Barcelona planta cara a Las Vegas

Torna el pòquer a Barcelona, joc expressament prohibit a Espanya fins al 2003. Només té quinze anyets la criatura. I no obstant, tot i que sorprengui, Barcelona és, passat aquest sospir de temps, la segona capital mundial dels tornejos presencials de pòquer, només per darrere i no per molt dels que organitzen els vegans, és a dir, els de Las Vegas, perquè aquest és el seu gentilici. El Casino de Barcelona celebra des de dijous passat i fins al 2 de setembre la catorzena edició d’una marató de tornejos de texas hold’em (la més rica en matisos de les variants del pòquer), una cita majúscula, en la qual aquest diumenge 26 hi haurà ja qui, després de posar sobre la taula 1.000 euros d’inscripció, s’emportarà un premi de més de mig milió d’euros. Això, en qualsevol cas, és quedar-se a la superfície de la notícia, en allò fàcil i cridaner. Com dir que Gerard Piqué ja s’ha passat per una de les taules. L’interessant és tirar del fil, no quedar-se només en el teatral dels jugadors, les seves ulleres fosques i mocadors al coll per ocultar alteracions anòmales a les pupil·les i a l’artèria caròtida, sinó explorar, escoltar què expliquen els professionals d’aquest ofici, perquè causa sorpresa. Cordin-se els cinturons, que aquest viatge farà escales a Londres, Las Vegas, Bangkok i, per descomptat, Barcelona.

Com aquesta última ciutat ha aconseguit situar-se al podi mundial del pòquer és una cosa que pot explicar-se, si així es desitja, imaginant les ciutats del món establertes al voltant d’una taula de joc. ¿Qui guanya? La resposta, en certa manera, l’ofereix Leo Margets, barcelonina, nascuda el 1983 i que el 2009 va quedar vint-i-setena en el principal campionat del món, a Las Vegas, una posició excepcional. Va ser la primera dona classificada en un univers comunament molt testosterònic. Explica Margets que el cine (Rounders, Molly’s Game o fins i tot Casino Royale, amb l’infart que li dona al pobre James Bond en meitat d’una partida) mitifica les mans guanyadores, com les escales reials, el pòquer d’asos i el full que es lliga en l’últim instant, però diu que en realitat els bons jugadors són els que guanyen amb cartes que aparentment fan pena, elsque mediten tant o més la primera aposta que l’última de cada mà. Aquesta és Barcelona. No té un casino com Montecarlo, de postal, tampoc té el cartell d’oci del Bellagio de Nevada, i menys encara les seves fonts. Menys encara pot presumir d’una afició local a l’altura de, per exemple, la noruega, on fins i tot fa ben poc, com el pòquer era il·legal, organitzava uns campionats de categoria en països veïns. A Escòcia ara els enyoren. El pòquer era il·legal a Noruega i, no obstant, es venien als quioscos quatre capçaleres diferents dedicades a aquest joc.

El Casino de Barcelona, el que té, això sí, és a Barcelona, un nom amb ganxo. Aquests dies competeixen als soterranis de l’hotel Arts jugadors amb passaport de 150 països diferents, alguns vinguts de ben lluny, els menys, d’acord, de vegades amb família inclosa, que s’allotja en una suite, però destaquen pel seu número, entre la resta, els que fiscalment resideixen a Londres, l’illa Tortuga del pòquer, on els autònoms, quan es donen d’alta i han de posar una ics en una casella, ja en tenen una que els reconeix la seva professió. Paguen zero lliures pels premis que obtenen. Acostumen a jugar ‘online’ (un altre món, després anem a ell) però Barcelona els queda a un cop d’avió. Val la pena l’intent. Un casino al costat de la platja, una ciutat amb una laxitud moral babilònica, bona manduca i una exquisida capacitat d’organitzar tornejos d’aquest tipus. La inscripció mínima són 1.000 euros. La màxima, 100.000. Fins i tot hi ha tornejos per aquells que es consideren sèniors, pel que sembla, competicions concebudes per a aquella edat que el cervell comença a perdre plasticitat, ja que el pòquer és molt exigent, en matemàtiques i en psicologia. És una marató, afegeix Margets. Els sèniors, ¡glups!, són a partir de 50 anys, l’edat de la presbícia.

Les gràfiques històriques confirmen que la cita estival de Barcelona amb les cartes creix com si l’haguessin pastat amb llevat. El 2012 es van inscriure 1.037 jugadors per al torneig més freqüentat. Va guanyar un italià. Es va emportar 200.000 euros. El 2015, les cadires ocupades en van ser ja 3.292. Va vèncer un argentí, igual que el 2017. El primer es va emportar 408.000 euros. El segon, 432.000. Aquest anys són 4.384 les inscripcions. Tots aspiren a guanyar. Fins i tot Piqué, segur. Però només es proclama un vencedor. ¿Quin és llavors el secret perquè, fins i tot així, el torneig creixi?  L’ham. Els professionals d’aquest ram presumeixen que a les sales de joc hi ha taurons i peixos. Ells ho diuen en anglès, clar. Shark or fish. De fet, tot l’argot del pòquer és en anglès. Fold, raise, river, blind, all-in... Al neòfit acabat d’asseure en una taula li sembla klingon. El cas és que els primers, els taurons, es mengen els segons en un torneig com aquest. Aquest és l’acudit entre els que en saben. Ja que en una mateixa sala s’arriben a reunir 1.000 jugadors, caldrà reconèixer que com a aquari no té rival. Però, en realitat, l’ham és el mateix per a tothom, per a peixets i per a taurons.

