Les verges tatuades de Barcelona

Així és, o per dir-ho en hebreu, cosa que és oportuna per a l’ocasió, amén. Ramon Maiden tatua verges. Així és. Tatua estampes de verges. També tatua pòsters de pin-ups, com aquelles ingènues lleugeres de roba que als anys 40 ocupaven les pàgines centrals d’Esquire i que sortien de l’aerògraf del mestre Alberto Vargas. I també tatua fotos antigues d’actrius de Hollywood, immaculades com Audrey Hepburn, o de la Dietrich, que tot i que en públic oferia aquella imatge de vampiressa amoral, en realitat a casa era ben diferent, molt cuinetes segons Billy Wilder, ella volia que Jean Gabin l’estimés pels seus guisats i ell, tossut, estimava la dona inexistent de la pantalla, així que Marlene també encaixa a la perfecció en aquest insòlit altar de verges, pin-ups i icones de la pantalla que formen part de l’obra artística de Ramon Maiden (Barri de les Roquetes, 1972), molt desconegut encara a la seva Barcelona natal, però que ja s’ha fet un lloc a Nova York, Tòquio, Sydney, Berlín, Los Angeles, Milà… Vaja, el mateix de sempre. «De debò, que Barcelona és molt cosmopolita és un clixé», això diu Maiden, cognom inventat, és clar, però és el que ja tenia quan era jove a l’escola i que li encaixa a la perfecció. Maiden, en anglès, el tatuador de donzelles.

Un parell d’apunts biogràfics sempre són recomanables. El Ramon, treballador social en la seva anterior etapa professional i gairebé llicenciat en Antropologia, va aterrar a Nova York el 2007 per realitzar un màster durant un any, però, ¡glups!, se li va acabar el pressupost abans del previst i de cop i volta es va veure recorrent al seu do natural per al dibuix per aconseguir uns dòlars extra i prolongar l’estada transoceànica. Fruit de l’adversitat va néixer a Nova York un artista inclassificable que, des d’aleshores, viatja pel món d’exposició en exposició, expedicions que aprofita per caçar material de base per a futurs treballs, com una col·lecció de postals antigues de freaks a Utah, reproduccions de gravats obscens al Japó, de Kitagawa Utamaro o Katsushika Hokusai, o cartells d’aquell brut cine del sub-sub-subgènere Nazi Exploitation que tant va triomfar als 80.

'FUCK CANCER WARRIORS'

Només un parell d’apunts biogràfics més de Maiden abans de submergir-nos en la seva pertorbadora obra. El seu kit de treball és una petita funda enrotllable de retoladors, llapis i bolígrafs Bic («són extraordinaris, molt versàtils, amb diferents punts de pressió») i, sobretot, una jobiana paciència quan es posa mans a l’obra, impossible, potser, sense la seva altra passió, les ultracarreres, com la Transvulcania canària de 75 quilòmetres en què participarà al maig, o la Maraton des Sables marroquina i els seus aclaparadors 250 quilòmetres de recorregut, en què ja ha competit en més d’una ocasió. En aquelles proves, per cert, demostra que sota aquell aspecte de dolentot, d’irreverent tatuador de verges, hi ha un paio amb un gran cor, perquè corre amb samarretes i estampats d’una associació contra el càncer que recapta fons sota una estètica de colla de carrer, els Fuck Cancer Warriors. En resum, tot un personatge.

“El pecat sempre m'ha cridat l'atenció”. L'entrevista és el seu pis de les Roquetes, gairebé allà on acaba la ciutat i comença el país dels senglars, Collserola. L'apartament és minúscul. El contingut, majúscul. És un santuari de 'santería' mexicana, vitrines de material mèdic decimonònic, obra pròpia, sempre hipnòtica, una foto dedicada de la seva amiga Amarna Miller abans que el porno la llancés a la fama, mans de maniquins tatuades, alguna taxidèrmia…, vaja, una macedònia d'influències que d'una manera o altra després transpira en els seus treballs.

...DOLORS, ANGUSTIAS...

Tatuar estampes de verges li ha portat a Maiden algun problema en els cada vegada més creients EUA, però, ben vist, aquelles cares de patiment dels cristos i les santes torturades demanen a crits aquell tunejat amb bolígraf. Des d’Espanya es perd a vegades la perspectiva, però aquest és un país en què a una nena que acaba de néixer la inscriuen en el registre amb noms de turment, Dolors, Angustias, un absurd, i pot ser que sigui aquest milfulles de contradiccions la clau de l’èxit d’aquest autor. Tan sols rebla un clau que sobresurt.

Mesos enrere li van trucar de Playboy. Havien positivat uns negatius de Bettie Page (l’Everest de les pin-ups), descartats al seu dia per a una portada, i volien que Maiden els reinterpretés. És un anècdota que revela que avança per bon camí, potser per una via poc transitada, la de manipular el passat, sempre arriscada, que va inaugurar sense trencar res Marcel Duchamp el 1919 al posar bigotis i barba de pera a la postal d’una Monna Lisa, i que va assolir el seu últim clímax el 2001, aquesta vegada sí, amb danys col·laterals, quan els germans Jake i Dinos Chapman van comprar diversos gravats de Goya sobre Els desastres de la guerra reimpresos el 1937 i els van alterar amb dibuixets de pallassos i titelles.

Notícies relacionades

La nova Gran Via 'verda' a Glòries es deixa veure amb la retirada de les primeres tanques

Les obres a la ronda de Dalt tallen un carril per sentit entre Vall d’Hebron i Vallcarca des d’aquest dilluns i fins al setembre

Això sí que va ser un sacrilegi. O com Ai Weiwei, que va redecorar un conjunt de recipients neolítics de fang amb l’anagrama de Coca-Cola. A aquest estadi de les transgressió encara no ha arribat Maiden, però se li veu als ullets una brillantor sospitosa que la temptació existeix, la de revaloritzar l’obra d’un altre creador, no ho sé, agafar una d’aquelles taules policromades de les ànimes del purgatori, a cavall de la religiositat i el vici, a les quals tan bé els quedaria un tatuatge o, qui sap, una antiga còpia dels pops lascius de Hukosai, encara que si fa això no torna a entrar al Japó.

Amén.