La milla d'or dels predicadors

En conversa telefònica des de Bogotà, el pastor Ricardo Rodríguez explica que Jesús li va parlar un dia «del misteri» i altres coses, i li va dir que a partir de llavors s’havia de dedicar a divulgar la seva paraula. També va establir comunicació amb la seva dona, María Patricia, i d’aquella revelació rebuda en binomi va néixer l’Església Avivament, que des de principis dels 90 es va començar a estendre per Colòmbia, més tard per l’Argentina i Xile i finalment per dues ciutats clau de la immigració llatinoamericana als EUA, Miami i Nova York. El salt gairebé natural que havia de fer en algun moment a Europa acaba de tenir lloc, i la ciutat escollida per assenyalar el camí ha sigut Barcelona, no només això: el nou centre de culte religiós es troba en el que forçosament es coneixerà d’aquí poc com el Triangle de les Esglésies, o el barri de les Religions, o de les Cantonades Santes, a jutjar per la concentració de locals d’oració. Ara n’hi ha quatre, però fins fa poc n’hi havia sis.

El local que Avivament va inaugurar amb una concorreguda cerimònia fa un parell de setmanes està situat al número 8 del carrer de Ciutat d’Elx, al barri de la Sagrera, del costat oriental de la Meridiana. Presideix la façana un gran cartell amb la imatge dels pastors Ricardo i María Patricia Rodríguez en plena predicació, micròfon en mà i il·luminats pels focus. Molt a prop, a un centenar de metres, al número 33 d’Hondures, un altre cartell, més sobri, anuncia la presència de l’Església Evangèlica Salvació de Déu, en caràcters llatins i ciríl·lics. «Aquests són els russos», diuen al barri. «Són molt discrets». Al mateix carrer, un altre centenar de metres més amunt, hi ha l’Església Universal del Regne de Déu/Família Unida, i un parell de cantonades més enllà, al carrer de Costa Rica, hi ha el local del Moviment Missioner Mundial -el més actiu, segons el consens general-. Ningú -ni els veïns ni l’ajuntament ni les mateixes esglésies– sap dir quin imant tenen aquestes quatre cantonades ni per què atrauen les religions. Els al·ludits només expliquen que en el seu moment hi van descobrir un bon local.

«Vam obrir el primer local a Barcelona perquè ha sigut més fàcil a nivell administratiu, però també vam buscar a València i a Madrid», diu el pastor Álvaro Pardo, portaveu d’Avivament i responsable de supervisar personalment la posada en marxa del centre de la Sagrera.

És una zona amb senyes particulars. Respira calma de poble encara que estigui a pocs metres de la Meridiana. Hi ha poc moviment a les voreres i poc trànsit als carrers, i una ràtio de bars baixa: un parell o tres per illa. A part dels llocs de culte, la majoria dels locals estan ocupats per petites empreses, moltes d’elles familiars. «¿Els polígons industrials? Bé, doncs això és com un polígon industrial però a la ciutat», diu una veïna. La calma. Potser és aquest el seu atractiu. El soroll del trànsit de la Meridiana arriba apagat grà­cies als edificis que s’aixequen enmig, i quan es fa de nit l’activitat a les tres o quatre terrasses de la zona a penes aixeca els decibels. Els grups de nois del barri, dos o tres, es reparteixen discretament per les cantonades. De tant en tant, les pregàries elevades entre les parets dels locals religiosos s’escampen com un murmuri pel lloc.

La llei no marca distàncies

La normativa sobre centres de culte de la Generalitat no estableix una distància mínima entre locals religiosos, i això es nota en aquest racó de la Sagrera. «I encara queden locals buits -assenyala Eduardo, un veí-. Si s’animen les religions que hi falten, fem una altra Terra Santa». La convivència amb gairebé qualsevol forma de monocultiu comercial és problemàtica, i encara que un centre de culte no és un local comercial -i els d’aquest racó no han establert cap tipus de monopoli-, sí que hi ha expectativa entre els veïns. Al culte inaugural que marcava el desembarcament d’Avivament al barri hi van anar  més fidels que seients hi havia al lloc, i la multitud inevitablement va acabar ocupant el carrer. Algun veí de l’edifici ja s’ha queixat del soroll. Després d’Avivament, i passats tres anys des de la instal·lació del primer centre de culte al barri -que els veïns gairebé no van consignar-, alguns es pregunten qui serà el pròxim d’arribar.

Furor cristià

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

De moment, a ningú li sembla realment un problema. Els crida l’atenció. A part de Salvació de Déu, que fa que la gent es pregunti si la discreció no és un dels atributs russos per antonomàsia, fins i tot els llocs amb més afluència de fidels interfereixen poc en la vida de barri. «A vegades hi ha molts autobusos davant del local de la Missió, sembla que fan bastantes excursions junts», diu un veí. I de tant en tant, aquell rumor de càntics. Segons l’ajuntament, el desembre del 2016 es comptabilitzaven 50 centres de culte al districte de Sant Andreu, al qual pertanyen aquests carrers. D’aquests 50, 34 estan classificats com a cristians evangèlics i 11 com a cristians catòlics; els d’aquesta milla d’or pertanyen a una de les dues categories.

La proliferació de cultes cristians a la ciutat no és aliena al fenomen migratori. Les esglésies cristianes fan furor entre la població llatinoamericana, i Llatinoamèrica també és aquí. Un colombià, Diego, deia l’altre dia que «feia tres anys que esperava aquest moment», en referència a l’arribada d’Avivament. Ho deia mentre seguia un sermó dels pastors Rodríguez retransmès al local. Doncs així funciona: es reuneixen no per veure un predicador de carn i ossos. Amb la imatge n’hi ha prou.