Barcelona vista amb ulleres mexicanes

Si els comptes no fallen, la cita per fer un cafè amb la cineasta Anaïs Pareto s’ha demorat quatre anys. Va ser en algun moment del 2015 que a través de tercers vam acordar parlar sobre el seu treball rere la càmera, perquè aquest tercer em va explicar la substància d’un dels seus primers treballs, un documental a sis mans sobre dones del servei domèstic de Barcelona, bolivianes i equatorianes, sobretot, que jugaven en una lliga femenina de futbol en camps de la perifèria de la ciutat. Un temps després, per correu i amb contrasenya per ser visionat, em va fer arribar un curtmetratge, 'La familia Hernández Cruz', que, rodat gairebé íntegrament en un pla seqüència, retrata la visita d’una vídua i els seus fills a la tomba del pare mort tal com, amb màgica naturalitat, se celebra aquest ritual a Mèxic. En un determinat moment, el fill tira un rajolí de tequila sobre la terra on jeu el seu pare. "Salut, pare". Resulta commovedor.

La qüestió és que Anaïs Pareto un dia es va enamorar de Mèxic i allà ha residit i s’ha format com a directora de cine, de manera que calia esperar que tornés, quatre llargs anys, com si del soldat Svejk es tractés. Quan acabi la guerra, a les sis de la tarda, a la taverna U Kalicha, va preveure Jaroslav Hasek, tot i que en aquest cas, per qüestions de comoditat, la cita és al menys glamurós Navia de la plaça de Joanic.

Abans de prosseguir, una advertència. El conjunt de l’obra rodada per Pareto és en aquestes latituds i longituds mediterrànies encara inaccessible, fins i tot a Filmin, aquesta sort de Casablanca on, com un Rick Blaine o un Victor Laszlo, es refugien de vegades pel·lícules ignorades per les sales d’exhibició, com 'La región salvaje', d’un mexicà de categoria, Amat Escalante, a la qual caldrà tornar després, perquè el país més al sud de l’Amèrica del Nord, com ha descobert Pareto, redueix el realisme màgic de Colòmbia a la categoria d’un conte de 'Teo visita Macondo'.

Aquesta cineasta de Gràcia va sortir del forn de l’ESCAC, la ‘facultat’ local de cine, el 2007, just un any abans del cataclisme econòmic. Els sous ja estaven per terra i els pisos, pels núvols, però el futur encara no era punky, així que de Barcelona va saltar a San Antonio de los Baños (Cuba), ciutat seu de la referencial ESCTB, una escola de mitjans audiovisuals de gran prestigi, impulsada al seu dia ni més ni menys que per Gabriel García Márquez gràcies al seu ascendent sobre Fidel Castro. Allà Pareto va comprovar que la meitat de l’alumnat era mexicà. La va fascinar. Total, que per a la seva següent parada formativa va viatjar una mica més cap a ponent, al Centre de Capacitació Cinematogràfic (CCC) de Mèxic, una altra escola amb un currículum espaterrant, que va tenir en els seus orígens com a president honoríficLuis Buñuel i que, durant uns anys, només acceptava com a estudiants llicenciats en Filosofia.

La qüestió és que, després d’aquestes tres escales formatives, Pareto es va trobar enmig d’un país on, com ella mateixa explica, resulta inimiginable la síndrome del full en blanc, no saber què explicar. Així és Mèxic.  Allò és un brollador d’històries. També un plató d’infinits decorats. "És la frontera entre els Estats Units i Llatinoàmerica, però una frontera immensa, amb selva, deserts, megalòpolis, ‘cowboys’, dos oceans" i, el que més pot omplir aquest full en blanc abans de rodar, una falla social de proporcions gegantines entre la riquesa i la misèria, no de les dimensions de la que retrata Alfonso Cuarón a 'Roma', ambientada als anys 70, sinó molt més gran, l’actual.

A les escoles de cine, explica Pareto, s’aprèn un ofici. Rodar amb pel·lícula de 35 mil·límetres, un bé escàs pel seu preu, obliga a pensar i sospesar les millors solucions. Per això el mèrit d’aquell curt abans citat, la visita delsHernández Cruz a la tomba del pare mort, aquest companyonatge amb la mort tan característic de la cultura mexicana, rodat gairebé sense talls. No té, és obvi, l’arquitectura del pla seqüència inicial de ‘Sed de mal’, ni ho pretén, però l’absència de muntatge converteix l’espectador en un personatge més de la visita familiar al cementiri.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Aquests últims anys, Pareto ha trepitjat els seus particulars quatremils i cincmils (cims que no són menors, que requereixen pulmó cinematogràfic), com ‘La banqueta’, un altre retrat social, que va guanyar els seus premis a Mèxic i va entrar el programa oficial de la crítica del Festival de Cannes, o 'Sinvivir', molt aplaudida a l’exquisit Festival Internacional de Cine de Morelia, una cita del calendari amb prou imant per rebre la visita de la crema mundial del cine més audaç (Tarantino, Kiarostami, Pawlikoski, Greenaway, Gillian, Soderbergh, Van Sant...) i, per descomptat, del mexicà, amb el 'salvatge' Escalante abans esmentat, que (i aquesta és una humilíssima opinió) simbolitza formidablement fins a quin punt a Mèxic s’endinsen en fronteres inexplorades per exemple a Espanya. És el que té aquell país, sembla, que tens un full en blanc i el problema no és omplir-lo, sinó el que descartes.

El cas és que Pareto ha tornat i, segons explica, té en producció un llargmetratge sobre la Barcelona en què sovint no es pensa. Ha reprès el fil d’aquell documental, 'Tsunami', que, com a treball d’antropologia audiovisual de la UB, va realitzar anys enrere sobre les empleades del servei domèstic de la ciutat, que els caps de setmana transmutaven en una mena de 'belle de jour' futbolera. Ja té títol, 'Santa Bárbara', un tros d’història que relata implícitament a través del seu protagonista, la boliviana Bárbara, com en aquesta ciutat hi ha centenars de dones que han deixat fills a Sud-amèrica a càrrec d’altres familiars, que envien diners al que un dia va ser la seva casa però ja no ho és. Aquí, explica Pareto perquè ha travat amistat amb algunes d’elles, han posat el comptaquilòmetres de les seves vides de nou a zero, fins i tot el moral, són invisibles per a la resta de la societat on ara habiten, però des del punt de vista cinematogràfic o sociològic són fascinants. Un cofre del tresor que pròximament serà obert.