectius d’immigrants s’han distribuït els serveis. «Els indis ens quedem amb les botigues de ‘souvenirs’; els senegalesos i pakistanesos, amb la venda ambulant al carrer, i alguns bengalís i pakistanesos, amb els súpers de 24 hores», comenta el Rahul. «Quan el negoci estava en auge, hi va arribar a haver botigues de records que contractaven venedors ambulants a comissió», declara el Faz, el propietari d’una de les botigues del carrer dels Tallers, que afegeix que «ja no surt a compte».

Les úniques que continuen esquivant la legalitat són algunes botigues que, després de la prohibició de la venda d’alcohol després de les 23.00 hores, «van començar a enviar els seus treballadors a vendre llaunes de cervesa pel carrer», apunta Fermín Villar, president d’Amics de la Rambla. «Molts d’aquests joves acumulen deutes personals de fins a 25.000 euros per arribar a Espanya i es veuen abocats a treballar en qualsevol condició». 

.