El gran premi és només per a un, però guanys els obtenen el 20% dels participants. Aquest és l’ham. És molt temptador. Cada vegada que algú s’aixeca derrotat d’una taula, és un pas dels altres cap al premi. Com diria Juan Negrín, “resistir és vèncer”, tot i que ell ho deia per una altra cosa i al final va sortir per cames. El cas és que cal passar la bombolla, que és com els jugadors anomenen a aquell instant en què ja només queda el 20% de la tropa. Quan ja s’està dins de la bombolla, l’ambient és un altre. Ja no queden, se suposa, aquests jugadors que intermitentment tornen a mirar les seves cartes. El professional en té prou només amb una ocasió, la primera.

Però per si aquest ham sembla poc, n’hi ha un altre de millor, amb plomada i esquer. Cal remuntar-se al 2003. Aquell any va passar a Las Vegas l’inimaginable. Eren les sèries mundials, el súmmum del pòquer. Com a estratègia publicitària, les cases de joc ‘online’ solien ja oferir una invitació a qui guanyés algun dels seus tornejos virtuals. Era, es pensava, una simple oportunitat d’asseure’s a la taula amb les estrelles. Però Chris Moneymaker, un autèntic desconegut, un simple comptable, va fer més que això. Va guanyar la plana major del pòquer mundial. Es va embutxacar dos milions i mig de dòlars sense moure el cul d’una cadira. El nom sembla un pseudònim. No ho és. És l’adaptació anglesa del seu patrònim germànic, Geldmacher. A l’any següent, el 2004, el número d’inscrits es va triplicar i va tornar a vèncer un convidat de les cases‘online’.

Paga la pena, doncs, girar la mirada cap a elles, que és el que ens portarà de Barcelona al promès Bangkok, però de nou abans cal fer un viatge en el temps. Aquesta vegada, al 2012. El Ministeri d’Hisenda va prendre aquell any una decisió que el Govern creia molt intel·ligent. Va capar internet. Estava molest perquè les seves xarxes fiscals eren aparentment ineficaces amb els dominis acabats en .com. De la nit al dia, el pòquer hispà va experimentar una mena d’autarquia ‘online’. L’univers de jugadors, és clar, era de sobte menor. Els premis, per tant, també. Va començar la desbandada. Podien haver anat a Andorra, però les autoritats pirinenques es van adormir. Londres va ser una destinació propera habitual. També Malta. Però llavors són més, va emergir la solució més insòlita, la tailandesa. Es mereix un punt i a part.

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

És un país contracorrent. No ha sigut mai una colònia. Són molt seus. Els estrangers, els farang, els anomenen, són benvinguts, però amb limitacions. No poden comprar terres. Tampoc un pis. Els visats són sempre temporals. El pòquer no és legal, però els ulls són molt grossos. Explica l’Àlex, excrupier del Casino de Barcelona, que viuen allà centenars de joves de tot el món, potser desenes d’espanyols. De vegades comparteixen pis. L’adreça IP de Tailàndia és el seu antifaç. Juguen i, sense necessitat de grans guanys, 3.000 euros al mes, per exemple, es poden permetre la gran vidassa. Hi ha, això sí, peatges per pagar. Abans que caduqui el visat, cal travessar la frontera. Per a això hi ha un servei especial d’autocars que satisfan aquesta necessitat. S’esperen que els viatgers obtinguin el nou visat i tornen a casa. L’altre peatge consisteix a no perdre el cap, perquè si Barcelona està a primer de l’ESO a l’escola del pecat, Bangkok està a punt d’acabar el batxillerat.

La qüestió és que el pòquer ‘online’ i el presencial, com el d’aquests dies a Barcelona, no són compartiments estancs. Són vasos comunicants. Es retroalimenten. A la gran sala que contracta el casino per a aquest torneig hi ha jugadors que, mentre estan atents a la taula, són capaços al mateix temps d’estar pendents d’una pantalla. “Pot ser que estiguin veient alguna cosa a Netflix, però també n’hi ha que juguen simultàniament al món real i al virtual”, explica un organitzador del torneig. Té el seu mèrit. Les regles són les mateixes. Els estratagemes, no. La guerra psicològica cara a cara és malvada. El texas hold’em requereix molt càlcul si el que es desitja és guanyar. Però també la fermesa d’un detectiu de novel·la negra. Fins al 2 de setembre, Sam Spade és a Barcelona.