Catalunya, al jardí de casa

Un turista estàndard se senyaria al passar per aquí: tens la Sagrada Família, la Pedrera, Colom i Canaletes a un mateix disparament de foto. Bona part de Catalunya concentrada en un jardí domèstic a peu de carrer. Que no se n’assabenti Rajoy. Qualsevol diria que la independència està començant per aquí. «A petit com a mínim», somriu Josep Castells.

Catalunya en petit, informa un cartell. Així la va batejar el pare del Josep. És el miniparc temàtic que va aixecar Isidre Castells durant 20 anys, des que es va jubilar, a base de mosaics trets de runa. «Una obra així s’ha de protegir», ha arribat a dir algun historiador. «No ho sé», diu el Josep. No és una obra d’art. «No, és una obra popular», puntualitza. «El meu pare no tenia estudis, ni acadèmics ni artístics. Ell va fer el que va poder. ¡Amb postals! Per això no hi ha perspectiva, perquè les figures estan fetes des de postals».

Art o no, ningú passa pel costat sense parar-se en sec, dir «oh» i desenfundar el mòbil. És tan hipnòtic com un basar kitsch. Es recomana mirar a l’estil Robocop. Hi ha desenes i desenes de monuments. La plaça de Berenguer, la Casa de les Punxes, el Tibidabo, mira, uns ballant una sardana. ¿I aquest gos? Es diu Soltri, explica el Josep. Acompanyava el seu pare de passeig a buscar rajoles. Va viure ¡16 anys! Està enterrat sota l’estàtua.

El gos és de trencadís, com bona part d’aquesta micro-Catalunya. A l’estil Gaudí, en versió urbana. «Tots aquests mosaics que veu són agafats de runa», diu el Josep.

 Això és Sant Andreu: on els veïns encara diuen que van a «Barcelona» quan han d’anar al centre. Carrer de Grau, 56-58. És com si et teletransportessis a un poble. A l’esquerra hi ha cases baixes. A la dreta, els patis, abans horts amb pou. Enmig, el carrer. «Està catalogada per l’ajuntament», t’informa el Josep traient pit.

Fa 12 anys que el Josep s’ocupa d’aquest jardí monumental, des que el seu pare va morir. «Això és un problema per a mi –mou el cap–. Perquè encara que no s’ho cregui, està net del diumenge –és dijous–. Les quatre pluges, els gats, xap-xap, ja està brut. És com si hagués treballat per al dimoni». No vol que l’obra del seu pare es degradi. «Però per a això s’han de mantenir les figures –apunta–. I n’has de saber, i jo no en sé». Ell és agent comercial.

«Encara hi ha gent que passa i el retrata –en dona fe la Rosa–. Jo ho veig per la finestra». Té raó: en uns minuts apareixeran dos turistes. «De Viena», informen. S’aturen, deixen anar «¡cool!», apunten amb el mòbil, ràfega a discreció i adeu. Si haguessin mirat la finestra del davant, haurien conegut Rosa Anglada.

«A mi m’agradava entrar [al jardí] –diu amb nostàlgia–. Però és que ara ja no puc –s’assenyala les cames amb resignació–. Ui, si pogués entrar-hi». Rosa Anglada és la viuda d’Isidre Castells. Té 92 anys, dos fills, dos nets i una amabilitat extrema. «És molt baixeta –la va descriure un dels seus nets en una redacció–, perquè a la guerra no tenien ni llet ni mantega, que és l’essencial per créixer». «Maleïda guerra», assenteix ella.

Una visita d’Hereu

La Rosa assenyala els quadros del saló. Els va pintar l’Isidre. «Era un artista», sospira. «Vam estar casats 60 anys. Avui dia no sé per què no aguanten».

«¿Ha vist la columna de petxines? –pregunta. Sí, sí, li dius. És a l’entrada del jardí–. Una senyora, no sabem qui, n’hi va donar un sac. ¿Vostè s’imagina?», somriu. «Va tenir molt èxit», recorda orgullosa. «Els de Catalunya en Miniatura –l’oficial– ens van regalar entrades», afegeix. «Fins i tot va venir un dia l’alcalde Hereu». Encara té cassets amb entrevistes al seu marit gravades de la ràdio. «Tot ho gravava jo», riu. «D’aquestes cassets en puc tenir 200», calcula. «Aquí tinc les meves cançons». El VHS també segueix intacte al costat de la tele. Diu que li puja la pressió amb Tele 5.

Notícies relacionades

El Tinder de les mascotes

L'habitació dels 'àliens'

Treu un foli d’una carpeta. «Miri quina carta li van escriure al meu marit». És del 2001. «[Isidre] És un artista molt gran –s’hi llegeix–, perquè en lloc d’especular amb el seu trosset de terra l’ha convertit en tresor. (…) I a l’estil de Gaudí, i amb trossets de tot, ha convertit el jardí en un lloc que s’ha d’anar a veure».

La Rosa s’arronsa d’espatlles amb deix rutinari. «Un s’hi acostuma. A les coses bones i a les dolentes».