Anar al contingut

Així era el cadàver del Besòs

Les indústries abocaven impunement fins a mitjans dels 90 a la conca

Carles Cols / Barcelona

Així era el cadàver del Besòs

DANNY CAMINAL

La foto és de l’octubre de 1991. La franja blanca no és neu. És espuma. Altament tòxica. Era un dimarts. No va ser un dia extraordinari. Episodis així eren freqüents. A les empreses químiques de la conca del Besòs se’ls en anava la mà en els abocaments més enllà del que era comú, que ja era molt, i els núvols d’espuma eren capaços de taponar l’arc dels ponts.

«Crítiques al jutge que va perdonar un abocament al riu Besòs». Aquesta és una notícia del setembre del 1995. Resumeix molt bé aquells temps. Les indústries contaminaven impunement, però el sentiment social era que s’havia de posar fi a aquell disbarat. La foto, per cert, no diu res de l’olor. «Quatre empreses del Vallès causen la fètida olor que turmenta els veïns del Besòs». Un altre titular que situa les coses. Aquell era un riu nauseabund.

Decisió polèmica

Quins temps. El 1993, el llavors conseller de Medi Ambient, Albert Vilalta, en una decisió que semblava d’acudit però no ho era, va posar en nòmina un grup d’ensumadors, especialistes a identificar olors. No era fàcil trobar els culpables de la contaminació, així que Vilalta va posar gent a olorar la conca, a seguir el rastre d’àcids sulfhídrics i altres verins.

Amb milionaris fons europeus i amb convicció per fi per part de les autoritats locals, aquella absurditat es va corregir. El pla, no obstant, no era convertir el tram final del Besòs en un bucòlic paratge natural, amb camps de maduixes, com els que hi havia hagut. El propòsit, més humil, era, primer, sanejar les aigües i, segon, convertir el riuen un parc fluvial, una zona de passeig. El fet que Xavier Larruy hagi arribat a avistar ocasionalment llúdrigues, tingui censades dues espècies de serps, compti fins a set espècies diferents de peixos a l’aigua o que aquest any hagi documentat el primer niu de cabussets és la dada imprevista, el que no formava part del pla.

Aquest biòleg, un dels principals especialistes en aquesta conca, recorda que el riu ha sigut condicionat com un parc urbà. El que afavoreix la vida salvatge no és la gespa, sinó els canyars, i, no obstant, la naturalesa s’hi ha obert pas. El repte ara, diu Larruy, és assegurar que el creixent ús ciutadà d’aquest parc fluvial no jugui en contra del que s’ha aconseguit. Dos milions d’usuaris a l’any és una xifra notable. Els gossos, per exemple, passegen sense corretja pel parc, una amenaça per a diverses de les espècies que han colonitzat el lloc.