La cara més miserable dels Fets de Maig
La recuperació i classificació dels papers de Salamanca mostra la intrahistòria no explicada de la guerra civil de l'esquerra a la rereguarda
El Primer de Maig de 1937 es va celebrar a tot el món el dia dels treballadors, amb les seves banderes vermelles i desfilades, excepte, que contradictori, a Barcelona, que llavors passava per ser l’arcadia revolucionària, la ciutat a la qual va arribar George Orwell, disposat a lluitar contra el feixisme. «Ningú deia senyor, ni Don, ni tan sols vostè, sinó que tots es deien camarada i deien salut en lloc de bon dia». De la façana de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, requisat pel PSUC, penjaven grans retrats de Lenin i Satlin, i a les barberies (explica Orwell en el seu indispensable Homenatge a Catalunya ) «hi havia cartells anarquistes que explicaven solemnement que els barbers havien deixat de ser esclaus».
Però no hi va haver celebració del Primer de Maig, perquè la tensió entre el PSUC, la FAI, la CNT, el POUM i la UGT era altament inflamable. El diagnòstic no era equivocat. Del 3 al 8 de maig de 1937, en plena guerra civil, va esclatar una breu però molt cruenta guerra civil a la rereguarda catalana, especialment virulenta al centre de Barcelona. Es coneix aquells dies de topades i venjances com els Fets de Maig. Només a Barcelona van morir unes 500 persones, cap per trets de feixistes. És un episodi infame de la història de l’esquerra catalana que ara pot ser revisitat amb una mirada diferent gràcies als milers dels anomenats papers de Salamanca que el PSUC ha recuperat, ordenat i classificat. Les guerres mai són en veritat èpiques. Estan plenes de mesquineses. Fins i tot La vaquilla, de Luis García Berlanga, sembla una oda a l’heroïcitat si es compara amb el que relaten els informes que enviaven als seus superiors els psuquers atrinxerats durant els Fets de Maig.
La falta de valentia
«Només una petita part dels nostres militants han contestat(sic) a la crida del partit. Per justificar-se, uns neguen ignorància i que no els han anat a avisar a casa seva, altres que, segons ells, i pot haver-hi naturalment algun cas cert, no van poder arribar al lloc de la concentració perquè els feien tornar enrere després de prendre’ls l’arma i els carnets. Altres, més sincers, al·leguen que van ingressar al partit perquè són antifeixistes i perquè a més estan identificats amb el programa del partit, però que no tenen esperit bèl·lic i les bales els fan una por espantosa. Altres, en canvi, fan ostentació de revolucionaris però raonen que el partit no té armes i ells no van al carrer a suïcidar-se, no es tanquen conscientment en un local on no hi ha mitjans de defensa». Va firmar la carta al comitè central L. Claret, entusiasta militant, que no només va defensar la posició assignada, sinó que va pagar de la seva butxaca part de la intendència en aquells dies crispats.
«Hem hagut d’estar dia i nit alerta per evitar doloroses sorpreses de l’exterior, i per això hem resultat enormement castigats. Si a això hi afegim la carència de matalassos, mantes o alguna cosa que no sigui descansar sobre el paviment, comprendreu que la moral del militant ha d’estar ressentida per molt ferma que sigui. Conseqüència immediata de tot el que s’ha exposat anteriorment ha sigut que a part dels subministrats pel Casal de Carlos Mach (sic) , s’han efectuat moltes altres despeses per adquirir queviures amb un import que presentaré perquè feu efectiu, i malgrat tot s’ha menjat poc i malament per la falta d’organització», va afegir Claret.
La gana està present en molts dels informes, tant o més que la carència de munició o la falta de valentia dels militants. «Vaig sortir a buscar sopa i, quan després de recór rer infructuosament alguns llocs em disposava a marxar del bar Consomol (sic) amb 50 taronges i unes ampolles de vi, em vaig trobar una comissió de cinc camarades dels que s’havien quedat al local que acabaven de sopar». Aquest és el relat de J. Oliva, militant del PSUC i afiliat a la UGT. Li van demanar que no expliqués a ningú que els havia sorprès ben sopats i li van assegurar que després anirien als seus llocs. «He pogut saber després que dels cinc, l’endemà en van tornar dos o tres».
