El club de la comèdia

Com era de preveure, l’estàtua en homenatge a Johan Cruyff és un espant. De fet, gairebé totes les escultures de personatges il·lustres ho són, ja que pretenen retratar l’homenatjat en un moment de glòria que el defineixi i el resultat sol vorejar el ridícul. Però el que realment em molesta de l’estàtua de Cruyff és que s’hagin oblidat de completar-la amb una altra de més petita de Josep Lluís Núñez: ¿a algú se li acudiria dedicar una escultura a Stan Laurel (o a Andrés Pajares, que ja triguen) sense posar-la al costat d’una d’Oliver Hardy (o deFernando Esteso)? Les grans parelles còmiques no es poden trencar amb tanta alegria, i la que van formar el futbolista holandès i el constructor barceloní va ser de les que fan història. Fins i tot aquells a qui el futbol ens importa un rave vam seguir en el seu moment les aventures de Cruyff i Núñez, els càrrecs dels quals, segons un amic culer, haurien d’haver sigut vitalicis.

Alfons Arús (un altre per al qual també reclamo una estàtua) va ser fonamental a l’hora d’atreure un públic nou al món del Barça, gràcies als seus programes de televisió, en què Cruyff apareixia com un estoic torracollons i Núñez (interpretat pel mateix Arús, que actuava de genolls per semblar més baixet), com un ploramiques permanent que sempre estava patint pel destí del club del seu cor. En els anys de Cruyff i Núñez, el Barça era divertit per motius extrafutbolístics, mentre que ara cal ser aficionat a aquest esport per disfrutar-lo: l’humor involuntari d’aquesta gran parella ja no es veu per enlloc.

El meu amic Carlos Pazos, artista conceptual de molta categoria a qui el futbol no l’importa gens ni mica, apuntava en un quadern els cruyffismes, aquestes frases i aquests conceptes de l’holandès que deixaven en no res els comentaris de Forrest Gump. La seva frase favorita de Cruyff (i la meva) era: “Guanyar, guanyar, no sé si guanyarem, però tenim il·lusió, i la il·lusió és el més bonic del món”. També ens agradava molt l’expressió, aparentment incomprensible, “‘el táctica Sirigosa’”, que crec que feia referència a la necessitat d’aplicar en el següent partit l’assajada en un d’anterior davant el Saragossa. Jo, ara, quan surt per la tele l’actual entrenador del Barça o el president, canvio de canal, mentre que Cruyff i Núñez em mantenien clavat a la pantalla amb les seves habilitats mesmeritzants.

Mestres del llenguatge

Era igual que Cruyff fos un pesseter i que Núñez hagués contribuït tant a la lletjor urbana de Barcelona com Donald Trump a la de Nova York. Tots dos van eixamplar la base social del barcelonisme amb gent a qui el futbol l’hi portava fluixa i fins i tot l’angoixava. Cruyff va ajudar a evolucionar la llengua espanyola amb el senzill sistema d’haver après l’idioma fins a cert punt i no haver-se mogut d’allà en 30 anys. Quan aprenia una expressió nova (“‘en un momento dado’”, per exemple), la utilitzava fins i tot quan no venia a tomb. I Núñez no es quedava enrere: estem parlant de l’home que va convertir l’expressió ‘quiero decir’ en ‘quicir’, que responia a tot amb el mantra “si el soci m’ho demana” i que va assegurar, sense enrojolar-se, que Barcelona porta el nom del seu més famós equip de futbol.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Només l’Atlètic de Madrid, que a mi em consti, va saber competir amb Núñez a l’hora de tenir un president carismàtic. O dos: Jesús Gil y Gil i el doctor Alfonso Cabeza, les memòries del qual, 'Yo, Cabeza', atresoro a la meva biblioteca, tot i que només sigui per la portada, en la qual se’l veu vestit de futbolista i amb bata de metge auscultant una pilota. Tot i que no em faran cap cas, exigeixo a l’Atleti les estàtues d’aquests dos reis de la comèdia.

És evident que el món del futbol es conforma amb la seva audiència habitual, que és molt notable, però un no pot evitar recordar amb nostàlgia l’època en què, gràcies a Cruyff i a Núñez, et parties amb una cosa que, en principi, no t’importava gens ni mica. Encara som a temps d’arreglar la barrabassada i posar-se a treballar en l’estàtua de Núñez. Els dono un mes abans de portar el cas Estrasburg.