Anar al contingut

barcelonejant

Jujol, l'ornitorrinc de l'arquitectura

Sant Joan Despí posa a punt un Any Jujol al qual s'han adherit 15 ciutats més, però no Barcelona, abonada al monocultiu de Gaudí

Carles Cols

Jujol, l'ornitorrinc de l'arquitectura

JORDI COTRINA

Com que Josep Maria Jujol va néixer el 1879 i va morir el 1949, a Sant Joan Despí han fet comptes i resulta que l’any que ve serà el 140è aniversari del naixement i el 70è de la defunció d’aquest arquitecte que Antoni Gaudí admirava, que es diu aviat, i de qui, no obstant, es parla poc, així que han decidit dedicar-li un munt d’activitats per treure’l d’aquesta immerescuda invisibilitat. Coordina l’operació de rescat Sant Joan Despí, perquè hi ha allà una bona mostra de la seva creativitat, i s’han adherit a l’Any Jujol  fins ara 15 municipis, tots ells agraciats amb la seva obra, però no Barcelona, curiós, on sembla que opinen que amb adorar Gaudí  ja en tenen prou.

El vestit modernista tibava la cisa de Jujol, ja que era alhora un expressionista alemany, un cubista francès i un exponent de l’art pobre italià que encara havia d’arribar

Era un home singular, en el terreny personal i en el professional. En això últim va ser una mena d’ornitorrinc de l’arquitectura, una darwiniana línia evolutiva d’aquesta disciplina acadèmica que no només no va tenir continuïtat en forma de deixebles, sinó que en el seu clímax creatiu va concebre edificis més rars que un mamífer ovípar amb bec i cabell, dit amb el màxim dels respectes, per descomptat.

Carles Español li ha tocat ser el coordinador de l’Any Jujol, una decisió encertada per l’entusiasme que transmet al fer de guia per a l’ocasió en dues de les obres de Jujol a Sant Joan Despí, Can Negre i la Torre de la Creu (gràcies, des d’aquí), i perquè coneix tots aquests minúsculs detalls en què l’arquitecte es va entretenir fins a trobar la solució perfecta, portes que es tanquen soles per l’asimetria de les seves frontisses, enginyosos mecanismes d’obertura de les finestres, tots diferents, calaixos que deuria conèixer ja el senyor Ikea i, per acabar amb un cas molt especial, les portes que li va posar a un retaule del segle XVI de la planta baixa de Can Negre que sembla que sigui impossible que es puguin obrir sense topar amb la paret voltada i que, ¡alehop!, es doblen sobre si mateixes.

Can Negre, la masia del XVI retocada per Jujol, amb el seu balcó amb aire de carrossa real. / JORDI COTRINA

Can Negre va ser el segon treball de Jujol a Sant Joan Despí. El primer va ser la Torre de la Creu, un encàrrec de la seva tieta Josefa Romeu. Això sembla que va despertar alguna cosa en Pere Negre, acabalat advocat barceloní que a Sant Joan Despí era l’hereu  d’una vella masia del segle XVI, així que va encarregar a Jujol que la tunegés, verb que llavors no es conjugava, per descomptat, però això és el que va fer. Li va posar, per exemple, un balcó que és gairebé literalment una carrossa real. Va fer més o menys el que Ai Wei Wei quan va agafar diversos gerros ceràmics de la dinastia Han, per situar-la, contemporània de Juli César, i els va estampar el logotip de la Coca-Cola. Jujol, 100 anys abans que l’artista xinès, va fer el mateix amb Can Negre i el resultat fa caure de cul, cosa que no és dolenta.

Les collites de Can Negre

Les obres en aquella finca van durar 15 anys, de 1915 a 1930. No era per mandra de l’arquitecte, sinó perquè Pere Negre va decidir que es pagarien amb els beneficis de les collites vitivinícoles de la finca, curiós mètode que va permetre a Jujol firmar amb la data corresponent cada estada que reformava, com si fos una collita de merlot o de garnatxa.

Una de les dues escales de la Torre de la Creu. / carles cols

Jujol se l’ha deixat de banda fins ara immerescudament, com a molts altres dels seus contemporanis. El rei sol Gaudí ha eclipsat altres astres, tant que fins i tot es calla que la mà de Jujol és també a la Casa Batlló, a la Pedrera i al Park Güell. Com que aquests dies es projecta a la Sala Phenomena Lawrence d’Aràbia, val la pena repescar un dels seus breus però deliciosos diàlegs, que resumeix a la seva manera aquella etapa arquitectònica de Barcelona. “Ets un pallasso”, li diuen al personatge que interpreta Peter O’Toole, impecable com a T.E. Lawrence. “No tots podem ser el domador de lleons”. Vaja, que a Barcelona només Gaudí tenia permís per posar el cap dins de la boca del felí i que l’aplaudissin per això.

Bohigas retrata el Jujol professor en les seves memòries. És un capítol que s’ha de rellegir. "¿Vostè no sap llatí i vol ser arquitecte?", deia als seus alumnes.

L’Any Jujol, en definitiva, començarà ben aviat amb activitats de tot tipus, acadèmiques i lúdiques, una feliç notícia per aproximar-se a aquest arquitecte inclassificable, que els manuals situen dins del santoral modernista, però que també era una versió catalana de l’expressionisme cinematogràfic alemany, del cubisme francès i un antecedent formidable de l’arte povera dels italians. A l’espera que s’aixequi el teló (la setmana que ve, sense anar més lluny) val la pena rellegir el capítol que Oriol Bohigas dedica en les seves memòries gràcies al fet que va ser alumne de Jujol quan era estudiant d’arquitectura. Era, segons Bohigas, “un professor anàrquic, descontrolat, difícil d’entendre, que volava sempre entre acudits culturals insòlits” i, a més, temible. “Quan algun alumne no entenia prou bé les seves llatinades (llengua que dominava com un capellà dels d’abans), li deia amb una cara de sorpresa transcendental: ¿Però vostè no sap llatí i vol ser arquitecte?”. Així era Jujol, com les seves obres.

0 Comentaris
cargando