28 maig 2020

Anar al contingut

L'home que va oferir un pis de 100 metres al centre de Barcelona per 600 euros

Un jove fart dels lloguers cola un fals anunci de protesta en un portal immobiliari

CARLES COLS / BARCELONA

RICARD CUGAT

L'home que va oferir un pis de 100 metres al centre de Barcelona per 600 euros
L'home que va oferir un pis de 100 metres al centre de Barcelona per 600 euros

/

La penúltima incursió veïnal rere les línies de l’exèrcit immobiliari barceloní va tenir lloc el 29 de març passat. Llavors l’objectiu van ser els pisos turístics. La missió va consistir a llogar un apartament sense llicència al carrer de la Princesa i, una vegada dins, penjar pancartes i presentar denúncia. Va ser un Iwo Jima veïnal. Però aquesta va ser només la penúltima incursió. L’última ha sigut l’acció d’un llop solitari, Denís Nadal, un jove de 28 anys que dimecres passat va penjar un provocador anunci al portal d’El Idealista. Oferia un pis d’acord amb els salaris d’aquesta ciutat, 600 euros al mes per 97 metres quadrats, o sigui, el que no existeix.

L’anunci va durar al portal immobiliari el que els seus gestors van trigar a adonar-se’n, menys de 48 hores, però l’acció, sense pretendre-ho, ha sigut un avançament del que està previst per a mitjans de maig, la presentació en societat del Sindicat de Llogaters, la simple existència del qual ja és tot un símptoma de com estan les coses a Barcelona.

VAGA D’ARRENDATS

El fals anunci no oferia res de l’altre dijous. La descripció i les fotografies adjuntes són les del pis en què actualment viu el Denís, on té llogada una habitació per 450 euros al mes. El pis el comparteix amb un turc, un uruguaià i un veneçolà. No es coneixien d’a-bans. L’habitació que li correspon a ell és un tetris de pantalla avançada, perquè hi dorm amb la seva parella, té una taula de despatx, totes les seves pertinences, un gat i fins i tot li ha guardat un racó a un amic que s’ha quedat al carrer. Va ser penjar l’anunci de protesta i començar a rebre correus, la majoria d’enhorabona per la seva forma de protesta.

«Si ets una persones que busca un pis, igual que jo, i estàs fart dels preus, que sàpigues que el 1933 els preus també eren desproporcionats, però la gent se’n va cansar, es va unir, va crear un sindicat i van deixar de pagar el lloguer a tot Barcelona fins que va baixar el preu». Això va escriure Denís a l’espai reservat per a l’anunciant, allà on s’acostuma a destacar les virtuts de la finca. «Ho sento en l’ànima si has pensat que havies trobat un pis a Barcelona de tres habitacions per 600 euros, però tots sabem que ara la cosa està tan fotuda que per menys de 900 gairebé no hi ha res». Acabava amb una invitació a prestar atenció a la pròxima constitució del sindicat, del qual no és ni afiliat ni res, però sí entusiasta defensor.

El Sindicat de Llogaters, que es presentarà en societat el 12 de maig que ve, va ser el primer sorprès per l’anunci. De moment, els seus responsables callen i guarden la munició per a aquest primer acte en públic, però algunes xifres avalen la seva oportunitat. Per exemple. A Barcelona, segons les estadístiques oficials, hi ha 200.000 pisos de lloguer. Proporcionalment són pocs, però aquest és un mal endèmic. El problema no és només que siguin pocs. La qüestió és que el lloguer és, a més, sinònim d’incertesa. A causa de l’última reforma de la llei d’arrendaments urbans, que va reduir a tres anys la durada mínima dels contractes, del 2017 al 2019 se n’extingiran 44.000.

El Denís va trobar pis divendres passat després de setmanes d’incertesa i peripècies. Buscava un lloguer de no més de 1.100 euros. Reunia una condició que sembla indispensable en aquests temps, una antiguitat laboral mínima de dos anys, però tenir feina és en ocasions un obstacle per aconseguir un pis.

‘NINOTCHKA’

«A vegades m’havia d’amagar al lavabo per poder trucar per telèfon a l’anunciant, perquè has de ser dels primers a despenjar. Passades dues o tres hores, ja no serveix de res», explica. Amb tot, va aconseguir visitar fins a cinc pisos, gairebé sempre en companyia d’altres aspirants. Al sisè intent, ho va aconseguir. Deixarà enrere la vida en una habitació, però no el fet de compartir pis, perquè, si no, els comptes domèstics no quadren.

Del que passa a Barcelona, els defensors del liberalisme econòmic (més dels que reconeixen ser-ho) en diuen lleis del mercat, el saludable pols entre l’oferta i la demanda, expliquen, però no deixa de sorprendre que aquesta versió hard del capitalisme hagi acabat per normalitzar en aquesta ciutat un equivalent de les kommunalka soviètiques, els pisos compartits de l’URSS que tan perfectament va retratar Ernst Lubistch a Ninotchka o, millor encara, la comèdia que el rus Iuri Mamin va presentar a Ventana a París, on en un d’aquests kommunalka els veïns descobreixen que rere l’armari hi ha una porta que dona accés directe a la capital francesa.

La comparació és oportuna perquè l’habitació del Denís, aquesta per la qual paga 450 euros, està en una finca en pèssim estat de conservació, sí, però amb un balcó sobre Ferran, un dels carrers més bonics del centre, almenys fins que la banalització comercial el va convertir en el que és avui.