Anar al contingut

BARCELONEJANT

La gent normal de Sant Ildefons

Àlex Raventós ha dibuixat un commovedor retrat col·lectiu dels habitants d'aquest barri de Cornellà

Javier Pérez Andújar

La gent normal de Sant Ildefons

DANNY CAMINAL

La galeria té forma d’ela i al principi va ser una fusteria. Llavors Gràcia era un barri desbordat d’artesans que esclatava candorosament en les seves festes populars. Ja no. A l’entrada del local hi ha una vitrina amb fustes de deriva, però no són restes de la fusteria, sinó que les ha anat recollint l’amo, Carles Roig, perquè a més de ser fotògraf li agrada l’escultura, i li agrada com són les coses, i per això les fotografia i les guarda. Després, el lloc es va convertir en una botiga de segona mà que es deia Zoo, però ja fa deu anys que la Retrateria està instal·lada en aquesta casa del carrer Mozart, 14, i en ella  Carles Roig hi té el seu estudi fotogràfic, on també fa presentacions de llibres i exposicions. Les seves parets són blanques com les cases dels pobles i les coves andaluses, i el sostre és un mar invertit, submergit sobre l’onatge d’atapeïdes voltes que se succeeixen, i que els nostres arquitectes anomenen la 'volta catalana'. Dins de l’ela hi sorgeix una vida diferent, el mateix que passa amb les majúscules, les capitulars, d’aquells manuscrits medievals. Aquí es tracta d’un pati a l’aire lliure ple de plantes, que cultiva la companya del fotògraf, i amb una caseta per als ocells.

A Àlex Raventós li agraden les persones, i per això les fotografia, les dibuixa i les guarda

Fins al 31 d’octubre, Àlex Raventós exposa les seves pintures en aquesta galeria. No he comptat les pintures que hi ha. Moltes. Les parets n’estan plenes i, a més, sobre les taules es mostren més dibuixos i fotos. El que li agrada a Àlex Raventós són les persones, i també per això les fotografia, les dibuixa i les guarda. Aquesta vegada s’ha passat tres o quatre anys anant al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, i així ha dibuixat un commovedor retrat col·lectiu dels seus habitants (la majoria gent gran, classe treballadora fora de joc), i dels seus blocs (mitgeres de ciment, uralita a les parets, gelosies de maó). Àlex Raventós té el seu estudi a la zona de Lesseps, va sortir de Belles Arts i es guanya la vida com a professor tècnic d’arts gràfiques a l’FP. Vaja, que s’assembla com un ou a una castanya a la gent que estima i que ha pintat.

Bosses del súper i crosses

-¿Qui penjarà un quadro així a casa seva? –diu l’artista assenyalant cada una de les pintures que recorrem. El que es veu en elles són dones amb bosses del súper que porten vestits amb estampats de mercat ambulant, gent que camina amb una crossa, que porta la garrafa de plàstic de l’aigua i l’ha deixat terra un moment per descansar, i gent que li sobresurt de la bossa de la compra el pack de rotllos de paper higiènic, que mai hi ha manera de posar enlloc; homes que posen amb el carretó de comprar, encara buit, davant la porteria del seu bloc (fusteria d’alumini, vidre esmerilat, parets recobertes de terratzo), senyors que passen al costat d’un locutori amb l’abric amb revestiment obert, el jersei verd a sota i les ulleres per veure-hi bé, que és per a l’únic que es necessiten unes ulleres.

Àlex Raventós viu en la contradicció que el tema que ha triat per a la seva pintura, el llenguatge en el qual creu com a artista, no agrada al públic de l’art perquè no obeeix a cap dels cànons estètics, ni potser morals, que s’esperen d’un pintor de Barcelona de 57 anys, i que no pretén ser 'underground’, ni sociològic, ni vol res més que fer retrats mirant de prop, comprenent els rostres i el que els envolta, tal com passava en els quadros d’aquells flamencs i holandesos que van retratar la primera burgesia. ¿Recorden Van Eyck, del matrimoni Arnolfini a casa seva amb el gosset, el llit, el llum daurat, el mirall rodó, els esclops, tot el que era seu i els feia ser ells? Doncs el mateix.

L’artista humanitza fins a la medul·la els retrats d’aquest barri sobre el qual han passat tots els ciclons

Una altra vegada, abans de treballar en aquesta sèrie, Àlex Raventós va posar un anunci a la revista 'Segona Mà' demanant "gent corrent" perquè li fes de model. Pagava 300 pessetes l’hora i es van presentar un munt de persones normals. Alguns d’aquells retrats formen part d’aquesta exposició. Com que pagava per hores, pintava molt ràpid per estalviar-se diners. La gent, en general, es reconeixia, però tampoc un se n’anava convençut d’agradar-se. Potser és perquè l’artista ensenya el costat de la vida que menys suportem, el costat en el qual som més normals i corrents, és a dir, més reals i més fràgils.

Àlex Raventós explica que busca pintar a la manera de Giotto, dels germans Lorenzetti, dels primitius italians. En gran manera es refereix que no té en compte les regles de la perspectiva i de les proporcions que es van implantar després, durant el Renaixement. Però aquesta naturalitat, aquesta emoció, aquest fer gran el que més es valora independentment de si tot el que l’envolta és gran o no, és el que humanitza fins a la medul·la els retrats d’aquest barri sobre el qual han passat tots els ciclons (el del la immigració, el de l’explotació, el de l’atur, el de les drogues, el de les il·lusions, el de la crisi, el de fer-se vells...). Abans d’exposar a la Retrateria, va voler presentar la sèrie a Cornellà per tornar a la gent el que els havia robat, però no li van fer cas.

Temes: Barcelonejant