La missió de Iaffa

Miguel Iaffa fugia del sentit intrínsec de la paraula religió, pel seu significat en la llengua d'origen, religare en llatí, que vol dir lligar. L'impulsor de la recuperació de la Sinagoga Major (Marlet, 5, al Gòtic) es declarava laic, lliure de qualsevol lligam a una confessió religiosa; no obstant, sí que estava subjecte a alguna cosa; concretament, a algú.

«Ell deia que el creador li havia encarregat aquesta missió: recuperar la sinagoga, constituïda com un llegat per a la humanitat», explica Yolanda Corominas, viuda de Iaffa i secretària de l'Associació Call, creada per complir amb el propòsit de restaurar el temple jueu més antic d'Europa obert al públic. La seva antiguitat va fer que aquesta sigui considerada la sinagoga principal o major de la ciutat. De la seva importància destaca que la liderés el rabí Salomon Ben Adereth al segle XIII.

De temple a tintoreria

Els seus orígens es fixen entre els segles III i IV. La sinagoga va requerir l'autorització del rei Jaume I al segle XIII per modificar la seva altura perquè, per llei, cap espai religiós podia superar en mida l'església catòlica més petita. Al segle XV, la sinagoga es va transformar en una tintoreria, regentada per una família jueva expulsada del país amb la implantació de la Inquisició el 1478. No va ser fins al 1995 quan Iaffa va comprar aquest racó, a fi de recuperar amb gran audàcia no tan sols aquesta edificació sinó el barri jueu.

Notícies relacionades

Blocs de 18 pisos al Sector Prim

Les obres del nou barri adjacent a la Sagrera costaran 85 milions

«Gràcies a un escrit de l'historiador Jaume Riera es va comprovar que en aquest lloc hi havia una sinagoga», explica el president de l'associació, Josep Prats. «Un rabí va portar llum al nostre esforç al descobrir poc després la pedra fundacional, on està inscrit el número 18, que significa Jai, vida en hebreu», relata Prats.

El 2002, la sinagoga es va inaugurar com a museu per «donar a conèixer la cultura i la religió jueves perquè el coneixement redueix els prejudicis», assegura Corominas. «Encara que és una satisfacció veure com la gent entra i plora al sentir-se identificada, encara hi ha por en l'ADN a pertànyer a un poble», puntualitza Prats.