30 nov 2020

Anar al contingut

"Cornellà té una joia de museu, comparable al de Nova York o al d'Alemanya"

El cònsol japonès a Barcelona, Hiroyuki Makiuchi, ha convertit en un projecte personal la recerca de finançament i suports per a la mostra matemàtica

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / BARCELONA

"Cornellà té una joia de museu, comparable al de Nova York o al d'Alemanya"

CARLOS MONTANES

El dia que la Universitat Politècnica de Catalunya va convidar el matemàtic japonès Jin Akiyama a pronunciar la conferència inaugural del curs acadèmic 2015-2016 (això va ser el 23 de setembre passat) es va posar en marxa una inesperada cadena d’esdeveniments que ha pertorbat, per bé, la pau del Museu de les Matemàtiques de Catalunya (Mmaca), un lloc, com es veurà, extraordinari, encara que poc conegut, potser perquè és a Cornellà i el barcelonacentrisme impedeix sovint veure-hi més enllà dels límits del terme municipal de la capital. El cas, en un resum gairebé de telegrama, és que Akiyama, al seu país un showman de les Matemàtiques que fins i tot arriba a firmar autògrafs pel carrer, va voler conèixer el museu, del qual havia sentit parlar.
    Tant el va entusiasmar que n’hi va parlar amb passió al cònsol general del Japó a Barcelona, Hiroyuki Makiuchi, que no sols el va visitar, sinó que dies després, el 8 de febrer passat, va organitzar una excursió d’una desena de cònsols d’altres països a aquella cambra de les meravelles pitagòriques i euclídiques que acull l’última planta del Palau Mercader. L’última baula d’aquesta cadena d’esdeveniments és que Makiuchi està decidit a buscar patrocinadors al Japó per al Mmaca perquè, a parer seu, és una inciativa que mereix créixer exponencialment.
    El Mmaca té dos anys de vida. Va tancar l’any passat amb més de 30.000 visites escolars i 7.000 d’adults, sovint portats pels mateixos fills després d’una primera excursió iniciàtica amb el col·legi. Són unes xifres estupendes per a un projecte que va néixer literalment de forma artesanal.

ARTEFACTES DE FUSTA

Un grup de professors de Matemàtiques (Pura Fornals, Guido Ramellini, Enric Brasó i Josep Rey, entre altres) anaven a la recerca d’un ajuntament que els permetés exhibir de manera permanent la panòplia d’artefactes de fusta que Rey, un manetes, havia construït amb fusta per fer més comprensibles les Matemàtiques. Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, no va dubtar ni un instant i els va oferir l’última planta del palauet de Can Mercader. La decisió tenia el seu punt de gosadia. De Museus de les Matemàtiques al món n’hi ha pocs més que pi.
    A Europa va obrir portes el 2002 el Mathematikum de Giessen (Alemanya). Nova York té el seu MoMath tan sols des del 2012. Cornellà competeix des del 2014 en aquesta lliga mundial, i no és una exageració afirmar-ho d’aquesta manera, ja que intercanvia peces en exposició amb aquells altres centres culturals.

PECES DE FUSTA

Per exemple, el generador de políedres que Josep Rey ha confeccionat amb quatre miralls triangulars i un joc de peces de fusta ha causat admiració entre els seus col·legues d’altres nacionalitats, inclòs Akiyama, cosa que té un mèrit especial, perquè aquesta és l’especialitat precisament del matemàtic nipó. Les seves conferències es troben a mig pas de la màgia amb objectes.
    Amb una cinta al cap, que li dóna un aire de senyor Miyagi («donar cera, polir cera…»), pretén i aconsegueix una cosa realment difícil si de Matemàtiques es tracta, proposar reptes mentals a l’audiència sense que aquesta caigui en el desànim. De vegades, el que s’ha après als centres escolars arriba a ser un obstacle per arribar a la solució. Tenim el cas del teorema de Pitàgores, que al Mmaca demostren no amb una equació apresa punt per punt, sinó amb una balança, per comprovar si el quadrat dels catets pesa el mateix que el de la hipotenusa. Genial.
    

DIMENSIONS MODESTES 

Al costat del Matematikum i del MoMath, el Mmaca és modest en dimensions. La prova del nou és que, per limitacions d’espai i pressupost, tenen només una maqueta de l’habitació d’Ames, la il·lusió òptica que va patentar el 1946 l’oftalmòleg Adelbert Ames, un engany de la perspectiva que tan bé li va anar a Peter Jackson per rodar la seva trilogia d’El senyor dels anells i que els hòbbits semblessin minúsculs al costat dels éssers humans.

    Barcelona va tenir al seu dia una habitació d’Ames. Era a la primera seu del Museu de la Ciència de Barcelona. La van batejar oportunament com L’habitació misteriosa, i és que realment ho era. Avui, el monumental CosmoCaixa no té, quina llàstima, un espai d’aquest tipus. Hauria de ser un dret de tot pare tenir una habitació d’Ames a mà per poder visitar-la amb els seus fills.
        De fet, el cas del CosmoCaixa resulta enormement interessant per al repte que se li planteja ara al Museu de les Matemàtiques de Catalunya si, com pretén, el cònsol troba patrocinadors potents, ja que el museu que La Caixa va inaugurar el 2004 al vessant de la muntanya del Tibidabo és un curiós cas d’obsolescència no programada.
    Les pantalles tàctils que ofereixen informació als visitants són trilobits en comparació amb el telèfon que qualsevol d’ells porta a la butxaca. Al Mmaca res funciona amb electricitat (llevat d’una peça que ha estat prestada pel MoMath), no hi ha ordinadors, no han caigut en la temptació de les impressores 3D. No cal.
    Créixer, sí, però amb prudència, explica Pura Fornals, una de les ànimes del museu. El centre organitza de forma habitual exposicions itinerants. L’any passat van ser un total de 43. El problema és que el material no pot viatjar sense un monitor perfectament ensinistrat que conegui les Matemàtiques que hi ha darrere del pantògraf (tan simple i tan extraordinari) o de la rèplica del pont autoportant de Leonardo da Vinci, que els visitants poden construir amb les seves pròpies mans, segons explica la professora Fornals.

AMPLIACIÓ

«Necessitarem un vaixell més gran», descobria a mitja pel·lícula Roy Scheider a Tiburón. Balmón, consultat sobre el dilema que planteja el sobtat interès del cònsol explica que l’ajuntament, com ja va fer fa dos anys, estaria encantat d’oferir una seu més gran sense sortir de Cornellà, perquè l’opció de créixer al mateix Palau Mercader és inviable.