Anar al contingut

barcelonejant

Digui-ho amb flors a bombers i doctors

Al Parlament no hi van anar metges i bombers a defensar els seus interessos professionals, sinó a reclamar els nostres drets

Javier Pérez Andújar

Digui-ho amb flors a bombers i doctors

FERRAN NADEU

Aquest dimecres passat va fer un sol radiant al matí, i el dia es va posar a rebentar, i va prendre aquest aspecte de castanya rostida tan propi de les tardors calentes, i d’aquesta manera la realitat va desbordar l’actualitat. De fet, l’actualitat no va tenir valor de treure els llargs nassos, característics de la barra i de la mentida. Va estar tancada amb pany i clau a l’edifici del Parlament. I la realitat era un munt de bates blanques i de cascos escantonats cridant desesperadament a les seves portes que volen continuar salvant-nos, que ho donen tot per salvar-nos dels perills de la vida, per deslliurar-nos de les afilades ungles de la mort, que creuen en la gent i per això treballen contra vent i marea perquè aquest sigui un món millor, però que d’una manera mesquina uns governs injustos estan impedint-ho perquè als dirigents, als representants del poble, tot això els importa un rave, ja que només els preocupa que se salvin els que puguin pagar-ho. Doncs prefereixen un món de pobres i rics, i per això fan les polítiques que fan.

La realitat era un munt de bates blanques i de cascos escantonats cridant desesperadament

Primer van arribar al parcles bates blanques. La majoria va entrar a la Ciutadella pel costat d’Arc de Triomf. Metges i metgesses, potser hi havia més metgesses. Ara que la dona accedeix lliurement a professions de prestigi (reservades abans tan sols a homes), desposseeixen les professions del seu prestigi, i quan poden, les converteixen en treball escombraries; dit líricament, les precaritzen. Allò de sempre, si un pària aconsegueix un milió es devalua la moneda, i viceversa. Però aquest matí, els metges en comptes dels seus fonendoscopis portaven penjant xiulets (precisament aquest instrument, o el que sigui, per a ells, a qui res d’això els importa un rave). I els feien sonar com quan cal bufar fort en la revisió mèdica, amb tota la ràbia del món. Perquè un bufa davant del metge amb tant ímpetu per mostrar que segueix viu, que no es confongui, i els metges bufen pel mateix davant del poder. ¿Haurien els polítics que han aplicat les retallades en sanitat, i que s’escuden en pretextos aliens si els demanen explicacions, de portar un xiulet penjant a manera de condecoració?

"La sanitat ens maltracta"

Les pancartes que alçava el personal de sanitat eren dolorosament autoreferencials (en algunes hi posava “la sanitat ens maltracta”), i d’altres portaven dibuixos de la Mafalda. Hi va haver una època en què sanitat i educació eren les dues manilles del progrés. Quan totes dues avançaven, el món anava amb el seu temps. Però si els metges criden que la sanitat els maltracta és que estan maltractant-nos a tots. Això no és una tardor calenta, és un camp d’humus corrupte. Perquè estimen els seus pacients, als metges se’ls va acabar la paciència. No es manifestaven en defensa dels seus interessos professionals, sinó en la nostra defensa. Hi havien anat a reclamar els nostres drets. Van parar per dir que volien seguir el camí al costat de tots, al costat dels que tenen diners i sobretot al costat dels que no, i que així no poden.

Bates blanques davant el Parlament / Ferran nadeu

Una bata blanca és el més semblant a una mona blava. Els metges d’atenció primària són els manobres d’això que es denomina estar viu. Són els primers que ens obren la porta quan demanem socors. Lluiten per un món en el qual tota la gent tingui dret a tirar endavant mentre el cos aguanti. Ser metge, bomber, mestre és molt més important que ser influencer. ¿De veritat que té més ressonància un cop d’efecte a Twitter que el cop del martellet al genoll? Hi ha més humanitat en aquest martell de les consultes que en els martells dels tribunals. Havien portat a la manifestació un esquelet d’anatomia, que ballava en l’aire vestit amb una bata. Res com l’esquelet ha simbolitzat amb més gravetat i ironia la humanitat. Però les calaveres sempre riuen soles. La dansa macabra que avui ballem va començar a sonar en un jukebox que costava un euro per recepta.

Una bata blanca és el més semblant a una mona blava

Els bombers (pugen a l’infern amb escala) van arribar per la part que dona al passeig de Picasso. El cubisme també ha salvat molt la humanitat fins que es van inventar les mànegues. Portaven els cascos i les guerreres ignífugues. Ells són altres víctimes de les destralades de la crisi. Van fer detonar petards, van encendre bengales de fum de colors, van fer sentir les seves sirenes i van posar a tota llet música de Queen. Els bombers són més gamberros que els metges perquè saben que el carrer no té cura. Van cremar un ninot com en les fogueres de Sant Joan, i es van plantar al costat de les bates blanques davant de l’edifici del Parlament, que era un monument cec, un temple antic aixecat a déus en els quals ja no creuen els seus habitants. ¿Qui l’habita? Gent que fa temps que ha decidit que la realitat no existeix. Cap autoritat treia el cap, i uns metges i bombers van voler irrompre i els Mossos els van frenar a patacades. Aquesta vegada havien sortit de les seves feines per salvar-nos on abans sabíem salvar-nos nosaltres mateixos. Per mostrar-nos que quan tot està perdut encara segueixen ells dempeus. I bona part d’ells continuen en la mateixa guerra.

Temes: Barcelonejant