El 155 entra a Barcelona

El 155, l’article martell piló de la Constitució espanyola, també és una línia d’autobús de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i en aquests dies d’inquietud no és sobrer buscar un forat en l’agenda i enfirlar-s’hi, no per fer una gracieta, perquè el panoraman no esta per a bromes, sinó per aconseguir (a) un punt de vista diferent i (b) pel mateix preu (ja queden avisats) recomanar una lectura, Trieste o el sentido de ninguna parte, de Jan Morris. Pesa poc (224 pàgines, ideal per a aquest viatge d’anada i tornada en el 155) però explica moltíssim, per exemple com una ciutat d’èxit (diuen que Barcelona ho és) pot en un tres i no res perdre la seva estrella en un mal dia històric, això que tant abunda en aquest agitat octubre. El tema de Morris el deixem per al final. Primer, la ruta 155, sense el glamur de la 66 americana, d’acord, però que si l’enganxés un Steinbeck local en treuria un raïm de la ira versió Vallès Occidental que tindria el seu què.

El 155 és un bus de Montcada i Reixac, sí, però roda uns 20 metres o més per Barcelona, o sigui, que cola el títol que el 155 arriba a Barcelona, ni que sigui per despertar la curiositat. És un autobús que cobreix la ruta que separa Can Cuiàs, barri germà siamès de Ciutat Meridiana, del de Terra Nostra, al nord de Montcada, però, com són les coses, breument trepitja Barcelona. Segons Google Maps, per deixar Can Cuiàs el bus travessa la «unnamed road», el carrer sense nom, tot un presagi del que vindrà després si, com és el cas, aquesta és la primera ocasió en què un agafa el 155 en direcció al desconegut.

Montcada era abans de 1917 un lloc deliciosament rural. Vinyes, fruiters, canyars vora el riu... Tenia fins i tot les restes d’un antiquíssim castell que el 1713 va ordenar borbonejar–qui més podria ser– Felip V. La qüestió és que el 1917 la industrialització va arribar a Montcada, i de quina manera. El que la ruta del 155 exhibeix és en certa manera la cara b del fet que Catalunya hagi sigut durant el segle XX la comunitat més desenvolupada d’Espanya, un disbarat urbanístic a la rebotiga. El municipi no arriba als 35.000 habitants i té cinc estacions de Renfe. Cinc trinxeres. En el viatge d’anada pugen al bus senyores i algun senyor amb el carret d’anar a comprar. Silenci sepulcral. A la tornada, a l’hora que s’acaben les classes, hi pugen escolars. Guirigall. Gairebé s’agraeix aquesta estona d’enrenou, perquè el paisatge exterior no té remei. En aquests temps de banderes als balcons, les que despunten a Montcada són les que reclamen, i amb raó, el soterrament de les vies d’Adif.

Al fons s’intueix la silueta de la catedral laica de Montcada, l’antiga cimentera Asland, avui Lafarge. És allà des del dia que va morir el bucolisme en aquest tram del Besòs, l’abans citat 1917. L’empresa presumeix que de les seves fargues o com se’n digui ha sortit el ciment que ha donat forma, per exemple i per presumir, a la Sagrada Família, al Museu d’Art Nacional de Catalunya i a la Boqueria. La ruta del 155 és, en certa manera, un passeig pel preu del progrés. Això, des del punt de vista de la realitat. Des del metafòric, si el 155 autobuser és un reflex del que serà el 155 constitucional, només es pot dir una cosa: ¡glups!

Freud, anguiles, testicles

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Ara, la promesa, Jan Morris. El 2001 va publicar el seu dissetè llibre de viatges, un sentimental retrat de la menys italiana de les ciutats italianes. És Trieste, exemple majúscul de fins a quin punt la història pot arribar a ser capritxosa, precedent a sospesar aquest octubre. L’Imperi Austrohongarès la va elegir com la seva sortida preferent al mar. Era, en la distància, el port de Viena. Era, doncs, una ciutat estratègicament situada. Va ser un imant per a les grans fortunes d’Europa, també era un port franc per a intel·lectuals de totes les branques, escriptors sobretot, però també tipus singulars com el jove Sigmund Freud, que segons explica Morris va dedicar els seus mesos d’estada a Trieste a inútilment disseccionar anguiles a la recerca dels seus ignots testicles. Pobre, llavors no se sabia que eren hermafrodites.

L’estrella de Trieste semblava eterna quan, heus aquí l’imprevist, les fronteres europees es van ressituar segons els vencedors de la Gran Guerra. Va passar a Itàlia. La ciutat, abans cosmopolita i comercialment vibrant, va caure en una melancòlica depressió, molt literària, sí, però nefasta.