BARCELONEJANT

Submissió i fred a la Model

Joan Morey fent una acció en la que va ser presó per convidar a reflexionar sobre l'abús de poder, l'opressió, la vigilància i el control

Submissió i fred a la Model
3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

"¡En fila d’un i en silenci!". Sota l’atenta mirada, gens amigable, per cert, de corpulentspersonatges amb pinta de pinxos, vestits amb aspecte de ‘geyperman’, la cara pintada de negre, i roba i passamuntanyes ‘ad hoc’. D’aquesta manera va entrar una a la Model dijous passat. Dit així sona fatal. De manera que són necessaris un parell d’aclariments. Als despistats els dic que la Model ja noexerceix de presó sobresaturada de presos, sinó de potencial espai multidisciplinari amb rehabilitació (arquitectònica, per descomptat) de llarg recorregut. Als sorpresos, que una ho va fer amb ganes i voluntat pròpia. No per vocació masoquista, sinó per amor a l’art. És més, gairebé va suplicar poder-ho fer. Així de clar.

El cas és que Joan Morey feia una 'performance', i les 'performances’ d’aquest artista mallorquí són famoses. Ningú se les vol perdre. Tenen cua de públici, en el seu cas, voler no és sinònim de poder. Sense anar més lluny, a ‘Postmortem’, l’acció que va fer el 2007 al Centre d’Art Santa Mònica, els interessats a participar-hi van haver de demanar permís a l’artista, justificar el perquè del seu interès, i Morey va fer franquejar l’entrada a qui va considerar que s’ho mereixia. Dijous no va arribar tan lluny però, com sempre,hi va haver ple, instruccions, secretisme i ‘dress code’. A hores d’ara potser algú s’està preguntant què és una ‘performance’ per produir aquest efecte crida. Resumint es pot dir que és una expressió artística, generalment efímera i conceptual, que es fa en directe i en la qual hi participa públic, que és provocat (emocionalment, s’entén).

Pura angoixa.

En el cas de Morey, la reflexió, la provocació i el concepte solen estar relacionats ambla submissió, l’opressió, l’abús de poder, el domini, l’explotació i les desigualtats. Vaja, a incomodar i angoixar el respectabletant com sigui possible. Déu n’hi do. Així que una es va dirigir a la cita no sense cert recel.  No hi havia gaires pistes. Només dues: a les set de la tarda soc a la Fabra i Coats vestida de negre rigorós. I rigorós significa rigorós. Tot allò que tenia un indici de color era convenient tapat amb cinta aïllant aplicant domini i submissió. Vaja, que això d’ordenar, fer files i guardar silenci es va aplicar des del minut zero, quan els companys dels ‘geypermanes’ de la Model van començar a passar llista i controlar el personal reunit a la Fabra i Coats. Un centenar de potencials submisos que van ser ficats en minibusos, negres, per descomptat, sense destí conegut. Això de la Model no es va saber fins que els vehicles van aparcar en una de les entrades laterals. Res de la porta principal. Secretisme fins a l’últim minut.

Les instruccions van arribar per escrit juntament amb la identificació que una havia de presentar al porter del que va ser presó per poder entrar. Les normes eren clares. Res de parlar, res de mòbil, res de bany i, per descomptat, impossible sortir d’allà sense permís. I una pregunta d’última hora: "¿Algú té epilèpsia?". Pura angoixa. Però d’això es tractava, de demostrar com es domina al personal a través de la disciplina, la vigilància i la despersonalització. I res millor que la Model per intentar-ho; la seva arquitectura en forma de panòptic ajuda al control i la incomunicació. I el que Morey va proposar ho va fer tot encara més anguniós. Foscor (creuar només un passadís sense llum amb reixes i altres coses requereix força de voluntat) i un fred que gelava. La resta, un ull vigilant al panòptic que tot ho gravava, llums encegadors, sirenes eixordadores, drons sobrevolant l’espai i una veu que recitava 'Vigilar y castigar', de Michel Foucault.

Silenci i angoixa persistents

Notícies relacionades

Un ambient que va induir al personal a deambular per les galeries a les fosques i sense referències. Perduts. Amb el cap baix per submissió o per la molèstia dels efectes òptics i sonors, que ve a ser el mateix. A sentir-se amenaçat pel fred i per l’atenta mirada dels drons perseguidors i la càmera del panòptic. A creure’s impersonal per l’uniformat. I sol, malgrat que allà hi havia mig món de l’art, d’artistes a gestors culturals. Amb 'Màquina esquizofrènica', Morey va aconseguir el que perseguia: que una tingués ganes de fugir, d’abandonar l’espai carcerari.

La sortida va ser a les deu per la porta principal, però el silenci i l’angoixa van persistir una bona estona.