L'últim modernista

Va néixer a Barcelona per casualitat. Encara que ni parlar-ne de dir que es tracta d’un pintor barceloní. Va viure i va morir a Vilanova i la Geltrú, i va exercir de veí del municipi. Però part de la seva longeva vida la va passar a la capital catalana. Ni que fos a estones. Llargues, això sí. Aquí, al barri de la Ribera, va tenir un taller compartit amb Xavier Nogués. Aquí va freqüentar totes les societats artístiques: Sant Lluc i el Reial Cercle Artístic, i totes les tertúlies hagudes i per haver. Era assidu dels 4 Gats, encara que els testimonis que han quedat són pocs; i un incondicional de la Penya de l’Hotel Colón, també anomenada Penya Plandiura per allò que era el col·leccionista qui la liderava. De la seva participació en aquesta última sí que hi ha una prova irrefutable: apareixia al mural que Nogués i Manuel Humbert van pintar en una paret de l’establiment. Un fresc que durant la guerra civil va desaparèixer al ser afusellat. Sí, afusellat. Diuen que un grup d’anarquistes va disparar contra la peça, una manera simbòlica de carregar-se aquells burgesos que es reunien per parlar d’art. 

I aquí, a Barcelona, va exposar tota la seva vida, a la Sala Parés i a La Pinacoteca, galeria del passeig de Gràcia a més de punt de trobada de creadors per prendre el vermut. Al Putxet es va refugiar durant la guerra civil, al carrer de Ferran Puig. Es va amagar. Com a propietari agrícola que també era no se sentia segur. La seva família era adinerada. Comerciants i artistes. Dos dels seus besoncles, Joaquim i Manuel, van ser pintor i poeta, respectivament. I el seu avi Josep Anton, col·leccionista. De fet, els cinc llenços d’Antoni Viladomat de la col·lecció Muñoz Ramonet van passar per les seves mans abans d’arribar a les de l’industrial. Heus aquí una altra connexió amb Barcelona. 

Alexandre de Cabanyes, pintant el seu mural del Saló de Sant Jordi.

Però això no és tot. Seu és un dels 12 plafons del Saló Sant Jordi de la Generalitat: Primera missa després del desembarcament de Jaume I a Mallorca. Un encàrrec no exempt de polèmica. Per un costat tapava els frescos pintats per Joaquim Torres-García que havia  encarregat Enric Prat de la Riba; per un altre, la proposta es va fer durant el règim de Primo de Rivera i el noucentisme de l’uruguaià era substituït per un estil academicista i historicista. Hi va haver enrenou, però allà continuen encara. La peça no és l’única de les seves obres que custodia Barcelona. N’hi ha tres més al MNAC, però a les reserves. Vilanova és més afortunada. Al Museu Víctor Balaguer en tenen sis en la permanent i unes quantes més en la mostra temporal actual. 

    

El personatge en qüestió és Alexandre de Cabanyes (Barcelona, 1877- Vilanova i la Geltrú, 1972). L’últim modernista com a ell li agradava autodenominar-se. Últim per cronologia. Va irrompre en escena quan l’estil ja havia passat el seu equador. I modernista per obra i esperit: per la seva prèdica de l’art com a ideal suprem. «El modernisme amb tot el que té de vitalitat i joie de vivre encaixava molt bé amb la seva psicologia», apunta el seu net Oriol Pi de Cabanyes, comissari juntament amb Esther Alsina de les dues exposicions i la publicació que recuperen, a Vilanova i la Geltrú, la figura d’aquest artista «poc conegut o amagat». 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Un oblit actual però no d’abans. Perquè en la seva època va tenir nom. No en va Joan Miró no va voler marxar a París sense una carta de recomanació en què es constés que era el seu ajudant o el seu deixeble. La va aconseguir i es conserva al Museu Víctor Balaguer, no gaire lluny d’una de les dues mostres dedicades a De Cabanyes, La captura de l’instant: l’altra, L’entorn perpetuat, llueix a la Masia d’en Cabanyes, una vila palatina que va pertànyer a la família i que a la mort de l’artista els seus hereus van donar a l’Ajuntament de Vilanova. 

El perquè de tant oblit és difícil de dir. Potser va viure massa. Potser va ser excessivament fidel al seu estil. El cas és que l’art tenia un deute amb ell que ara salda en part. Queda per fer, com aprofundir en la seva època més modernista. Però el primer pas ja s’ha donat