"Si arribo a mil euros, ballo una jota"

Cobra, com a màxim, 800 euros mensuals. La majoria de mesos, 500 o 600. En paga 330 (despeses incloses) per un pis compartit. ¿Com sobreviu una persona amb uns ingressos així? «Menjo barat. Accepto feinetes en les quals no pago l’IVA. Vaig venent coses... Ara, per exemple, em venc un objectiu». César Cid, de 34 anys, és fotògraf freelance i forma part d’aquell 32,4% de treballadors de Barcelona que és mileurista.

L’informe Distribució, Dispersió i Desigualtat Salarial a Barcelona 2010-2015, elaborat per l’ajuntament, revela a més que aquest percentatge es dispara fins al 64,7% en el cas dels menors de 30 anys. «Jo, puntualment he demanat diners prestats», reconeix Cid, madrileny que fa un any i mig que és a Barcelona. «Ara estic millor, però els primers mesos aquí vivia en un taller de motos sense dutxa que un conegut em va llogar per 200 euros. Em dutxava cada dia al gimnàs», relata.

Els efectes de la crisi segueixen molt presents per a molts. Els joves són els que més els acusen. Gabriel Ubieto té 24 anys i és graduat en Periodisme i estudiant de Polítiques. Té tres feines amb contractes de pràctiques: dues a temps parcial i una tercera de semipresencial. Els seus ingressos mensuals no superen els 1.030 euros. «Si en guanyés més, me n’aniria de casa els meus pares. Però els contractes tenen una durada tan curta, que no puc planificar», explica Ubieto, que desitja «consolidar» una estabilitat laboral per «independitzar-se». «De la meva promoció de Periodisme, només n’hi ha dos o tres que superen els mil euros al mes», afegeix.

Estalviar, impossible

Durant aquests temps de crisi, els salaris mitjans s’han reduït i la diferència entre els que  guanyen menys i els que guanyen més s’ha engrandit. Però no només això, sinó que, a més, aconseguir un salari decent que permeti estalviar s’ha convertit en una missió impossible per a molts. Per exemple per Eugènia Almacellas, de 25 anys i estudiant d’un doctorat en Biomedicina. «No tinc dificultats per arribar a final de mes perquè soc jove i m’adapto, però en aquests quatre anys de doctorat no he pogut estalviar ni un euro», lamenta.

Aquesta jove mileurista (cobra uns 16.400 euros bruts anuals) no té diners per afrontar imprevistos. Comparteix pis amb dues persones, tot i que l’«ideal» seria viure sola. Entre totes tres paguen 850 euros de lloguer, però al gener se’ls acaba el contracte. No sap què passarà llavors.

Aquesta delicada situació afecta també els grans. Sobretot els que se n’han anat a l’atur. «Jo, si arribo a mil euros, ballo una jota», diu fent broma Txiqui Navarro, de 57 anys, que es va veure obligat a anar-se’n a viure amb la mare el 2010. Sis anys després va tancar el seu negoci, la Llibreria de la Lluna, al Raval.

Notícies relacionades

Un terç dels treballadors de Barcelona és com a màxim mileurista

La Feria de Abril afirma ser aliena al tiroteig mortal al Besòs

Actualment treballa els caps de setmana en un diari on line i la resta de temps col·labora («si hi ha sort») fent traduccions, venent algun llibre, escrivint articles per a alguna revista.

Sol guanyar entre 600 i 800 euros al mes. «També visc de l’intercanvi de serveis: jo faig això i tu això altre...», narra. Al viure amb la seva progenitora, s’estalvia el pagament d’un lloguer, però col·labora en les despeses comunes i contribueix a la manutenció de la seva filla de 22 anys. La dificultat de la seva situació, que al capdavall és la de molts, la resumeix Navarro en poques paraules: «Misèria i precarietat assegurades».