Atipar-se de panera

A la panera de Nadal li passa com a TV-3, que cada vegada se la veu menys però no deixa de ser entranyable. La panera de Nadal ve d’aquells dies famèlics en què als morts de cuneta els van seguir els morts de gana. Era quan els nens es clavaven patacades al cap (ara no els passa això ni res, perquè estan tot el dia asseguts), i se’ls curava prement-los el nyanyo amb una moneda de 10 duros o d’una pesseta, en funció de la posició social. En el llenguatge de Pulgarcito (la revista l’escrivia sencera Rafael González, o gairebé), el que anava dins de la panera rebia el nom de «reconfortants vitualles».

El nostre còmic Cassen (que descansa al cementiri del Poblenou sota un epitafi que diu majúsculament, o sigui en majúscules: «Qui bé et vol et farà riure») ha sigut el repartidor nadalenc més popular de la història del cine, que és la més versemblant, comparada amb tot el que se’ns explica diàriament. Era a Plácido, és a dir, a Manresa, ja que la pel·lícula es va rodar allà i allà van posar els personatges a viure en uns urinaris. De les bases de Manresa a aquells urinaris de Manresa hi va el mateix pont que porta del Centre Cultural del Born als urinaris que van col·locar al Born, i que es van haver de treure per unes protestes patriòtiques. El nostre país és tan petit que cada vegada que s’obre una porta resulta que és el lavabo. 

DOS TIPUS  

La panera de Nadal, fins i tot sent preconstitucional, resulta molt democràtica ja que permet a tots els ciutadans i ciutadanes cruspir-se la panera igual. Avui dia, existeixen als bars de Barcelona dos tipus de panera nadalenca: la que toca amb el Gordo (com la de la granja bar Charly del carrer de Sant Pau, o la descomunal d’O Barquiño, de tres nivells, a la zona de Sant Antoni), i la que toca amb la Grossa (com la del Bracafé de Fort Pienc). No se sap si en això es trasllueix una doble ànima de Barcelona (tal com se li atribuïa al PSC, tot i que al final sembla més aviat que es tractava d’una ànima de doble tall), o pot ser que les dues modalitats ens estiguin parlant conjuntament d’un estat terminal, ja que l’èxit en els dos casos depèn d’encertar-la amb les terminacions. 

Aquest ha sigut un any en què, tot i que no ha passat res perquè estem igual que com el vam començar, alguns que semblaven no tenir terme sí que han acabat. En això, la panera de Nadal ha mostrat tenir més futur que, per exemple, Convergència i Unió. Ja dura més l’aliança entre l’ampolla de JB i el pernil del país que entre les citades formacions. I, tot i que és cert que també hem deixat de dir pernil per assenyalar que en realitat es tracta d’espatlla, no serà tan fàcil deixar de pronunciar Convergència encara que s’escrigui PDECat. Pot ser que dir-li a algú «convergent» connoti alguna mena de retret, perquè comporta un cert passat fosc, i per tant pot tenir un possible to pejoratiu; però dir-li pedecant o pedecatista no resulta, o no sona, del tot cortès.

UN PORCELL VIU

Els gals d’Astèrix celebraven el Nadal fent-se un petó sota el vesc i en lloc d’un pernil endrapaven el senglar sencer. Barcelona també va ser un poblat gal en aquest aspecte. En aquesta redacció, el nostre company Ramón Vendrell (a qui, com que és a més el responsable de la secció on es publica aquest article, aprofito per demanar-li unes estrenes) recorda que en el desaparegut bar Ariño (a Espronceda amb Meridiana, al barri de la Sagrera) rifaven cada Nadal un porcell viu, i l’animal era exhibit aquells dies en un petit corral que li muntaven en un lloc privilegiat perquè es veiés des del carrer. Ho va escriure el poeta Li Po en temps de la dinastia Tang: «Miro cap enrere i sospiro; miro cap endavant i sospiro». El nostre fort és remar amb els cabells al vent (això també ho deia Li Po, encara que després ho va repetir Gonzalo Suárez en un romàntic anglès). 

Notícies relacionades

Barcelona es queda amb el control de 5 km de costa entre la Barceloneta i el Fòrum després d’un acord històric amb l’Estat

El Govern comprarà les Tres Xemeneies per crear el Catalunya Media City

Els llibres, sempre els llibres. Barcelona és una ciutat de llibres i per això, així mateix sota dinasties ja arcaiques, a la televisió municipal, BTV, un any es va sortejar una panera de Nadal feta amb llibres. Va ser a Saló de lectura, el programa literari que dirigia i presentava el nostre molt estimat Emilio Manzano. Després d’un suggeriment improvisat en vivíssim directe, Ferran Mascarell hi va enviar simpàticament una espatlla per a la panera nadalenca. Era el regidor de Cultura i estava a punt de passar d’una dinastia en decadència a una altra en ocàs, com «el navegant dels mars lleva l’àncora i emprèn un llarg viatge; però aviat es perd fins i tot la seva estela, com l’ocell al cel», per seguir amb els versos de Li Po.  

Ara, l’única relació entre el Gordo (o la Grossa) i Li Po és la liposucció. Barcelona, això sí, continua sent una ciutat de doble ànima. De perruqueries xineses i de barberies hipsters de paletes a l’atur i d’espatlles en paneres.