Una assassina victoriana

De totes les Barcelones que hi ha hagut en la història, potser una de les més suggestives és la que s’estén des de l’Exposició Universal del 1888 fins més o menys la Setmana Tràgica, allà on el segle XIX s’encavalca amb el de la bomba atòmica. Un període fèrtil en canvis, de trànsit vertiginós cap a la modernitat, anys de vapor, ferrocarril i telègraf, just quan el terror abandona l’abadia embruixada i el cementiri rural per instal·lar-se entre les ombres urbanes. Així ho vaticina Jack, l’Esbudellador en una de les seves suposades cartes quan afirma: «Amb mi començarà el segle XX». A la ciutat se li posa francament bé el tema ­gòtic.

    

Miguel Ángel Parra, Iván Ledesma i Jandro González, autors del còmic  'La vampira de Barcelona' / JORDI COTRINA

Londres va tenir en ell, en l’esbudellador de Whitechapel, el seu particular monstre victorià, mentre que aquella època finisecular, d’atemptats anarquistes i fortunes acumulades en el gremi del tèxtil, va forjar en aquestes terres el mite d’Enriqueta Martí, la Vampira del Raval, segrestadora de nens i pro­xeneta.

Entre la caritat i el Liceu

Una història tan fascinant la de la vampira –als matins, s’emmascarava la cara amb sutge per viure de la caritat, mentre les seves vetllades transcorrien entre el Liceu i el casino de L’Arrabassada– que ha inspirat diversos assajos i novel·les, entre elles La mala dona, de Marc Pastor, i ara torna a veure la llum en un format fresc, un còmic obra de Miguel Ángel Parra, Iván Ledesma (guió) i Jandro González (dibuix). El publica Norma Editorial.

    

Per a la fotografia del trio, vam quedar una tarda de la setmana passada davant l’antic Palau de Justícia, al passeig de Lluís Companys, on s’haurien d’haver celebrat les vistes contra Enriqueta Martí si aquesta no hagués mort a la presó abans del judici. Encara que la seva mort prematura va sumir el cas en una nebulosa oberta a tot tipus d’especulacions, els autors del còmic es decanten per la versió que hi va haver alguna cosa molt tèrbola darrere dels crims.

Bocs expiatoris

Dit d’una altra manera, defensen la tesi que moltes personalitats, ­vinculades amb l’Església i la burgesia, van utilitzar el seu poder i influències per tapar l’assumpte i buscar bocs expiatoris. El temor que esclatés el polvorí del carrer el van pagar els gitanos de les barraques.

    

Han culminat un treball esplèndid en la difícil cotilla de la vinyeta. Es nota l’any llarg invertit a l’hemeroteca de la ciutat, entre les pàgines esgrogueïdes d’El Diluvio i El Imparcial, per acostar-se tant com fos possible a la veritat en una història massa procliu al morbo.

    

¿La vampira preparava ungüents amb els cadàvers dels nens? ¿Va ocultar ossos de nadons darrere de les parets del pis del carrer de Ponent? Els autors ni ho confirmen ni ho desmenteixen. Cenyint-se als fets, només s’han permès dues llicències narratives: la primera, fondre en un els dos forenses catalans que van analitzar les restes orgàniques, i la segona, desplaçar uns mesos el calendari per fer coincidir el clímax de la vampira amb l’enfonsament del Titanic.

Nascut com a pel·lícula

Un dels exercicis més interessants que proposa La vampira de Barcelona és el reconeixement dels vells escenaris en la trama –els carrers del Raval, el teatre Apolo, els jutjats, el cementiri de Montjuïc, el restaurant de Can Cullaretes–, acolorits en un atractiu to vintage sèpia. Per distingir els flashback de la història, en canvi, Jandro s’ha decantat per la gamma entre el blau i el gris.

    

El millor del cas és que el còmic havia nascut com a pel·lícula. Els autors ja tenien una productora interessada, però el projecte es va quedar en el dic sec. ¿Per què? Rodar un film d’època sol costar molts diners. O potser la raó era que les coses lletges, com les que suggereix el relat, prefereixen dormisquejar sota l’alfombra.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

    

Una llàstima, perquè ja havien imaginat el jutge De Prat encarnat ni més ni menys que per Josep Maria Pou. Un actor immens per encarnar un antiheroi en una època en què la separació de poders també estava enfangada.