La disco, dècada a dècada

ANYS 60

La ràpida afiliació juvenil a la nova alternativa d'oci de les discoteques va suposar la progressiva desaparició dels balls amb orquestra que havien monopolitzat aquest sector durant les dècades anteriors. "Tot i així, als anys 60, encara van subsistir alguns locals. Entre ells Venus 2000, Cibeles, San Carlos Club, Rialto, Verdi, Niça i Bahía, amb actuacions en directe, que possibiliten als grups de música pop autòctons presentar els seus productes i donar satisfacció als seus fans", explica Miquel Barcelonauta, autor del blog 'Barcelofilia', que recorda que alguns d'aquests locals van simultaniejar sessions de música punxada amb les actuacions en directe de grups locals emergents, com els Sírex, que arrasaven amb 'L'Escombra' i 'Que es morin els lletjos'.

Entre les sales tradicionals i les modernes discoteques van triomfar els 'guateques', trobades a mitja tarda els caps de setmana a la casa particular d'un del grup d'amics per ballar el que sonava en un tocadiscos, que en aquella època s'anomenava 'pick-up'. Els vinils solien ser 'EP' ('extended play') de quatre cançons.

ANYS 70

El fenomen discotequer no va trigar a estendre's als barris allunyats del centre de Barcelona, on abundaven les pintes a la butxaca del darrera dels pantalons i alguna que altra baralla de bandes. Eren locals senzills que van obrir a finals dels 60 i van viure els seus dies de glòria als 70, com M'Lady a La Sagrera, Europa-78 i La Ruleta

 a Sant Andreu, Pussycat a Sants, Nostremon a Gràcia, Lady Pepa a Les Corts i Coconut a Verdum.

L'altra cara de la moneda va ser Bocaccio, un referent de la nit barcelonina de finals dels 60 i als 70, freqüentat per escriptors com Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez, per l'editor Jorge Herralde, el poeta Jaime Gil de Biedma i arquitectes, com Ricard Bofill, a més de fotògrafs, actors, dissenyadors i models. Es trobava al carrer Muntaner, 505. Oriol Regàs, el seu fundador, explica a la seva autobiografia 'Els anys divins' que la primera cançó que va sonar va ser 'Good vibrations', dels Beach Boys. "A la barra ja se servien gintònics, encara que el rei era el whisky, que alguns barrejaven amb pastilles d'Optalidón. Es ballava al pis inferior i a dalt, s'organitzaven animades tertúlies".

ANYS 80

El 1977 va esclatar la gran era de la música disco amb Tony Manero (John Travolta) i els seus cenyits pantalons blancs ballant al ritme de Bee Gees a 'Febre del dissabte nit'. I als anys 80, tot Barcelona ballava. A la zona alta de la Diagonal, Bikini, després d'una dècada de decadència, va reviure el 1985, quan Kike Anzizu i Xefo Guasch la van transformar en la discoteca que va regnar en el flirteig de les nits dels anys preolímpics.

El canibalisme immobiliari es va empassar el local el 1990 per edificar el centre comercial L'Illa Diagonal. Sis anys més tard va ressuscitar en una finca veïna al carrer Déu i Mata amb gran qualitat de so però sense l'esperit mestís que la va consolidar.

Un altre referent d'aquells anys daurats va ser Studio 54, a l'avinguda del Paral.lel. La macrodiscoteca que, ja des del nom, importava l'esperit llibertí i festiu del local de Manhattan, amb sessions del punxadiscos Raúl Orellana i llums, globus, confeti, gogós en gàbies, piscina i toro mecànic.

Als 80 van obrir les primeres discoteques gais de Barcelona, amb horari gairebé d''after' i més Districte Diferent o menys (Martin's) 'heterofriendly'.  

ANYS 90

A cavall dels 80 i 90 la música disco va cedir a una bateria de gèneres electrònics dels quals l''acid house' en seria només un més i que a Espanya va tenir la seva derivada més psicòtropa a València, amb l'anomenada música 'bakalao', impossible de separar de l'arribada de l'èxtasi. El cas és que aquella música encaixava malament en el disseny travolter de les discoteques icòniques dels 70 i els 80. Van néixer així nous temples del ball, de majors dimensions, on tot era pista. Un exemple representatiu a Barcelona? Sens dubte, el Psicòdrom del carrer Almogàvers, de breu vida amb aquell nom (1989-1999), però d'etern record per a una generació. Allà el punxadiscos ja no era el tipus al qual se li demanava "posa unes lentes" o "posa Gloria Gaynor". Era molt més, un gurú, com Nando Dixcontrol, un malabarista capaç de maridatges a priori impossibles. Van emergir, doncs, nous locals que van eclipsar l'estrella dels establiments que van dominar la nit durant els anys 80. Tempus fugit.

DESPRÉS DEL 2000

Notícies relacionades

Mig segle de discoteques

Pistes de ball en extinció a Barcelona

L'auge dels afterhours als 90 (en especial des de la seva il·legalització per part del Govern el 1994) va sumar diversos lustres més de farres sota el sol seguint l'estela dels mítics Big Nau, Hèlice, Tijuana, Le Soleil... Després del tancament d'aquests van despuntar les opcions en polígons de Badalona o Viladecans, com el trepidant Souvenir, la pista del qual es va abarrotar fins al tancament obligat el 2011, o el Merci. Fins i tot va sorgir una plataforma juvenil per reivindicar la seva legalització. En paral·lel, els discjoqueis es propulsaven des d'Eivissa com a nous 'pop stars', amb el fenomen David Guetta al capdavant, i cotitzaven a preu d'or en tota sala on aterraven. Van ser anys d'extinció de la ruta de locals de disseny made in Barcelona i de massificació a les pistes de ball. L'estil eivissenc també es va encomanar amb l'apogeu de la Terrrazza, el club a l'aire lliure que va arrasar aquells anys al Poble Espanyol, i encara sobreviu.

DES DEL 2010

Els últims anys estan marcats a foc per la irrupció de la crisi i el macrodesembarcament turístic. Precisament, aquest últim ha permès la supervivència de molts espais nocturns després que el consum d'alcohol en els locals baixés a menys d'una copa per persona de mitjana, segons un estudi recent de la patronal Fecalon. La desocupació juvenil i la generació 'nini' no quadraven amb els alts preus de les copes a les discoteques, que al seu torn no poden retallar-los perquè s'han vist molt tocades per l'IVA del 21% i perquè la majoria de gent no paga entrades sinó que s'apunta en llistes de promotors de les festes que cada local programa segons el dia. El principal eix d'oci a l'actualitat és el de Marina Village (amb molt turista, però també de gran nivell adquisitiu) i el carrer de Tuset. A Ciutat Vella els petits locals d'abans també resisteixen sobretot gràcies al viatger.