07 d’ag 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

La gent elegant

Aquesta setmana Eduardo Mendoza ha publicat el primer volum de la seva trilogia, titulat 'El rey recibe'

Javier Pérez Andújar

La gent elegant

RICARD FADRIQUE

¿S’imaginen una pel·lícula de Harold Lloyd  explicada per Cary Grant? Doncs això és una novel·la d’Eduardo Mendoza. En el disbarat de Lloyd, en l’home que s’agafa al temps com sigui, està el somni del cavaller que sense despentinar-se persegueix un lleopard pel jardí. Tot és desafiament en Eduardo Mendoza. Es vesteix de frac per celebrar Pío Baroja. Ha nascut per a director d’orquestra en la simfònica de Viena i toca l’acordió crepuscular al moll dels pescadors. Només un cavaller pot fer això honradament, i Mendoza és això abans que res, un cavaller d’Avalon amb residència a Barcelona. A la seva taula rodona es guarda la taula rodona, la llitera de Baroja. Aquesta setmana ha publicat el primer volum de la seva trilogia, o el que sorgeixi, titulat ‘El rey recibe’. ¿Com reben els reis els seus cavallers? Ens ho van ensenyar els pintors prerafaelites, pot veure’s a les obres de Burne-Jones, artista maleït i diví alhora, com tota la seva germandat. El seu quadro ‘El somni del rei Artur a Avalon’ el va tenir obsessionat, pintant i despintant-lo, durant els últims 17 anys de la seva vida. Va morir amb 64. Hi ha una cosa que uneix profundament els membres de la cavalleria, tot i que només s’adverteixi superficialment. Però mai són casualitats. Aquí és el salvatge. Burne-Jones va ser oncle de Kipling, l’autor de ‘El llibre de la selva’. El nou llibre de Mendoza comença amb una frase de ‘Tarzan, l’home simi’, la sèrie de novel·les d’Edgar Rice Burroughs.

Abans que els carrers s’omplissin de xandalls i ronyoneres, abans que comencessin a veure’s per tot arreu guardioles sense estalvis, Barcelona va ser una ciutat on tothom que podia s’esforçava a anar bé vestit. Una camisa blanca acuradament arremangada, un vestit negre i una corbata negra per sortir diumenge. L’elegància no era sinònim d’ostentació sinó una manera d’estar. Però poc elegant es pot ser quan la gent ja no està enlloc perquè se l’ha expulsat del seu món, de la seva classe (i moltes vegades la classe és l’únic que tenim), quan se la fet fora del joc. Hi va haver un temps en què eren elegants fins i tot els còmics. Les portades del primer ‘Tío Vivo’ resultaven el súmmum de l’estilós. I no diguem els dibuixants del gremi. Per exemple, Nadal. Però en Nadal l’elegància es queda en la forma, i això és el que diferencia un elegant d’un dandi. El dandi va fins al final, ser elegant li costa la vida. En la sèrie de Nadal ‘Mari Pili y Gustavito, todavía sin pisito’, la parella vesteix sense una arruga, és impecable en la seva manera de pentinar-se, en la manera d’asseure’s; no obstant, tanta elegància no els salva de sucumbir davant de la vida quotidiana. Són només elegants, i viuen atrapats pel que els passa diàriament. Això és propi de tots els personatges de Nadal. El mateix li passa al seu Casildo Calasparra; malgrat la seva corbata de llacet, malgrat el seu canotier a l’estil Manet, la vida familiar barrina amb enrabiades i disgustos la seva lluita per l’elegància. Però és que l’elegància és l’últim refugi.

Per trobar veritables dandis als nostres còmics cal anar a les historietes de Josep Escobar

Per trobar veritables dandis als nostres còmics cal anar a les historietes de Josep Escobar. El creador del mort de gana de Carpanta, de la criada Petra i dels desmesurats Zipi y Zape, va ser capaç d’omplir de dandisme personatges com ara Don Óptimo i Don Anito, l’amo del gos Toby. Tots dos s’assemblen pel bigoti polit, el vestit pulcrament cordat sobre la panxa deliciosament esfèrica, per l’harmonia del barret; però el que els fa anar més enllà de la mateixa elegància és el somriure, al qual no renunciaran ni tan sols quan els amarren els lladres d’antifaç. A Don Óptimo, que mai espera res de dolent de la vida, Escobar aviat haurà de buscar-li la contrapartida de Don Pésimo, un oncle malastruc. La felicitat per si sola és poc elegant. Que ho preguntin a Nash o a Wilde. Encara és més profund el dandisme en Don Anito. Igual com els vells lords anglesos, Don Anito només parla amb la seva criada i amb el seu gos. El món no importa. Quan a ‘La Gralla’, la revista de Granollers, veiem les seves primeres caricatures, els autoretrats que es feia Escobar abans de la guerra, abans de crear el seu univers definitiu, es descobreix fins a quin extrem portava arrelat l’amor a la seva pròpia elegància juvenil, és a dir, fins a quin punt Escobar era un dandi sota el regnat d’Alfons XIII. Al llibre ‘El món d’Escobar’, d’Antoni Guiral  i Joan Manuel Soldevilla, es reprodueix un retall de ‘La Gralla’, que diu: “Sospitem que l’Escobar és un presumit, perquè aquest encert que ha tingut a retratar-s’e ell mateix, revela un perfecte coneixement de la seva fesomia i aquest només s’adquireix de cara al mirall”. Expliquen que quan Brummell, príncep dels dandis, va anar a petar a la presó, el primer que va demanar va ser un mirall. Per això, és la literatura, és la novel·la, el que fa elegant una societat. És a Stendhal, que va conrear el dandisme a través de la impertinència. Va dir que la novel·la és un mirall que posem al llarg del camí. I per això necessitem tant Eduardo Mendoza.