"Soc de l'Eixample, m'estic a l'Hospitalet"

Darrere de cada mudança forçada per l'augment del lloguer es descobreixen històries d'amargura i desubicació

icoy36772238 merce vega170106193128

icoy36772238 merce vega170106193128 / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
CARLES COLS / BACRELONA

Mercè Vega va viure durant 55 anys a Sant Antoni, l’últim barri de moda, la porció del pastís de Barcelona en la qual ja s’han fixat els inversors internacionals, perquè el sector immobiliari torna a ser un bon refugi per al capital. Al preu actual dels lloguers, un rendiment així no l’ofereix cap banc. L’última nit que hi va dormir va ser la del 13 de novembre del 2014. En recorda la data, com també el soroll de la porta quan es tancava o el pas de l’autobús pel carrer de Calàbria. Es va haver de mudar perquè no li renovaven el contracte del lloguer. Barcelona ha perdut un quart de milió de 'natius' des dels Jocs. El seu és un exemple il·lustratiu de desnonament invisible, dels que no surten a la premsa perquè no hi ha ni policies ni activistes de la PAH.

No només va deixar el barri. Administrativament, també va deixar la ciutat. Va trobar un pis a la mesura de la seva economia a Santa Eulàlia, a l’Hospitalet. Això queda a prop. «Menys de 10 minuts en moto». Emocionalment, no obstant, li queda molt lluny. És com aquelles oliveres centenàries que de sobte es veuen trasplantades en una finca de la costa, que si poguessin pensarien: «¡Quines olives hi faré jo aquí!».

Ser i estar

Ser i estarEl cas de la Mercè és perfecte per explicar aquelles petites coses en què no es repara quan es parla de les conseqüències de la bombolla immobiliària que sembla que ha tornat quan no fa ni 10 anys de l’última. «Quan em pregunten d’on soc, encara dic que de l’Eixample, però de vegades aclareixo que m’estic a l’Hospitalet». La diferència entre els verbs ser i estar adquireix un matís interessant. Un mai deixa de ser dels carrers on jugava de petit, encara que en el cas de la Mercè fins i tot això li porta un record estrany, ja que una de les nenes amb qui coincidia, a les voreres o al pati d’entrada d’una fàbrica d’arts gràfiques del 66 del carrer de Calàbria, és la propietària de la finca de la qual la van fer fora amb aquella glacial estratègia de no renovar-li el contracte i punt. Tot l’immoble avui és un conjunt d’apartaments turístics. No se saluden.

Santa Eulàlia no és millor ni pitjor que Sant Antoni. El que passa és que, com que és una destinació forçada, se subratllen més les diferències. «Em va costar un any i mig assumir el canvi. Crec que el meu fill encara està en ple procés d’adaptació». Abans comprava als colmados del barri. Ara, una de les poques coses que té a prop i a mà és un Mercadona i algun altre supermercat, un teixit comercial diferent. Una mudança per gust és una cosa. Una mudança perquè hi ha qui diu que les lleis del mercat les van esculpir al cim del mont Sinaí és dolorosa, fa ràbia.

Notícies relacionades

Podria ser pitjor i podria trobar a faltar els seus veïns de tota la vida, però la casualitat ha propiciat que treballi just al davant d’on va viure durant 55 anys. És la responsable de l’accés a un edifici municipal del número 66 de Calàbria. Hi passen els veïns i la saluden. És la rossa de l’entrada, gairebé una institució. Això l’hi concedeix el seu caràcter empàtic. Però estar just aquí té el seu revers. «Passo per davant de la que va ser casa meva i sento pena». Sovint veu com hi entren i en surten els turistes amb maletes. Això dol. No pels visitants, que no en tenen cap culpa, sinó perquè sap que el que passa en la que va ser la seva escala és la causa de la transformació que afligeix el barri.

«Això ja es veia venir. Havia tancat la perruqueria de Floridablanca i la perfumeria de Viladomat i…». Vaja, moltes botigues. Al seu lloc, cada matí apugen la persiana aquells establiments de vegades una mica impostats de gastronomia o de serveis per als visitants ocasionals de la ciutat. La Mercè té clar que Sant Antoni és cada vegada menys el barri tal com el va viure, però això no impedeix que l’enyori. Li agradaria tornar, però només cal entretenir-se a mirar els aparadors immobiliaris per intuir que això no apareix en el seu futur. Ni tarot, ni línies de la mà. El futur de desenes de milers de barcelonins, com la Mercè, està escrit en els anuncis de lloguer.