La guia de la repressió
Marià Hispano, responsable de l’àrea de memòria històrica d’Iniciativa per Catalunya, ha sigut l’encarregat durant mesos de llegir i classificar tot aquest oceà de documentació, que per una part ofereix una mirada a les misèries dels Fets de Maig, però que també té una vis dolorosa. «Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, hi havia equips que van anar directament a confiscar tota aquella documentació. Coneixien a la perfecció tots els llocs en què estava arxivada», explica Hispano.
El que ha acabat per ser conegut popularment com els papers de Salamanca va ser, després del 39, una espècie de guia telefònica de la repressió. Els militants del PSUC explicaven les seves gestes contra «el repulsiu POUM», analitzaven les tensions polítiques del moment, comentaven les batalles al verdader front, es queixaven per la falta d’armes i munició, protestaven pel fred i la fam, però, sobretot, deixaven constància escrita de noms i cognoms.
Milers de pàgines mecanografiades i manuscrites van ser detingudament analitzades per organitzar la repressió que va venir després de la guerra civil. Finalitzada aquella indecent tasca, els documents van ser amuntegats a Salamanca. La seva consulta allà era un laberint sense sortida. Ara, Iniciativa, hereva legal d’aquest material, l’ha dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè pugui ser consultat.
Per als historiadors es tracta d’una peça de marbre perfecta per reesculpir aquell pandemònium que va ser el 1937. En les seves memòries, Manuel Azaña ja va fer un ajustat retrat hiperrealista de la Catalunya d’aquell any. «Allà no queda res: Govern, partits, autoritats, serveis públics, forces armades, res existeix. (…) Histèria revolucionària que passa de la paraula als fets per assassinar i robar; ineptitud dels governants, immoralitat, covardia, lladrucs i trets de pistola».
Recórrer a la mirada d’Azaña és oportú aquí perquè la llegenda el situa en l’espurna que va desencadenar els Fets de Maig. El que s’explica és que va trucar per telèfon a Lluís Companys i, a mitja conversa, un militant anarquista va interrompre la xerrada amb l’argument que les línies telefòniques eren per a coses més importants que xafarderies entre presidents.
Se suposa que això va ser la confirmació que la CNT, que s’havia fet càrrec del control de l’edifici de la Telefónica de la plaça Catalunya, controlava totes les trucades. La posterior ocupació de l’edifici per part de les tropes d’assalt de la Generalitat va fer esclatar la guerra a la rereguarda, la que va atrapar Orwell gairebé desprevingut i per la qual, com a militant accidental del POUM, va haver de fugir d’Espanya per por de morir a mans d’aquella esquerra que quan va arribar a Espanya, només mig any abans, havia idealitzat.
Roïneses de la batalla
Són relats, els d’Orwell i Azaña, o els de les cròniques periodístiques d’aquells dies, que ara adquireixen una nova dimensió amb el relat de les misèries de la batalla. «He de fer constar que d’un calaix del local ocupat ha desaparegut una petaca i un rellotge d’or, que pertanyien a un camarada que treballava allà, i de sobre d’una taula, una ploma estilogràfica que pertany a un empleat». Això, pel que fa al pillatge.
Després hi havia la imprevisió, la guerra a l’estil Gila. «Hem de criticar els nostres organismes superiors per la falta de material existent a l’Hotel Colón, perquè ens trobem un 60% dels homes concentrats desarmats i, el que és pitjor, desconeixedors de l’ús d’armes automàtiques i fins i tot del fusell màuser. També hem d’indicar als camarades del comitè local la falta de munició, perquè en un parell d’hores de foc intens se’ns acabaria i hauríem de rendir-nos o fugir com llebres».
Així estaven les coses rere els sacs de terra del PSUC, que suposa que és el que va sortir menys malparat en el xoc de trens entre estalinistes i trotskistes, sempre que es doni per bo que el POUM era el braç armat d’aquests últims, cosa no tan clara. Als poumistes se’ls va acusar de quintacolumnistes del franquisme. El juny de 1937 va aparèixer el cadàver torturat d’Andreu Nin, fundador del partit, un assassinat que se suposa que va ser ordenat directament des de Moscou.
Els papers retornats a Catalunya traspuen aquella tensió latent. Són documents d’un valor inestimable d’uns dies que, segons es miri, van ser l’embrió anys després d’una de les novel·les més premonitòries i influents del segle XX, potser la que ho va ser més, 1984, la distopia que molts creuen que ja s’ha fet realitat.
Notícies relacionades
