Retorn a Caldes de Gramenet

Retorn a Caldes de Gramenet, que no és Brideshead, però en vista que la ciutat abans coneguda amb el nom de Santa Coloma s’assenta sobre una colossal font d’aigües termals, Charles Ryder, lord Sebastian Flyte i el seu osset de peluix Aloysius ja haurien d’anar preparant el barnús. Fa 15 dies, en una excitant excursió de matinada pels túnels del metro de Sants Coloma (unes 30 persones palpant parets a la recerca d’escalfor, paraula d’honor) es va donar la gran notícia: l’aigua que el 2004 es va trobar durant les obres de la L-9 no era, com es va creure llavors, un corrent subterrani menor, sinó que, efectuat ara un estudi més a fons, resulta que és un jaciment termal gegant, que en el millor dels casos donarà per muntar-hi un Santaco-Santaco, versió segle XXI de les termes que els romans es van muntar a Baden-Baden. 

Aquest retorn a Santa Coloma de Gramenet quan no ha passat ni un mes d’aquella expedició que va capitanejar la mateixa alcaldessa Núria Parlon amb la intrepidesa d’un Allan Quatermain té com a meta assistir a una prospecció com les que porten a terme Enric Vázquez Suñé i Maria Jose Jurado, dos geòlegs, cosa a la qual algú podria afegir que quina llauna, científics i el seu món de badalls, però no és així en absolut. Queda promès.

Tot just arribar a la cantonada dels carrers de Nàpols i de Beethoven del barri del Fondo, Vázquez Suñé i Jurado ja han tornat a perforar Santa Coloma. Han arribat exactament als 129 metres de profunditat. La ciutat reposa sobre una formació granítica amb vetes de roques pòrfires, que no són res més que el material amb el qual assiris, romans, egipcis i bizantins van aixecar els seus millors palaus (queda dit, per si allò del balneari tira endavant). Fa un fred que pela, així que fa enveja, doncs, la sonda, que amb un cable acaben de fer baixar pel forat. A 30 metres ja hi ha aigua. Arriba als 127 metres. El que fa aquest primer instruments és una mena d’ecografia del ventre del barri. Es veuen a la perfecció les fissures per on circula l’aigua. Treuen la sonda. Dóna bo agafar-la. El següent a entrar, un termòmetre. Toca esperar.

Per trencar el gel mentre puja i baixa el cable, sembla una bona idea introduir en la conversa el rar paper dels geòlegs en el cine, que solen ser els bons de la història, sí, però als quals, accepta Vázquez Suñé, es fa dir a la pantalla un seguit de tonteries sense sentit. Són els sismòlegs que fan advertències de les quals no es fa cas, els que viatgen a l’espai per perforar un meteorit que amenaça la Terra i els que, sens dubte, fan caure més de cul, els vulcanòlegs, aquests en la vida real, i com a exemple el matrimoni Maurice i Katia Krafft, als quals el 1991 es va emportar un núvol piroplàstic al Japó mentre gravaven un documental.

Aigua a 60 graus

Notícies relacionades

La Fira invertirà 255 milions en la reforma dels pavellons

Pressió als veïns del bloc Venus si no retiren demandes

Jurado explica una anècdota deliciosa. Li va passar al vaixell nipó Chikyu, rècord mundial en perforació, 7.740 metres. Hi anava el bo i millor de la comunitat geològica mundial. De nit, per entretenir-los, els van posar una pel·lícula, El hundimiento del Japón, una història de catàstrofes i amor, en què a aquell país se l’empassa la Terra durant un terratrèmol. A Aterriza como puedas passa una cosa semblant. Al passatge el distreuen durant el vol amb Aeropuerto.

Però en cine de geòlegs res supera un producte de sèrie B rodat el 1965, titulat Crack in the world, amb un (aquesta vegada sí) científic imprudent que llançava un míssil al centre del planeta per esprémer-ne el potencial tèrmic. Sortia malament, per descomptat, i una esquerda amenaçava de partir la Terra. Un deliri. ¡Ep! La sonda toca fons. L’ordinador confirma les prediccions més optimistes. Uns 60 graus. Això promet ser realment exfoliant.