La superdiva de Roquetes

La seva imponent estampa i les seves trenes rosàcies amenacen d’acaparar tota l’atenció fins que brollen les primeres notes de la seva gola. Veu torrada a foc lent, rotunda i embolcalladora, que es guanya el dret a trencar el silenci sense deixar cap escletxa per a la més mínima rèplica. Un tresor, el de Monique Makon, que durant anys va estar ocult, gairebé clandestí, fins que un bon dia, durant un campament del Casal de Roquetes, algú el va descobrir de forma fortuïta, com es descobreixen els grans tresors.

I llavors, gairebé obligada, en la festa final dels campaments, el talent es va començar a mostrar. «Mentre cantava, un company s’eixugava les llàgrimes, un altre m’ensenyava el braç per dir-me que tenia la pell de gallina, alguns feien cara de sorpresa. I jo al·lucinava i pensava que estaven exagerant. ¿De veritat podia provocar totes aquelles sensacions?», recorda.

Fins llavors escoltava molta música africana (els pares són del Camerun) i admirava «superdives» com Aretha Franklin i Tina Turner, però la seva única expressió artística era el ball, on se sentia més que feliç i aconseguia camuflar la seva gran timidesa entre la presència coral. Però el debut davant del públic la va animar a acceptar la proposta de rebre classes gratuïtes al casal i a provar sort al Cabal Musical. 

Sempre recordarà l’audició davant el jurat del Taller de Músics, al qual va advertir que arribava amb una mica d’afonia, «per si la cagava». I després d’endollar el karaoke que duia de casa, es deixava anar amb Diamonds, de Rihanna, i Impossible, de James Arthur, conscient, ara sí, que tenia una oportunitat. «¡Estava tan cohibida! Fins i tot mirava d’amagar-me darrere del peu de micro, demanant que passés tot molt ràpid. I més al veure les cares de pòquer del jurat», explica.

Emocionar

EmocionarAl Cabal ha aprofundit en aquella capacitat de transmetre emocions. «Els companys i els profes insistien que em deixés anar més, que la meva presència i la meva veu podien donar molt de joc. Ara pujo a l’escenari i m’ho crec de debò. Jugo amb la situació, explico acudits dolents, disfruto amb els músics i connecto amb el públic», resumeix aquesta noia, que fa vida entre Roquetes i Ciutat Meridiana.

Notícies relacionades

Escola de 'rockstars' (de barri)

El raper de les emocions

La Monique compagina els estudis d’animació turística i una beca al Taller de Músics amb la seva feina de vetlladora. I per si fos poc, ja lidera dues bandes, The Soul Titoo’s, en què s’entrega al soul, el blues i el jazz, i Finding Jack’s Crocodile, amb un repertori més eclèctic. Amb els primers es va clavar el gran gust d’actuar al BAM 2016 i ja es prepara per a un nou repte: interpretar sonets de Shakespeare. Amb la Banda Municipal de Barcelona i a l’Auditori.  

Però a la Monique ja no l’espanta cap desafiament. No des que va conquistar el públic més difícil: el seu pare. «Al principi ell no ho veia clar, m’insistia que em centrés a estudiar per més que jo li parlés de la meva passió per la música. Fins que en un concert per al qual va demanar festa expressament, perquè el pobre treballa moltíssim, li vaig dedicar la de Feeling good i es va posar a plorar com un nen. Ara tots dos sabem que la música ha arribat a la meva vida per quedar-s’hi».