03 d’abr 2020

Anar al contingut

barcelonejant

La botiga de Barcelona que va tornar dues vegades d'entre els morts

El Ingenio celebra dissabte amb una processó festiva la seva segona resurrecció comercial

Carles Cols

La botiga de Barcelona que va tornar dues vegades d'entre els morts

DANNY CAMINAL

El Ingenio, en un més difícil encara que hauria fet les delícies de sant Pau, ja va per la segona resurrecció. Amb una, el de Tarso va armar la que va armar. Imaginint-se amb dues. Doncs aquesta és la qüestió, que aquesta botiga del carrer de Rauric va morir breument a mitjans del 2016, quan la que llavors era la seva propietària, Rosa Cardona, es va veure incapaç de traspassar el negoci a algú amb vocació artesana. Va penjar els cartells de liquidació a l’aparador i la picaresca va dedicar uns merescuts obituaris a tota pàgina a aquella defunció comercial. Pau Martínez, és a dir, El rei de la Màgia, va rescatar aquest comerç (nascut el 1838, que es diu aviat) quan les seves constants vitals ja s’havien gairebé apagat, però al cap d’un any, aquesta vegada sí i amb molta pena, va abaixar la persiana. El Ingenio ha ressuscitat (ara mateix envio una carta als corintis) i, a més, el nou amo, Lluís Sala, té previst celebrar-ho dissabte amb una rua per la Rambla en què serà present fins i tot El Sol d’Els Comediants, que va ser confeccionat als tallers de la botiga fa mig segle.

Amb 181 anys a les espatlles, El Ingenio és l’anvers del tràgic final d’una altra icona local. Musical Emporium

Que El Ingenio hagi renascut és gairebé tan important com que James Stewart no es tragués la vida a ‘Que bonic que és viure’. Seriosament. Camí de la botiga qualsevol dia o de la festa de dissabte (la cita és, per cert, a dos quarts de sis de la tarda davant el Liceu), no està de més aturar-se abans davant el número 129 de la Rambla. És l’alternativa capriana en què Stewart es treu la vida. Allà hi va estar durant 114 anys Musical Emporium, que com a comerç era una simfonia. Una ciutat amb punt d’honor hauria desembeinat els sabres per salvaguardar aquell tresor. Lluís Castelló, l’amo del negoci, va lluitar literalment només contra la llei d’arrendaments urbans, amb resultats tan previsibles com fatals. Fins als bemolls, aquell home derrotat es va emportar tot el que va poder, com el taulell, les prestatgeries centenàries i aquelles precioses caixes plenes de partitures. No va poder amb l’aparador i, en certa manera, això va ser un acte de justícia poètica amb una merescuda sentència per a aquesta ciutat, perquè la postal que el 126 de la Rambla ofereix avui als barcelonins és vergonyant, tan exemplar com quan a les portes de la ciutat es clavava en una pica el cap d’un rebel ajusticiat. Musical Emporium és avui una oficina de canvi de divises.

La Rambla toca fons en el número 126 / DANNY CAMINAL

És per aquest antecedent que a Lluís Sala se li ha de donar les gràcies. De petit, i d’això en fa mig segle, quan baixava a Barcelona per anar al metge, el seu pare tenia la debilitat d’anar a dinar a Can Culleretes (un altre local amb història, ja que va obrir el 1786) i ell s’escapava a El Ingenio. S’hauria pogut menjar una magdalena i la profunditat del record no hagués sigut més profunda. S’ha quedat la botiga un sentimental. Això està bé.

El nou amo, i això és bo, és un tot un sentimental. Quan de petit baixava a Barcelona tenia sempre una estona per a aquesta botiga

La supervivència d’El Ingenio, no obstant, no serà fàcil. La botiga ha quedat aïllada rere les línies enemigues del turisme, fet que dona vida a la caixa enregistradora, sí, però pocs són els barcelonins que s’endinsen fins al carrer de Rauric. Caldrà confiar en l’olfacte de Sala per als negocis. Ja de jove, a Vidrà, on vivia, apuntava maneres. El sorprenia que el poble s’omplís de visitants per assistir a una cosa tan fastigosa com la matança del porc. Total, que es va posar en contacte amb un artesà perquè el proveís de porquets de ceràmica. La gent tornava a casa amb unes botifarres i amb un marrà de decoració. Així, amb visió per al negoci, va germinar una petita xarxa de comerços que enguany ha fet créixer amb l’adquisició d’El Ingenio.

Lluís Castelló a l’interior de Musical Emporium, una pèrdua irreparable / Albert Bertran

El rescat, per cert, ha sigut providencial. Explica l’artista Xavier Palet, amb qui Sala ha unit forces en aquesta empresa, que el magatzem d’El Ingenio era (i encara és, al·leluia) un tresor. Ho va poder comprovar quan, després de catalogar i documentar tot el que hi havia allà, va organitzar, a Dublín, el febrer del 2017, una exposició sota el paraigua de l’Institut Cervantes. Els irlandesos tenien l’oportunitat de conèixer de prop la imatgeria laica d’El Ingenio. En ocasions així, cal fixar-se en la brillantor dels ulls del públic. Brillaven. No és que els motllos de les figures més mítiques d’El Ingenio siguin el romànic català o l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles; de fet, ni tan sols tenen cap tipus de protecció oficial, però precisament per això, perquè podia no comprendre’s el seu valor, hi havia la possibilitat que acabessin centrifugades a altres latituds. Ja no. Entre els plans de Sala a curtíssim termini figura la decisió que el taller de la botiga sigui visible des del carrer de Rauric i que sigui, a més, visitable.

La processó laica per aquesta bona nova començarà dissabte, a les 17.30 hores, davant el Liceu

El perill que en una escomesa tot aquell material acabés en llocs insospitats no és, tot cal dir-ho, una hipòtesi inversemblant. Com a prova del cotó fluix serveix a la perfecció el que va passar fa menys d’un any als Encants. Va aparèixer a la venda la figura capgrossa de Jordi Pujol. El seu lloc, en un país madur, seria el Museu d’Història de Catalunya, perquè aquella peça de cartró pedra va arribar a alterar el mapa polític de Lleida per l’ús obscè que en va fer Antoni Siurana, i no obstant era allà, a la venda al millor postor. 

A l’edat de 181 anys, en resum, El Ingenio celebrarà el seu segon miraculós adveniment (d’això, ara queda fi dir-ne ‘resiliència’) i els nostàlgics dels 70 i els 80 queden advertits que Els Comediants hi han volgut posar alguna cosa de la seva part. Ha desempolsegat El Sol, icònica figura del teatre autòcton, per veure si, amb una mica de sort, el comerç que més val la pena en aquesta ciutat surt de la penombra.