Anar al contingut

barcelonejant

Carlos Azagra a la 'Fonda Pascual'

El seu nou llibre va de com és el món abans que un deixi d'assemblar-se a qui més és

Javier Pérez Andújar

Carlos Azagra a la 'Fonda Pascual'

FERRAN NADEU

Carlos Azagra és el dibuixant de la protesta social. Fins i tot quan el que passa al carrer queda ocult per el que diem política i només és televisió, Azagra continua dibuixant àvies i avis amb pancartes a les places, pencaires amb el puny en alt i a l’altra mà una birra, manters amb les mans a les butxaques, i banderes vermell-i-negres al seu rotllo com els ratolins d’Ibáñez. Així ho ha dibuixat, per exemple, al calendari que aquest any reparteix Carrer, la revista de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona.

És l’Azagra que ve de l’equip Butifarra! (allà hi havia Alfons López, Montse Clavé, Ricard Soler, l’Avi, Pérez Navarro, Max, que encara firmava amb el seu nom i cognom...), un col·lectiu que durant la transició va explicar en vinyetes la Barcelona dels barris. Temps després li van trucar d’El Jueves. Aleshores ja havia fet famós Ovidio, el seu heroi de la internacional de les barres. Un barbut, gras, calb i derrotat als bars. Un progre que no havia pogut reconvertir-se en el pas del Nuclear, no gràcies, al Mili KK. Un Maki Navaja al qual li va tocar ser l’últim borratxo en comptes de l’últim ‘choriso’.

Històries amb punkies

El personatge vivia a tires a les pàgines de Makoki, que va ser l’escissió trotskista de l’estalinisme d’El Víbora. Però Gin, el director d’El Jueves, li va dir a Azagra que això ja no es portava i que volia per a la revista una historieta amb punkies. Azagra amb prou feines coneixia aquest ambient, però així van néixer els seus famosos Pedro Pico i Pico Vena, el punk i l’skin que van simbolitzar els punkies dels vuitanta dels barris barcelonins (¿recorden Últimos de Cuba, a la Prospe?). Azagra havia manllevat els noms d’aquests personatges, amb consentiment dels al·ludits, de dos membres del grup Olor Insoportable (i que després serien Pisando Fuerte). Una banda de Santa Coloma que s’ajuntava al bar musical 1981 (la gent l’anomenava el 81, el seu logo era una taca negra i un rostre cridant amb els cabells de punta i l’any clavat en aquells). Llavors encara no es deia Santako. El que a unes generacions els sembla revolucionari per a d’altres és sofisticació. Davant del bar vivia Azagra, al mateix edifici que la família de la Chunga. El món sencer és al bar de davant.

Azagra segueix dibuixant pencaires amb el puny en alt i a l’altra mà una birra

Aquests dies, Azagra acaba de treure un còmic que no té res veure amb tot això. Un llibre de records, titulat ‘Fonda Pascual’, i que ha dibuixat, ella li ha donat el color, amb Encarna Revuelta. De vegades, em creuo amb Carlos i amb Encarna per la Rambla de Guipúscoa, a la Verneda. Quan acaba aquest carrer, acaba Barcelona. Llavors, Azagra se separa de la seva parella i assenyala cap a una d’aquestes fleques de parets de vidre amb taules per prendre cafè i pastes, i em diu: “Allà davant hi va molt a esmorzar Ibáñez, un dia podem saludar-lo”. Els cotxes i els autobusos tapen la fleca fins que torna a posar-se vermell el semàfor. És d’això del que va aquest llibre, de com som i de com és el món abans que un deixi d’assemblar-se a qui més és.

A les seves pàgines, Azagra explica històries de la fonda on va néixer, la pensió de la seva àvia a Morón de la Frontera. La nit en què va venir al món els hostes estaven barallant-se al passadís per una habitació. La seva aparició va portar pau al conflicte, i així va descobrir que seria sempre pacifista. La fonda Pascual tenia persianes verdes, la teulada de teula, i gran renom al poble, i en ella s’allotjaven els artistes durant les gires, des dels Chiripitifláuticos fins a Fernanda i Bernarda de Utrera. Era a les habitacions que donaven al carrer on es corrien les gresques els flamencs. En una tocava sempre Diego del Gastor (el Jimi Hendrix del flamenc en molts sentits, sobretot en l’instint), i per això allà mateix s’hi va allotjar Nazario, papiso de l’underground barceloní, quan va anar a la recerca del llegendari guitarrista perquè li donés el secret del toc.

Un rellotge pintat amb boli

‘Fonda Pascual’ és un llibre fresc, dolç, natural, que parla de viure a Saragossa i tornar cada estiu al poble, que parla del soroll de les escales de fusta cruixint en el silenci de la nit, de nits de nens espiant les parelles, de la visió confusa d’unes criatures sota d’un llit que veuen caminar a un desconegut amb sabates de claqué, de coets fets amb llumins i paper de plata, de pintar-se amb un boli un rellotge al canell, de patinets de plataforma i coixinets, de batalles gasant-se amb Flit, com per morir enverinat.

La mestra coixa, els germans de Carlos Azagra, la seva mare i el seu pare, que era aviador, les seves ties, Luis, l’oftalmòleg, el profe de recuperació, i la senyora Luisa, propietària del cine Central, el Momo, que tenia molts fills gais i un hetero..., el llibre és una galeria de flases, persones, noms amb prou feines pronunciats, que formen l’Amarcord sevillà d’Azagra. L’ha dibuixat en un estiu, mentre treballava en un altre llibre sobre Durruti, i l’ha publicat Editorial Cornoque, una cooperativa. El dia que me'l vaig comprar (vaig anar a Freaks), em vaig trobar Azagra i Encarna deixant un paquet d’exemplars.

Temes: Barcelonejant