Sant Antoni, no falten pisos, falta ètica

Abans de desembeinar l’acer, perquè el cas s’ho mereix, un breu resum. ADolors Puig, de 83 anys, la fan fora del pis on ha viscut durant 60 anys, que es diu aviat. Viu a Sant Antoni, un barri que empetiteix el sonat cas de gentrificació de Costa Verda, ja saben, el barri residencial de Poltergeist, construït sobre un cementiri indi. Cada expulsió té la seva història, i aquesta, la de laDolors, Lola o Loli (perquè l’anomenen de totes aquestes maneres) té un gir narratiu inèdit. No ha pogut subrogar-se el lloguer del seu marit, Conrado, mort el desembre del 2015, perquè la primera titular del lloguer, la seva sogra Aurelia, el 1958 no va poder firmar el contracte d’arrendament per ser dona. Amb la llei a la mà, el jutge interpreta que a laDolors no li arriba la cadena de subrogacions possibles i que l’amo multipropietari de la finca té, així, via lliure per fer-la fora, cosa que, així de cop i volta, planteja la qüestió que, si la justícia consisteix només a llegir la lletra de la llei, el dia menys pensat substituiran els jutges per una ‘app’ telefònica.

La cita amb laDolors és al seu pis de Sepúlveda, carrer, per cert, dedicat a un governador civil de Barcelona que va mostrar un afany especial per censar el número de pobres de la ciutat. Viu sola. No espereu un relat descoratjador, de llàgrima i mocador. Ella tenia els seus dubtes sobre si explicar el seu cas. Al final, els activistes de Fem Sant Antonil’han convençut que no entri dòcilment en la nit del desnonament. No és una àvia desinflada. Riu. És un bon senyal. Que no s’ofengui, però es mou per casa com un cervatell. És, a més, la veïna exemplar. Quan els llogaters de l’entresol han de sortir, de vegades li demanen que faci d’àvia dels seus nens. Quan l’amiga de la vorera del davant es va posar malalta, se’n va anar cap allà a cuidar-la. Quan va morir el seu marit, de bona fe l’hi va comunicar a l’administrador de la finca. Aquí van començar els seus problemes immobiliaris.

“Mai he conegut una època de tanta avarícia com aquesta”, explica. És conscient de la seva edat. Creu que potser li quedaven tres o cinc anys de viure sola, que més d’hora que tard haurien de renunciar al pis. A l’amo de la finca, d’aquesta i d’altres propietats, no sembla que li vagi la salut econòmica amb el lucre cessant que pogués acumular en aquesta vivenda, res de l’altre món. Va emprendre per força la via judicial, però van intervenir els serveis socials municipals, un automatisme per fi ben greixat, que intervé per evitar casos com aquest. “Em van trucar, hi vaig anar i em van oferir un pis social, no al barri, perquè aquí no en tenen, sinó a la Zona Franca”. Els va dir que no, però no perquè no li agradés la proposta. “Guardeu-lo per a algú que ho necessiti més que jo, que me’n puc anar a casa d’una de les meves filles”. La funcionària a l’altre costat del taulell li va confessar que era la primera vegada que li donaven una resposta així.

El que hem dit al principi. El cas de Dolors té un plus que, amb justícia, s’hauria d’haver tingut en consideració. Explicat telegràficament, la seva sogra Aurelia era l’antiga portera de la finca, que un dia va voler llogar el pis. No ho va poder fer al seu nom. Havia de portar la firma del seu marit. Mort aquest, la subrogació del contracte sí que va passar a l’Aurelia, com a vídua, i a la mort d’aquesta, la titularitat va passar al seu fill Conrado, parella de Dolors, però amb aquest canvi de nom es va esgotar la cadena de subrogacions. Algun primmirat dirà ara allò de ‘dura lex, set lex,’, però llei i justícia no són paraules sinònimes.

60 anys de records

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

La data del desnonament és incerta. Serà aviat. Només queda que l’ajuntament emeti un informe perquè la comitiva judicial actuï. La Dolors espera no veure els seus mobles al carrer. Ha començat a fer caixes, però 60 anys de vida en una llar permeten posar més arrels que un roure. S’ha de desfer dels armaris, la taula i aquest sofà que només li agradava al seu marit. El normal és dir-li que faci fotos i l’ofereixi a Wallapop, sobretot perquè qui el vulgui ve a buscar-lo, però fins i tot en això diu que no. “Prefereixo regalar-lo a algú que el necessiti”, explica mentre mostra una foto d’ella amb Conrado, els dos molt joves, el dia del casament. “¡Que maco que era!”. Del que li costarà més desprendre’s és (com són les coses) de les canyes de pescar del seu marit, perquè era dels que anaven de nit a les platges de Gavà i tornava a casa amb una orada que al final regalava a algun veí, perquè a casa no eren de peix. Llavors, que al barri algú t’obsequiés amb un llucet o algun altre teleosti de les costes pròximes era normal. Ara potser s’ho prendrien malament, com una advertència o un mal d’ull.

“Una vegada, crec que va ser als anys 60, vaig veure un desnonament. Va ser al carrer d’Urgell, al costat d’una fleca. Vaig preguntar i em van dir que els feien fora perquè no pagaven”. No és que la vivenda no fos un problema en altres èpoques. El 1963, com asímptoma, Luis García Berlanga va rodar ‘El verdugo’, meravella fílmica que per descomptat és una al·legat contra la pena de mort, però no hauria d’oblidar-se que el marc narratiu de fons és la dificultat del protagonista, Nino Manfredi, per accedir a una vivenda, problema que pretén resoldre acceptant el lloc de botxí carcerari. Amb tot, aquell desnonament dels 60 li va quedar gravat a Dolors com a una cosa estranya i atípica, com una excepció. Al Sant Antoni actual són part del paisatge quotidià. Aquest mateix dijous, sense anar més lluny, Fem Sant Antoni n’ha interromput un, un altre més, al número 8 del carrer de Floridablanca. En els 60, en plena onada migratòria, els pisos eren un bé escàs. En la dècada actual, no. El ‘lobby’ del totxo i no pocs dirigents polítics diuen que falten pisos. El que falta és més decència, més ètica.