Quan Barcelona es va convertir en capital

El paper de Catalunya i Barcelona en el conjunt de la Corona d’Aragó no es veu igual segons el territori des d’on es miri. Per al comissari de l’exposició que obre les seves portes aquest divendres al Saló del Tinell ‘Barcelona capital mediterrània. La metamorfosi medieval, segles XIII-XV’,‘Barcelona capital mediterrània. La metamorfosi medieval, segles XIII-XV’, Ramon Josep Pujades, no hi ha cap dubte. Era capital en un doble sentit, econòmic i polític. “Excepte potser Marsella, és l’única gran capital marítima mediterrània de l’edat mitjana que continua tenint la condició de gran capital”, diu. “L’única que va participar a la revolució mercantil i a la industrial”, afegeix el director del Muhba, Joan Roca, que destaca que “expliquem la Barcelona medieval per entendre el que ve després”. I si ens cenyim a la seva capitalitat política durant el període de l’exposició:  “Els reis són reis d’Aragó, la Corona ve d’Aragó, la coronació es realitza sempre a Saragossa, però –adverteix Pujades– la Casa de Barcelona sempre va tenir clar quina era la seva ciutat patrimonial, i les dues úniques institucions no itinerants de la cort s’instal·len a Barcelona, que és la capital administrativa de la Corona, i no a Saragossa: l’arxiu reial i la Cúria del Mestre Racional, un antecedent del Tribunal de Comptes. I quan es fixa a Barcelona la institució que representa al país, la Diputació del General, anem cap a la capitalitat de Catalunya”.

El ‘tronexit’ fallit

L’exposició, més enllà del discurs, té diverses peces espectaculars. “És l’oportunitat d’exhibir autèntics tresors que el museu tenia als seus magatzems”, comenta satisfet Roca. Però en falta una. Al Saló del Tinell, el gran saló del tron dels Reis d’Aragó, una reproducció del rei assegut al seu situal ocupa el lloc on realment estava situat, presidint tota la sala. Es podria haver col·locat, com ambicionava el comissari, el tron, de veritat, del rei Martí, reconvertit al seu dia en la custòdia de la Catedral de Barcelona. Però l’operació ‘tronexit’ va fracassar després de dues votacions negatives del capítol dels canonges de la catedral, que no obstant sí que ha cedit peces molt valuoses, igual que el MNAC o la Generalitat, incloent-hi el tapís de Sant Jordi de la capella de la plaça de Sant Jaume. La cimera en forma de vibria que portava el rei Martí als tornejos i les batalles sí que hi és, però en forma de còpia facsímil deixada per l’Armeria Reial.

Més obert ha estat el Museu de l’Exèrcit de París, que ha cedit l’única espasa ‘certificada’ d’un rei d’Aragó. L’única ‘espasa de virtuts’, cerimonial, dotada de propietats gairebé taumatúrgiques per als seus portadors, l’origen de la qual no té dubtes. L’espasa reial Sant Martí, decorada amb la imatge del sant i datada al voltant del 1290. La mostra inclou documents com el primer ‘pla’ de la ciutat, l’esquema dels quatre ‘quarters’ o barris, el document en què Jaume I autoritza el primer govern municipal, un mapa del segle XV desconegut fins ara amb totes les localitats de Nàpols presidides per les quatre barres, una miniatura poc coneguda en què apareix la primera imatge del primer espigó de la ciutat, poc després de la seva construcció el 1477... A l’antecambra que separa el Tinell i Santa Àgata, per la Mercè es completarà l’exposició amb una altra joia de la corona del museu, les restes restaurades del ‘Barceloneta I’, un vaixell del segle XV en què s’ha treballat des del 2008.   

Audiovisuals innovadors

Un muntatge audiovisual mostra l’evolució urbana de la ciutat, “que no és al Raval sinó a l’Arenal, la façana marítima”, apunta Pujades. Però la veritable estrella, després de quatre anys de treball liderat pel mateix Pujades (investigació documental), l’arquitecte Marc Viader (reconstrucció virtual) i l’historiador Reinald González i amb drons equipats de làser de la UPC, són vuit minuts de reconstrucció 3D sobre l’evolució del Palau Reial, el testimoni de pedra de la condició de capital de Barcelona. Ple d’autèntiques novetats: els seus autors han aclarit com podia ser el palau comtal (una estructura de tres naus que va aprofitar en part l’actual Tinell); com es van absorbir els edificis contigus, com ara el primitiu palau episcopal; com era la plaça del Rei, porticada i tancada amb portalades, i com es va ampliar per convertir-la en un espai apte per a tornejos; com eren els veritables miradors del Rei Martí, lògies enjardinades des de les quals es podia veure la plaça... No és només una imatge animada. És el resultat d’una investigació que, destaca Joan Roca, “canvia completament la història del palau i la seva relació amb la ciutat”.

