Anar al contingut

Barcelonejant

Una història de barri

Aquest és el relat de com un grup d'amics es conjura per transformar una tragèdia en una cosa noble

Javier Pérez Andújar

Una història de barri

La gent del futbol diu que el que passa al camp queda al camp; però el cert és que el que passa al camp passa a la vida. Perquè, empesos en cadira de rodes, passaran cada un dels dies de la vida de Raúl. És una víctima de la violència en el futbol. La violència no és pròpia de l’esport, això es veu a cada secció del diari (esports, societat, política...), cada una porta diàriament les seves corresponents formes de violència (agressions, gènere, terrorisme...). ¿Els valors? Són com aus que de cop aixequen el vol, ens recorden que mai seran nostres definitivament i ens deixen sols veient com se’n van. Raúl Sánchez té ara 39 anys, i fa quatre, jugant de davanter amb el club del seu barri, el Lloreda (a Badalona), un futbolista de l’equip visitant li va etzibar una coça a l’esquena, pel broc gros, a traïció, i el va deixar tirat i tetraplègic. Va sortir en tots els diaris, però les notícies no ens salven, ens condemnen, i sense decidir-ho ell aquesta agressió es va convertir en la seva història, just quan lluitava per tenir una història pròpia, com tothom.

“Raúl Sánchez té ara 39 anys, i fa quatre un futbolista li va etzibar una coça a l’esquena, pel broc gros, i el va deixar tetraplègic”

“Tetraplègic al nivell cervical C3 C4”, diu Raúl al vestíbul del teatre Principal badaloní, i somriu amb els seus 1,85m d’alçada clavats a la cadira. Encara està a espera de judici, i la persona que el va atacar mai no li ha trucat per demanar-lo perdó. Tot és violència sempre.

La setmana passada es va presentar en aquest teatre ‘26 d’abril. Play again’, un documental sobre el que va passar, que Raúl ha fet amb el seu amic Guillermo. La proposta va sortir de Raúl, tenia una història per explicar i els amics sempre ajuden amb el que saben fer. Aquest és el vuitè docu que dirigeix Guillermo Cruz. Està interessat en els problemes de tipus social i econòmic (€uroestafa i Spanish Dr€am són altres dels seus títols). Però aquest en concret tracta sobre l’amistat. Sobre com un vell amic refà la seva vida després d’una agressió soferta al lloc on més feliç era, al camp de futbol. Es va projectar només l’altre dia, ja que la pel·lícula circula en festivals i les normes d’aquests no permeten exhibir-la per tot arreu. Quan surti d’aquesta ruta, la portarà al públic.

Van omplir el teatre la família i els amics del barri, i Dolors Sabater, com a alcaldessa, va dir unes paraules de presentació, i quan va acabar la pel·lícula una dona va cridar des del públic: “¡Ets un campió!”. Raúl encara no ha refet la seva vida, bastant té amb refer-se a si mateix. Viu orgullosament sol, i, esclar, l’assisteixen, i bona part d’aquesta dependència la paga de la seva butxaca. Treballava de soldador, de calderer, fent dipòsits a Oliver i Batlle, una empresa familiar de Badalona; però havia estudiat un grau superior en disseny de projectes mecànics, i, avalat pels amos, es disposava a matricular-se en una enginyeria. El seu pla era passar del taller a les oficines. Ara ha trobat una aplicació que li permetria utilitzar el ratolí malgrat la seva discapacitat, i a la feina li han dit que sempre tindrà les portes obertes per tornar. Mentrestant, Raúl no para. Recorre escoles i clubs esportius fent xerrades a les criatures explicant el que li va passar. Vol tornar en exemple educatiu tota la solidaritat que ha rebut. Raúl és del Reial Madrid des de sempre, “però soc un merengue rar, m’agrada anar al camp del Barça i no veig malament la independència”, diu.

Es va presentar al teatre Principal de Badalona “26 d’abril. Play again”, un documental sobre el que va passar

Guillermo anava amb els germans grans de Raúl a l’institut Pau Casals, de Lloreda, dalt d’un turó de Badalona, d’això avui han passat més de 30 anys, i Raúl, que en tindria 14 o 15, ja es buscava la vida de cambrer a Can Oriol, el bar del costat. Aquests xavals pertanyen a l’última generació que escoltava rock en l’institut. Ara tot és rap i reggaeton. Quan Raúl acabava la jornada (vaja, quan plegava), anaven a recollir-lo i se l’emportaven de marxa amb la colla. Llavors Raúl i Guillermo vivien al barri de la Salut, en el pendent. Carreteres costerudes, pendents. També estava Frederic, que vivia a Lloreda, i que anava amb ells a l’institut. Té un bar al centre de Barcelona; però llavors era del seu pare, un bar gallec (encara es diu El Pinar), i al bar de Fredi també va treballar Raúl. Fredi va estudiar fotografia i ha col·laborat fent les fotos del rodatge i també ha participat en algunes preses. Raúl ha treballat tota la seva vida. Per exemple, va tenir una altra feina que consistia a envasar congelats per a La Sirena. Guillermo també va treballar sempre. Es va pagar els estudis de cinema muntant les moquetes dels trens, a Santa Perpètua. Des de les 6 del matí fins a les 6 de la tarda. La seva primera ocupació en el cinema va ser a Lisboa, i quan va arribar allà i va pujar a un tren va veure que portava la moqueta que ell havia posat. Tot això és una història de barri, de com un grup d’amics es conjura per transformar una tragèdia en una cosa noble. De com uns xavals d’institut s’aliaran biogràficament i recorreran a tot el que han après de la vida per ajudar a tirar endavant un dels seus.

Temes: Barcelonejant