La muntanya salvatge de Barcelona

Runa, rodes, embolcalls de preservatius, uralita, ferralla i restes de fustes de tallers clandestins juntament amb desenes d’enquistades –fa dècades que hi són– barraques d’horts informals. Així es mostra la cara més hostil de la façana que voreja el Besòs de la serra de Marina a Montcada i Reixac; una ciutat «trinxada per les infraestructures que donen servei a Barcelona», com la defineix el seu regidor d’Urbanisme, el republicà Jordi Sánchez. Abandó que contrasta ranejant la inversemblança amb la desconeguda llacuna del Pla del Besòs, amb el vol de bonics ocells de riu com el blauet o el gran colorit d’arbustos de ribera protegits com l’aloc.

    Aquesta desconeguda i estoica riquesa mediambiental de la Montcada de l’altre costat del Besòs és la que reivindiquen les entitats que s’han organitzat a la Taula de Medi Ambient de la localitat situada a la sortida nord de la capital catalana, esquarterada per la C-58, la C-33, la R-2, la R-4, l’AVE i l’A7. «Històricament hi ha hagut tantes coses a fer a la ciutat, que aquest costat del Besòs ha quedat oblidat», explica Sergi Argelés, portaveu de la coordinadora nascuda, entre altres coses, per posar sobre la taula la necessitat de dignificar les moltes zones verdes de la Montcada grisa.

    Seguint la màxima que per estimar una cosa primer s’ha de conèixer –o per trencar la dita que assegura que d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol–, dissabte passat la Taula de Medi Ambient va organitzar una caminada de 10 quilòmetres per les sis portes de la serra de Marina que toquen a Montcada.

EL PARADIGMA // «La Torre dels Frares és el paradigma del que volem denunciar. Si Montcada és en realitat el pati del darrere de la gran Barcelona, aquest costat del riu Besòs s’ha convertit en l’habitació dels mals endreços, amb abocador inclòs. Aquesta masia, situada en ple parc natural i documentada des de l’any 1457, ha passat anys tancada i abandonada, fins que va ser okupada el 2008. El nostre objectiu seria que es convertís en un centre d’interpretació del parc i el seu patrimoni o bé en una escola de la naturalesa», explica Antonio Álvarez, membre de l’associació de defensa de l’espai natural La Màquia i també de la Taula, davant la mirada desafiadora del grup d’oques que defensen la vella construcció.

    Aquesta no és l’única demanda concreta de la plataforma ecologista veïnal. La seva idea seria recuperar el cultiu de manera ordenada i sostenible, i les zones de pastures. «Els incendis s’apaguen a l’hivern. La bona gestió forestal és la millor manera d’evitar-los», apunta l’ecologista després de recordar els diversos ensurts que han viscut aquest estiu. Reivindiquen també la redefinició dels límits del parc natural –la flora i la fauna no entenen de fronteres administratives– i la coordinació entre administracions (hi ha espais que són responsabilitat del Consorci del Besòs, altres ho són de l’ajuntament, altres de la Diputació i altres fins i tot d’Adif, per la proximitat de les vies de l’AVE. 

CARRERS I NÚMEROS // Segurament on el contrast entre les dues cares de la muntanya es fa més evident és el Pla del Besòs, on unes escaletes darrere d’un organitzat –els carrers i les parcel·les estan numerats– nucli de barraques porten a una llacuna que ni el més somiador es podria imaginar a la industrialitzada àrea de Montcada i Reixac. «Aquest nucli de barraques és un problema enquistat que no tenim recursos per afrontar», afirma el regidor Sánchez, que explica que els esforços per eradicar el barraquisme a la localitat s’han centrat en els últims temps al Turó, on el problema no només era mediambiental, sinó que era, sobretot, social. Mentre al Turó, a la zona de Collserola, hi havia barraques habitades, en què s’havien instal·lat famílies que havien sigut desnonades a la ciutat –algunes provenien de Barcelona–, les del Pla del Besòs són principalment horts (amb els seus corrals), berenadors i tallers.

    «Ara em preocupen més les barraques que hi ha a l’altre costat del riu. Entre la C17, la C33 i la sortida de l’AVE; perquè aquest és un nucli nou. És una zona aïllada, amagada, per on no passa ningú, i això atrau la marginalitat», prossegueix el regidor d’Urbanisme.

    «A partir de les riuades del 1962, la política sobre els rius ha prioritzat la seguretat, els murs de contenció, i s’han descuidat altres aspectes. El repte ara és que el riu sigui la façana de la serra de Marina i compaginar la seva obertura a la ciutadania. El riu ha de ser una oportunitat per servir de nexe d’unió entre els barris aïllats. S’ha de cuidar la riquesa natural», assegura Jordi Sánchez. A ell, com a mínim, se li ha de reconèixer que, amb el regidor de l’oposició Gonzalo García (CUP), es va calçar les xiruques i va caminar durant cinc hores escoltant les nombroses demandes dels veïns i també els somnis de lluitar per aconseguir que es dignifiqui el corredor natural que hi ha entre la serra de Collserola i el Montnegre.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

    El biòleg Alfredo Almanza, membre de l’associació La Horda, és un altre dels que van participar en la llarga caminada. Aquest expert ha anat a la caminada per reivindicar el valor de l’aloc. 

    «És un espècie de ribera que està protegida, tenim la sort de tenir-la, i aquí ningú la protegeix. Quan floreix és preciosa. Es diu que els monjos es menjaven els seus fruits perquè fa baixar la libido», explica el jove, que ha dedicat llargues hores a treure canyes invasores que s’estaven menjant els arbustos. No és l’únic que ha pres la iniciativa, i s’ha arremangat, per protegir la muntanya. Són molts els que hi han anat a treure runa. Ara reclamen que sigui l’Administració local la que reculli el guant.