Un canvi de guió

L’exposició “canvia el guió històric” d’aquells gairebé tres segles, diu Roca. Explica l’evolució d’una ciutat episcopal i comtal més cap a una capital mediterrània gràcies a la seva aposta marítima. I com funcionava una societat que no era la nostra. “L’exposició –amb una segona part sobre el futur a la capella de Santa Àgata– intenta recordar que la condició portuària de Barcelona està en el seu ADN i és la que li permet recuperar-se sempre després de cada ‘clatellada’”, diu Pujades, que resumeix així, en poques paraules però sintetitzant el treball de 25 historiadors que han col·laborat en el projecte, l’engranatge que posa en marxa la ciutat al segle XIII: “A l’obrir-se a les rutes comercials marítimes neix una nova activitat econòmica, que genera nou-rics, els prohoms, que estableixen un diàleg amb els monarques, sense arribar a ser una ciutat estat a la italiana, que necessiten diners per a l’expansió; els prohoms li obren la bossa al rei, però li demanen que els faciliti tornar a omplir-la, i obtenen el primer règim municipal que fa que la ciutat s’autogestioni i deixi de ser una simple propietat reial. Un règim no democràtic, sinó oligàrquic, però que ofereix representació al teixit artesanal i productiu”.

Els nobles no van viure a la ciutat fins al segle XVI: vivien als seus castells i hi anaven per visitar el rei, afegeix. L’exposició, a més de l’oligarquia urbana, pensa en altres col·lectius: el 10% de religiosos, les set parròquies que formaven les cèl·lules bàsiques de la ciutat, el gruix de la població artesana i els exclosos. Recorda els recursos (blat subvencionat i hospitals) per evitar l’esclat i les víctimes d’aquests, com els jueus (es mostra un contracte matrimonial en hebreu i un llibre d’oracions en català, que un jueu barceloní va deixar emparedat abans de ser expulsat o forçat a la conversió). Potser els seus descendents van ser alguns de la trentena de conversos que apareixen a la llista dels primers condemnats per la inquisició a la ciutat, el 1488: Francesc Vidal; Violant, dona de Guillem Fabra; Johana i les seves filles, Clara i Elionor; Isabel Aldonza, valenciana; Gaspar Lleó, coraler, i la seva dona Johana... I hi ha els esclaus. Però aquest és un altre capítol.

Una ciutat amb un 10% d’esclaus

Notícies relacionades

El passadís ocult del rei Martí

Aparcaments i mobilitat

En aquell període, Barcelona tenia aproximadament uns 30.000 habitants. Però és només la població censada. “A més hi havia població flotant,  representants de companyies comercials, tripulació de vaixells... i els esclaus, que només constaven com a propietats però que el 1425 eren el 10% dels habitants de la ciutat”,explica el comissari de l’exposició. La seva situació no era idíl·lica: un expositor mostra el llibre d’actes de La Guarda dels Esclaus, l’organització dedicada a evitar les seves fugues i disciplinar-los. I una gravació reprodueix la declaració d’una barcelonina, Constança, i els testimonis que van declarar en un judici celebrat el 1413 a Sitges en què ella reclamava la seva llibertat, al·legant que havia sigut venuda com esclava malgrat ser filla d’una lliberta.

Un altre capítol és el que s’obre amb el canvi de dinastia. Tot i que, assenyala Joan Roca, l’exposició planteja una visió alternativa del segle XV d’aquella que va fixar Vicens Vives. El final d’aquesta capitalitat el marquen els 26 anys que Alfons el Magnànim passa sense trepitjar Barcelona i el traspàs de la puixança econòmica a València i Nàpols. La ciutat no se’n recupera. Però triga a caure. “La primera meitat del segle XV encara és puixant, no és cert que la ciutat estigui en crisi”,opina. El declivi de veritat ve amb el final de la guerra civil contra Joan II el 1472.  “La ciutat queda exhausta i es produeixen tres canvis fonamentals: l’absentisme reial ja serà permanent, s’instaura la nova inquisició i es reforma el govern municipal i s’hi introdueix la noblesa”, enumera Pujades. És el petit 1714 de la Barcelona medieval amb el qual es tanca aquesta nova etapa de la història de la ciutat, que el museu va incorporant al seu nou relat a base d’exposicions (abans van ser el neolític, l’antiguitat tardana, l’alta edat mitjana... i en el futur pròxim, una revisió de la Barcino romana).