Anar al contingut

BARCELONEJANT

Els jonquis del replà

Una finca del Raval pateix el turment diari d'un doble narcopís

Els veïns prefereixen guardar l'anonimat per temor de les represàlies

Olga Merino

Els jonquis del replà

RICARD CUGAT

A vegades succeeix que les històries t’arriben sense necessitat de trencar-te les banyes buscant-les, com és el cas d’aquestes línies. Per coses de l’atzar, m’assabento d’un cas al Raval, a la part alta d’aquest barri fet de barreja i elements heterogenis, on una finca pateix el doble calvari de dos narcopisos en un mateix replà; no vols caldo, doncs tres tasses. Amb recel i a la vegada amb desesperació, una grup d’inquilins i propietaris de l’immoble accedeixen a explicar com aquesta circumstància els amarga la quotidianitat, sempre que no es reveli l’adreça exacta on viuen. No es tracta del carrer d’en Roig, ni del de Picalquers, ni del de la Verge, els veïns del qual ja han relatat als mitjans els seus respectius sofriments des de l’anonimat. És una altra travessia; a la part filipina del districte, per dir-ho així.

El dia de la cita diluvia sobre les teulades de Barcelona, sobre la roba estesa als balcons de l’antic Barri Xino, i l’aiguat confereix a la trobada un aire desangelat, de fatalitat, com d’una cosa que estigués a punt de truncar-se pel camí. Una trucada telefònica des de la cantonada, protegida pel paraigua, res d’intèrfons. Al cap d’un moment, una noia jove baixa a obrir el portal, i totes dues ascendim sigil·loses els esglaons fins al pis on té lloc la reunió improvisada. La roba estesa a les baranes del forat de l’escala desdibuixa el límit entre el carrer i la intimitat. Això és part del drama.

En el minúscul menjador d’un pis de 40 metres quadrats, la tele segueix encesa per dissimular amb el seu brunzit, mentre la conversa es desgrana entre murmuris. Els afectats mostren imatges captades amb el mòbil: xeringues abandonades al replà, els packs embolicats en cel·lofana amb què els jonquis es preparen les cuites, bústies arrencades, ídem del pany nou del portal, pixades i defecacions dels toxicòmans que contínuament pugen i baixen l’escala d’aquest immoble sense ascensor cap als pisos on es comercia amb estupefaents.

El 19 de desembre passat es va produir l’ocupació d’un dels pisos, i el seu propietari, un particular que acabava d’heretar-lo, ja ha interposat una denúncia per usurpació. Una vegada aposentats, els narcos van aconseguir irrompre al segon apartament buit, propietat d’una entitat financera, pel procediment del butron; o sigui, fent un forat a la paret. Va ser des de dins com van aconseguir rebentar la porta blindada que hi havien instal·lat les persones del banc: en un moment, un dúplex dedicat a la venda i el consum de droga davant la indefensió dels residents. «Si no fos un pis de propietat, ja hauríem marxat d’aquí», comenta una parella jove que va adquirir la vivenda amb molt d’esforç.

Abans fotos, avui amenaces

Els conveïns han rebut amenaces dels traficants. Ni fotografies ni noms, per favor. I s’entén la prudència, naturalment, encara que es dona la circumstància que fa 14 anys, el mes de desembre del 2004, aquesta mateixa finca havia protagonitzat un reportatge en aquestes pàgines, escrit per la periodista Catalina Gayà, que, amb el títol de Nadal interètnic, la destacava com a exemple de convivència modèlica al barri del Raval. Filipins, equatorians, treballadors, catòlics, francesos, artistes, japonesos, bangladeshians, musulmans, modernets, catalans, ateus, pakistanesos i dominicans compartien llavors l’edifici en harmonia, i es van prestar a posar per a una foto simpàtica a l’escala. Algunes de les cares que apareixen a la instantània ja han marxat –acostumen a ser finques de pas–, però avui ja ningú vol sortir a la foto, ni els vells veïns ni els nous. Tenen por de represàlies.

Foto dels veïns el Nadal del 2004, amb motiu d'un reportatge per a El Periódico. / MAITE CRUZ

La porta de la senyora Montserrat, posem que es diu així, ha rebut algunes puntades de peu, i la dona no descansa per més que intentin calmar-la dient-li que els jonquis tampoc li entraran a robar per la finestra del vàter. Un noi d’uns 7 anys ja no surt a segons quina hora, i encara menys es queda sol a casa. Als paisans que pugen i baixen, ocultant-se sota la caputxa del xandall, bruts, mig morts, els ha posat el nom de zombis; una vegada se’n va trobar un amb l’agulla al braç. Una dona que matina molt per anar a netejar oficines surt a vegades havent descansat tan sols un parell o tres d’hores. A vegades ve la urbana; d’altres, els mossos. Quan se’n van, tot torna a ser com abans. Hi ha dies en què el rebombori s’allarga fins a les sis del matí.

Demostrar davant un jutge

Cops, a vegades baralles, un escapament d’aigua dels grossos que va causar una apagada, tocs de botzina i un rumor continu sobre el sostre, com si a dalt estiguessin barrejant piles de coses. Un altre veí, posem que es diu Pedro, explica que al principi els narcopisos comerciaven només amb heroïna, per les pintes desastroses dels toxicòmans, però ara sembla que l’oferta s’ha ampliat a la cocaïna. Han presentat denúncies a comissaria i davant el Síndic de Greuges, però els diuen que tinguin paciència. S’ha de demostrar davant un jutge el que es cou a dins, i això exigeix voluntat i moltes hores de patrulla. 

0 Comentaris
cargando