La festassa animal

Deixin pas als animals. Arriben amb estrèpit de trepitjades, bramant o cridant, fent vibrar l’aire amb el seu plomatge multicolor; bordant, miolant, rugint, udolant. Expressant-se com el que són, com animals. Una cosa d’aquesta categoria devia tenir lloc quan Noè va donar l’ordre d’embarcar a l’arca, en temps del Gènesi, però aquesta nit passa aquí, a l’entrada d’un hotel de Barcelona, pràcticament en un extrem de l’avinguda del Paral·lel, que per alguna raó misteriosa no es paralitza davant la visió d’una desfilada així. Com si el descobriment d’una turbamulta de bèsties passada la cantonada no fos suficient per deixar fred el ciutadà; com si no fos suficient per fer una trucada al zoològic, per indagar.

Potser perquè els animals van ben vestits: hi ha un eriçó que es passeja amb americana i corbata per l’espai. Al saló que es desplega a la dreta de l’entrada, al costat d’una barra molt ben assortida de licors, es fa un primer intercanvi del que sigui que parlin entre si els animals quan s’ajunten, una mena d’esperanto de la fauna universal la comprensió de la qual, naturalment, està vedada als altres. Al cambrer no li crida gens l’atenció que un llop solitari s’acosti a demanar-li un whisky.

Els que no s’aturen al costat de l’entrada enfilen l’escala cap al saló subterrani cridat a acollir la cerimònia bestial, sigui la que sigui: si són animals i han vingut en massa i han llogat un saló d’hotel és perquè algun tipus de cerimònia –rara, segur– perpetraran. Grunyen bestialment i bestialment riuen mentre baixen i a poc a poc es van acomodant als seients; s’asseuen, són exemplars educats. Agafen els coberts i estenen els tovallons sobre les seves faldes animals. Alguns inclinen les copes. Una espècie de líder agafa la paraula:

–¡Bona nit, animals! –diu el Gran Danès.

–¡Bona niiiiiit! –responen a una sola veu el Periquito, l’Elefant, el Llop, el Tritó del Montseny, el Tiranosaurus Rex, l’Ós rentador, l’Albatros, l’Axolote, tots. Hi ha gairebé un centenar de criatures i l’uníson és poderós, estentori, es deu sentir a l’exterior.

FINAL AMB LITÚRGIA

Vist amb fredor estadística, el que el Gran Danès està a punt de desencadenar aquí a baix no és tan estrany en realitat: ha passat regularment durant 89 anys. Santiago Rusiñol no només va ser l’alumne avantatjat de la classe, sinó que el 1927 va tenir l’ocurrència de crear, amb el seu amic Joaquín Ciervo, l’associació Arca de Noè, d’animals: de gent amb cognom animal. No hi ha cap notícia d’una iniciativa similar. Es defineix a si mateixa com una associació «lúdica cultural humorística» i «un espai de trobada de persones compromeses amb el sentit de l’humor de la societat barcelonina»; un col·lectiu els integrants del qual –uns 200 a aquestes altures– «han demostrat ser prou animals per poder-hi entrar». Segons sembla, no serien dignes de pertànyer a l’Arca si no tinguessin per nord «l’animalada». Com a mínim quan s’ajunten.

Notícies relacionades

Més de la meitat de les escoles de la metròpolis de Barcelona conviuen amb entorns «crítics» per a la salut dels nens

"Representen l’amor per la ciutat"

Una festassa animal, doncs, no és ni una fugida en massa del zoològic ni un festí de hienes com es veu als documentals. És això. El Pinso de Nadal –és l’excusa– es desenvolupa entre udols, miols, bels i altres sons bestials, sempre segons els dictats del Gran Danès, president i mestre de cerimònies. «Una piulada per al nostre convidat», i tots com ocellets. És un sopar especial perquè s’anuncien les activitats especials de l’any que ve –el del 90è aniversari–, perquè els Castellers de Sants són distingits com a Animals Honoris Causa i, sobretot, perquè és nit de batejos. Probablement el més important de tot.

És una espècie de litúrgia. Els nous animals –el Centaure, la Flamenca, la Pingüina, el Peix Alfa, la Schnauzer Gegant– van inclinant el cap per torns sobre una petita arca plena d’aigua i així són batejats i rebuts a la confraria. Després piulen, miolen, grunyen, borden, udolen, bramen i renillen a mesura que avancen per les tortuositats del jurament, que es desenvolupa en set passos. Al final, un bel col·lectiu saluda la seva incorporació al grup. Es canta l’Himne del bateig i el Gran Danès crida: «¡Visca l’Arca de Noé!». No seria estrany que a aquestes altures una altra multitud s’hagués apilonat a les portes del saló, alarmada per un so tan estrany i preguntant-se què coi passa a l’interior.