Les 'viudes de Rubianes' s'enfilen i col·loquen la seva pròpia placa a la plaça de l'actor

Van sopar a La Camarga. "Esperem que sense micros". La broma, gairebé obligatòria, la fa Josep Lluís Bozzo, un dels comensals. El sopar nadalenc de 'les viudes de Pepe' estava planificat feia dies, es veuen regularment, però aquest diumenge tenien molt per celebrar. 

S'havien llevat amb la notícia a EL PERIÓDICOEL PERIÓDICO que el seu estimat Pepe tindria, per fi, una plaça a Barcelona. "Bé, un lloc per sortir del pas, perquè és més aviat un no-lloc, però, bé, ja és al nomenclàtor i estem molt contents", explica Bozzo. Però no era moment de laments sinó de celebració. Tenien tancada l'assignació del nom. Per fi. Ara volien la placa. Van brindar. "No serveix de res que la placeta es digui així, si encara no ho posa enlloc", recorda que van comentar durant el sopar. Una cosa va portar l'altra, i per alguna cosa són un col·lectiu d'artistes.

Van agafar, fent gala de l'essència gamberra del grup, un dels volums de l'enciclopèdia que vesteix les parets del restaurant -"era el llibre més gran que hi havia"- i van arrencar la primera pàgina, en blanc. El 'tricicle' Joan Gràcia -una altra de 'les viudes', com Serrat o el Pare Manel, tots presents al sopar- va començar a escriure "Plaça de Pepe Rubianes. Actor galaicocatalà, 1947-2009", imitant amb encert la tipografia pròpia de les plaques de la ciutat. Per a la foto, ho tenien fàcil: "La d'EL PERIÓDICO estava molt ben triada". La van retallar, la van enganxar i ja estava a punt la placa.

FARANDULERS I AMB RECURSOS  

Amb l'alegria pròpia de la festa van decidir, entre rialles però molt seriosament, que havien de penjar-la, i que durés. Per tant s'havia de plastificar. Però ¿com? Era diumenge, a les 12 de la nit, no tenien forro a mà. Van demanar cel·lo al restaurant i, amb paciència, hi van anar passant una tira i una altra tira fins que va quedar perfectament plastificada.

Llavors van baixar fins al Paral·lel per rematar la jugada. Amb més recursos que MacGyver, van pensar primer enganxar-la amb xiclets. Es van posar tots un xiclet a la boca i van començar a mastegar-lo per preparar la massa. "No va funcionar, és clar", confessa entre rialles Bozzo. Aleshores van anar a un colmado del Paral·lel i van comprar pega extraforta. Llavors Maria Rosales, una altra de 'les viudes', es va enfilar a la seva moto i va culminar l'operació. Esperen que es mantingui fins que el consistori hi col·loqui la placa definitiva. Quan això passi, ja tenen el següent objectiu: lluitar -a la seva canalla i festiva manera, és clar- pel reconeixement a Carles Flavià, mort al mes de març als 70 anys.

RIURE FINS A DE LA MORT

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Com el Pepe, aquest irreverent grup d'amics no perd l'humor ni davant la mort, de la qual, és clar, també se'n burlen. La primera esquela de Flavià, redactada per ell mateix, deixava a les seves 'viudes' el llistó ben alt a l'hora de redactar els recordatoris per als aniversaris: "Capri, 'c'est fini'. Als meus 70 anys no he de preocupar-me pel futur. Ni residències, ni carret empès per peruà. El meu futur immediat és Sancho de Ávila".

El penúltim sopar del grup -l'anterior al d'aquest diumenge- va ser fa un parell de setmanes, per homenatjar l'actor Queco Novell pel gag 'Mariano, solamente', que va fer al 'Polònia'. "Acostumem a ser molt crítics amb les imitacions que es fan del Pepe. Gairebé mai ens agraden -reconeix Bozzo-, però la del Queco va ser deliciosa".