Llibres que busquen casa

Molts subscriurien que el més pròxim a un tresor en el món de l'escriptor és la seva biblioteca: que es cremi la casa, dirien alguns, però que se salvin els llibres. Hi ha biblioteques d'escriptors sistemàticament ordenades per gèneres, llengües, etapes històriques, per geografia o segons l'alfabet, perquè són llocs de consulta sagrats, i s'ha de saber on és cada cosa. Però també n'hi ha de majestuoses en el caos -o ordenades d'acord amb un codi secret- on un capità obcecat amb la caça d'una balena comparteix racó amb un home que torna a un poble on tots estan morts. Són residències on la paraula sobirana és aquesta, llibre. Solen ser milers de volums -són anys, dècades, de lectura-, i quan toca mudança demostren la seva importància incontestable: pesen molt i ocupen moltes caixes, exigeixen atencions, fan pujar la factura, obliguen a pronunciar diverses vegades la frase: «Vigili amb això, que és delicat».

Tot això ve a tomb perquè aquest juny del 2017 està tenint lloc aquest fenomen de la literatura: hi ha un escriptor de mudança. Ricard Ruiz Garzón abandona la seva llar dels últims quatre anys a Santa Coloma de Gramenet i es trasllada a… Encara no ho sap. No se'n va perquè vulgui, aquest és el problema: es muda perquè el fan fora. En un altre lloc -una ciutat petita, el camp, un poble, un altre país- s'enfrontaria a la mateixa feina feixuga que ha suposat sempre la recerca d'un altre sostre, la mudança i l'organització de la nova llar; aquí s'enfronta a un malson. En un altre lloc aconseguiria moltes caixes per als seus llibres i els empaquetaria cuidadosament i pronunciaria diverses vegades la frase: «Vigili amb això, que és delicat», mirant atentament l'interior del camió; aquí se n'ha de desprendre. Renunciar a una part del seu tresor.

Aquesta cosa malaltissa

A finals de maig, Ruiz Garzón va rebre un avís del seu administrador. «Em va dir que posaria en venda el pis i que tenia fins a l'1 de juliol per anar-me'n». Tot apunta que el propietari va canviar en un moment o altre d'opinió, ja que un dia l'escriptor va descobrir que l'havia tornat a posar a llogar, amb un anunci en què demanava 1.600 euros per la mensualitat -a ell li'n cobrava 1.000-. Així doncs, se n'havia d'anar. Disposava de poc més d'un mes per buscar-ne, però ràpidament es va trobar de cara amb aquesta cosa malaltissa, aquesta demència que s'ensenyoreix per Barcelona i la seva àrea metropolitana, aquesta cosa que és riallada/escopinada a la cara quan un ciutadà pretén viure en un lloc raonable per un preu raonable. ¡Ha! La riallada li va doldre en molts llocs, però en un de particular: els seus llibres. No trobaria un lloc on cabessin tots, no pel que està disposat a pagar, no si volia seguir vivint més o menys per aquí. «Més enllà de Sabadell, potser, al Pirineu, segur, però aquí no, aquí definitivament no».

«Des de sempre, o almenys des que Caín va ser obligat a transhumar com ho feia el seu germà Abel, hem carregat a sobre les nostres paraules -els nostres llibres, les nostres biblioteques- per acompanyar-nos en els pelegrinatges que fem», escriu Alberto Manguel. En la seva trajectòria d'escriptor, periodista i crític literari, Ruiz Garzón ha donat vida a una respectable biblioteca de 15.000 volums, 15.000 «estimats» volums que haurien hagut d'acompanyar-lo -tots- en aquest nou pelegrinatge.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Però no. Es va apoderar d'ell una tristesa del tipus llibresc quan va fer números i va veure que hauria de renunciar a un terç de la seva col·lecció, 5.000 amics, i com que a alguns del seu entorn els costava entendre l'angoixa, va escriure a Facebook per explicar-se, dient bàsicament que el que deixava enrere era un terç de si mateix. «Aquest terç dels meus llibres em defineix, tant o més que un terç de les meves fotos, de les meves pel·lícules o discos, de la meva roba o de tot allò que construeix la meva identitat».

No és la fi del món, i Ruiz Garzón és perfectament conscient de la dimensió de la seva tragèdia: «Per descomptat que això no té res a veure amb la gent que expulsen de casa seva, això sí que és greu, però el que em passa a mi és el que li està passant a tota una classe mitjana que està entrant en la precarietat i que probablement un dia deixarà d'existir». L'escriptor s'ha passat 10 dies tancat escollint un per un els llibres que deixaria enrere. Dient adeu, en certa manera. Aquesta ciutat obliga a dir adeu.