barcelonejant

Els nens que van dibuixar la guerra

Una exposició rememora els bombardejos de Barcelona amb mirada infantil i, de passada, recorda que la primera regidora de la ciutat no té carrer

Els nens que van dibuixar la guerra

PEP PARER -Serveis Fotogr fics-

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Amb el padró a la mà, a Barcelona viuen 67.000 persones majors de 85 anys. No totes van néixer en aquesta ciutat, cert. Les que sí, tenien com a mínim cinc anysquan l’aviació italiana bombardejava la població civil de Barcelonael 1938. És un record indeleble. Itàlia va ser pionera en aquesta matèria. Sovint s’afirma erròniament que la guerra civil espanyola va ser el laboratori d’aquesta forma de terror, per allò de presumir que s’ha sigut el primer en alguna cosa, vici molt local, peròl’aviació italiana ja va assajar aquesta manera de matar el 1911 a Líbia. Els aviadors llançaven les bombes a mà sobre els oasis enemics. No feia ni vuit anys del primer vol dels germans Wright i allà hi havia els italians, innovant. Quin primer terç del segle XX van regalar al món.

No feia ni vuit anys del primer vol dels germans Wright i Itàlia ja s’iniciava en el bombardeig aeri

Més grans de 90 anys, és a dir, amb un record més nítid, queden vius al voltant de 25.000 barcelonins. A ells, en primer lloc, està dedicada la recomanable exposició que s’acaba d’inaugurar al Born Centre Cultural (BCC). Una infància sota les bombes. Així l’han titulat. Estarà oberta fins al proper 31 de març, o sigui, dos mesos després del vuitantè aniversari de la rendició de Barcelona.

Val la pena anar al BCC de visita, entre altres raons, per l’exhibició d’un material mai exposat a Barcelona, els dibuixos que els nens de llavors, és a dir, els nonagenaris d’avui, feien a classe sobre els bombardejos i sobre el dia a dia de la guerra. Eren dibuixos terapèutics, però també material de propaganda. El 1938 es van exposar a Moscou i a la Cinquena Avinguda de Nova York. Als Estats Units es va arribar a vendre un catàleg imprès dels dibuixos amb un pròleg introductori d’Aldous Huxley, a qui ja li havia arribat la fama des de la publicació, el 1932, d’Un món feliç. Es venien a un dòlar, per contribuir a la causa. Així, com molt aviat es va evidenciar, no es guanyava una guerra.

Aquells dibuixos eren terapèutics, però alhora propaganda. Es van exhibir a Moscou i a la Cinquena Avinguda de Nova York

L’exposició relata amb veus de l’època el que van ser aquells bombardejos i, a la seva manera, és un avançament d’un altre projecte que ultima l’historiador Ricard Vinyes, comissionat de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, unatopografia de la destruccióque va patir fa 80 anys la ciutat.

L’exposició (últimspòilerabans d’anar a l’embolic, que n’hi ha) té una segona part que també mereix ser destacada. Un nen de la guerra va ser Josep Guinovart. L’inici de la contesa el va agafar amb nou anys. Amb 11, la família va buscar refugi a Agramunt. Va ser una destinació inapropiada si buscaven pau. Allà era l’aviació alemanya la que llançava les bombes. Va destruir més d’un 60% de les construccions del poble, un minidresden. L’obra artística posterior de Guinovart va pivotar sempre sobre l’eix d’aquells records d’infantesa, sobretot, la seva reflexió sobre el Guernica de Picasso, visitable fins al 31 de gener al BCC.

Una de les sales de l’exposició ‘Una infància sota les bombes’ / Albert bertran

El cas és que la presentació d’aquesta mostra ha estat a càrrec, entre altres, de Gerardo Pisarello, tinent d’alcalde de Barcelona, que molt batallador ha dit que Pedro Sánchez practica l’equidistància en qüestions de guerra civil i que, en conseqüència, dona aire als qui s’oposen a l’exhumació de les restes de Franco. Ha afirmat que els bombardejos de l’aviació republicana, que n’hi va haver tot i que fossin pocs, no eren ni de lluny tan malignes com els del bàndol nacional, ha remarcat que encara espera que Itàlia pagui pels seus crims i (de vegades costa entendre les notes quan el polític al micròfon ajunta tantes idees) ha arremès fins i tot contra Manuel Valls. Pel que sigui, però l’alcaldable també ha rebut. Tot això per presentarLa infància sota les bombes. Després no ha deixat que li preguntin sobre qüestions d’actualitat política.

La memòria local és així. Barcelona li dedica un carrer al cardenal que va lluitar contra l’escola moderna i s’oblida de la primera regidora de la ciutat, que va fer el contrari

A continuació ha estat el torn de Vinyes, que sempre és un plaer. Ha recomanat, sobretot, fer cas a un objecte de l’exposició, un fragment de fusta de l’Escola del Mar, un altre hit de l’aviació italiana. Segons la seva opinió simbolitza a la perfecció el que es pretenia. No només era per acovardir, per minar la moral a la rereguarda. Hi havia, també segons el comissionat, un propòsit exprés de destruir una forma de veure el món, i l’Escola del Mar, que tenia els peus gairebé sobre la platja de la Barceloneta, el tenia. Va ser fundada pel pedagog Pere Vergés, que va baixar als professors de la tarima i els va posar a l’altura dels alumnes, nens i nenes a una mateixa classe. Tenien un gramòfon. Escoltaven Mozart i Txaikovsky. Era tan famós que quan Albert Einstein va visitar Barcelona, el van portar cap allà.

Notícies relacionades

El cas és que Vinyes, un pou sense fons d’informació, va recordar com de difícil va ser el part del model educatiu català d’aquella època, concebut el 1908, però per la resistència dels de sempre, l’Església per exemple, no posat en pràctica veritablement fins al 1931. Entre els seus més ferms detractors hi havia elcardenal Casañas. Entre els qui més van lluitar per l’escola catalana destacaDolors Piera, la primera regidora de l’Ajuntament de Barcelona. El primer té un carrer dedicat, decadent, d’acord, però el té. La segona, no. Per si algú recull el guant, queda dit.