PATRIMONI

L'icònic drac de la Casa dels Paraigües rejoveneix més d'un segle

La famosa escultura, que des de 1888 vigila la Rambla penjada des de l'edifici del Pla de la Boqueria i ha deixat provisionalment la seva ubicació per recuperar la llum original, tornarà al setembre

La restauració de la finca permet, també, rescatar els esgrafiats de la façana firmats per Josep Vilaseca i inspirats en les estampes japoneses que van ser tapats el 1914

L'icònic drac de la Casa dels Paraigües rejoveneix més d'un segle
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

ver +

‘Hic sunt dracones’. O, dit d’una altra manera, Aquí hi ha dracs. El que s’utilitzava a l’edat mitjana per indicar territoris inexplorats o perillosos als mapes –vaja, terra ignota per continuar amb les llatinades– podria utilitzar-se ara en els plans de Barcelona. ‘Hic sunt dracones’. I molts. La ciutat n’està plena. Es poden veure només alçant el cap. Enfilats en façanes, cornises i llindes. Pedra, ferro, vidre, trencadís... Fins i tot de carn i ossos: els dracs de Komodo del zoo. Grans i petits. Amb i sense sant. No en va, el patró de Catalunya, Sant Jordi, que en el seu historial surt vencedor del combat contra un drac, sempre apareix amb un als peus. Total, ‘Hic sunt dracones’. N’hi ha a tot arreu –des del Pati dels Tarongers fins a la cascada de la Ciutadella– però cap és tan icònic com el de la Rambla, amb permís del tritó de Gaudí que dona la benvinguda al Park Güell i el saure que dona forma a l’edifici que l’arquitecte va aixecar per a Josep Batlló al passeig de Gràcia.

El drac de la Casa Bruno Cuadros, al taller. FOTO: SERGI CONESA

El que aquí ens ocupa té una paternitat més discreta, Josep Lomas, però la seva privilegiada ubicació (surt d’una cantonada de la Casa Bruno Cuadros, coneguda com la Casa dels Paraigües per la majoria de barcelonins) el situa dalt de l’Olimp de la popularitat ‘dragonenca’ de la ciutat. És de zinc pintat (tot i que molts es pensen que és de ferro forjat) i abans escopia foc. Sempre ha estat a la mateixa cantonada des de 1888. «Ha estat», perquè des del desembre passat el racó ha quedat buit. No us espanteu. Ni s’ha desintegrat ni ha fet arrels en altres llars. Està al planxista, que per a les obres d’art és el mateix que dir restauració. Se n’ocupa Quico Vez i la seva empresa Tres Ranas, que deu el nom a la taverna que Leonardo i Botticelli van obrir a Florència al segle XV.

Vaja, que el drac de la Casa dels Paraigües necessitava una posada al punt després de 133 anys atalaiant el personal des de la Rambla i sense treure foc pels queixals. «Per l’edat que té és fantàstic, li hem fet una bona neteja i poc més», assegura Vez. «Poc més» vol dir posar en solfa el cablatge elèctric que li permetia encendre els ulls i la boca, que fa unes dècades van deixar de cremar. Tornaran a encendre’s ben aviat, al setembre, quan la Casa Bruno Cuadros deixi d’amagar-se darrere de la bastida que la cobreix i els tres metres i 250 quilos de saure tornin al seu lloc. I tornaran altres elements originals de la façana, també en procés de restauració.

Fonaments de 1782

Vez i l’arquitecta Inés Rodríguez han decapat l’edifici i el que ha aparegut darrere de capes i capes de pintura és una façana que no té res a veure amb el color ivori i salmó que lluïa fins al desembre, fruit de les rehabilitacions viscudes. El que surt després de la intervenció és l’aparença original, la que Josep Vilaseca va projectar el 1885 quan Bruno Cuadros –comerciant de paraigües, para-sols i ventalls– li va encarregar refer l’edifici per donar més solera a la seva botiga, que ocupava els baixos. Vilaseca, arquitecte eclèctic, va projectar un edifici neoegipci, monocrom, amb una textura que imita la pedra tallada i detalls de color vermell als capitells, columnata i cresteria. Elements d’inspiració faraònica que contrasten amb la decoració completament japonesa, també de Vilaseca, de la botiga, entresol i les panòplies de paraigua que vesteixen la façana i han donat nom a l’edifici.

La restauració de la façana de la Casa Bruno Cuadros, recoberta amb una bastida, acabarà a finals d’agost. / SERGI CONESA

Amb tot, la recuperació més sorprenent és la de les pintures desaparegudes que ocupaven els plafons situats a l’altura de l’entresol, tant al costat Rambla com al costat de l’edifici que mira a Cardenal Casañas. Imatges japoneses amb la firma de Vilaseca (un dels dibuixos originals el custodia l’Art Institute of Chicago) copiades o inspirades a les estampes ukiyo-e. Vez i el seu equip estan rescatant les originals, esgrafiats en els quals l’arquitecte va plasmar japoneses vestides amb el tradicional quimono, reproduint fins i tot un error (o no). El cas és que les dones porten l’obi (el cinturó del quimono) cordat al davant, detall que se suposa que a Vilaseca (i al comitent, el senyor Bruno Cuadros) li va passar per alt, ja que en la cultura nipona indica que no eren dames sinó prostitutes.

Notícies relacionades

Els dibuixos van quedar tapats el 1914 per altres estampes menys elaborades i amb una paleta de colors molt més freda. Va ser durant una de les moltes rehabilitacions que ha patit l’edifici, els fonaments del qual es remunten a 1782, que el pintor Manuel Tramulles, un dels principals exponents del barroc català juntament amb Pere Pau Muntanya i Francesc Pla ‘el Vigatà’, va aixecar la seva residència sobre un dels solars que va deixar al descobert la demolició de la muralla medieval al portal de la Boqueria.

Publicitat en l’espai urbà

La rehabilitació de la Casa Bruno Cuadros (o Casa dels Paraigües) <strong>ha costat 172.000 euros</strong>, finançats amb el recaptat amb les lones publicitàries. L’ús de l’espai urbà per a anuncis està regulat per l’ajuntament, i en el cas de les lones per a rehabilitació d’edificis privats es queda una part de l’import. En aquesta operació, dels 10 convenis firmats per tapar la façana de la Rambla durant la seva recuperació, el consistori ha ingressat 75.631,40, euros que ha destinat a la millora de l’espai urbà. Concretament s’ha intervingut a la façana verda dels Jardins de Vilanova i les parets mitgeres de les places del 8 de Març i de les Dones del 36.

Temes:

Patrimoni