Anar al contingut

BARCELONEJANT

Tetramorf amb cognoms de llegenda

Els evangelistes de les torres de la Sagrada Família portaran la firma de Medina-Campeny, descendent del gran escultor neoclàssic i d'un dels modernistes més reconeguts

Natàlia Farré

Tetramorf amb cognoms de llegenda

JORDI COTRINA

Li ve de mena a Xavier Medina-Campeny. Escultor. Amb nom propi i cognoms de llegenda. La seva perícia amb el cisell és indubtable. Només s’ha de veure, per posar un exemple, la Colometa de la plaça del Diamant. O «l’escultura més fotografiada després del David de Miquel Àngel», segons afirma Ferran Adrià. I que no és cap altra que el cap de toro que lluïa a El Bulli. Una peça immensa de fusta que Medina-Campeny va regalar al xef després de passar un temps investigant al seu taller d’escultura. «Li agradava i l’hi vaig regalar». Adrià la va posar a la cuina del llorejat restaurant, a la taula de pas. Per allà circulaven gairebé tots els comensals, i tots els que hi circulaven es fotografiaven amb el brau animal. Un de semblant lluirà amb el temps al tetramorf de la Sagrada Família. A la torre de Sant Lluc. Una àguila, un lleó i un àngel culminaran les dedicades als tres evangelistes més. Poca cosa més a afegir-hi, el treball està en marxa i fins que no s’entregui no hi ha ni pistes ni fotografies.
    

La seva obra estarà amb la de Gaudí; la dels seus avantpassats, a la Casa Blanca i al MNAC, a més dels carrers de Barcelona

És potser el treball més ambiciós de Medina-Campeny pel que té de significatiu col·laborar al temple expiatori d’Antoni Gaudí. No hi ha crítiques cap a l’obra del modernista ni dels seus successors. «A Subirachs el van linxar. Va ser una injustícia». L’obra de l’autor del tetramorf no és tan expressionista com la de qui va firmar la façana de la Passió. A Medina-Campeny li va interpretar el cos humà. Encara que això no significa que faci figura. El que fa ell és la unió de la geometria amb l’anatomia. A aquest punt ha arribat després de passar per l’abstracció i uns començaments minimalistes. Les primeres obres professionals les va realitzar a Andorra: llargues varetes d’alumini que, quan va entrar a Espanya, la policia de la duana no va creure que fossin art, sinó antenes de televisió. Coses del franquisme i de la poca sensibilitat d’alguns per la creació.

De la terracota a les llaunes

La sensibilitat de Medina-Campeny va néixer amb ell. Volia ser escultor molt abans de conèixer l’obra del seu avi i del seu rebesavi. El primer, Josep Campeny (1858-1922), un dels modernistes que van treballar millor la terracota; el segon, Damià Campeny (1771-1855), el gran escultor neoclàssic català. De fet, de petit, sense conèixer el passat familiar, jugava a amagar-se al terrat del seu pis del passeig de Gràcia per convertir llaunes en art. Una d’aquestes llaunes llueix al seu taller de Palo Alto, no lluny d’on el seu pare tenia la fàbrica i on la família volia que ell dirigís els seus passos. No ho va fer. I ara, amb tota una carrera a l’esquena, lluita pel llegat del seu llinatge. «M’agradaria que es tractés millor».

No li falta raó. Només s’ha de veure l’estat, bruts i poc cuidats, dels relleus de Campeny, el neoclàssic, que decoren els Porxos d’en Xifré. Més sort tenen La mort de Cleopatra i Lucrècia, dos dels seus fantàstics bronzes que llueixen en la col·lecció permanent del MNAC. Hi ha moltes més peces, però a les reserves. Al Campeny modernista no se l’ha de buscar al Palau Nacional. No hi és. Però per la ciutat apareix constantment. Seves són les escultures del Palau de Justícia i de l’Hivernacle. A més a més d’un munt de fonts, com la de la Granota (davant del Palau Robert) o la del Noi dels càntirs (a la plaça d’Urquinaona). I a Montjuïc és el rei del monument funerari. També té obra a la Casa Blanca. Un bisó de bronze que un nord-americà va comprar a la Sala Parés i després va regalar a la residència presidencial. Apareix sempre darrere del president de torn quan és fotografiat a la sala Roosevelt.

Però curiosament cap dels dos desapareguts Campeny van realitzar mai un tetramorf. El de la Sagrada Família serà el primer del llinatge. Mentre el treball avança, ja se sap que amb el temple de Gaudí les coses no són mai ràpides, Medina-Campeny pensa en com poder de-
dicar una exposició permanent al treball familiar amb els seus fons. Però troba a faltar la implicació d’algun ajuntament, potser Mataró o Igualada, bressol dels seus predecessors en l’art. 

0 Comentaris
cargando