Topor, com la primera dama

Abans de prosseguir, una advertència. El títol és un esquer. En realitat, qualsevol títol a la premsa ho és, una mena d’aparador de la botiga que hi ha al darrere. Així que disculpes per endavant per si pogués semblar que aquí s’explicaran intimitats de la nova primera dama de Catalunya, un càrrec inexistent al reglament institucional català, però que, com tothom sap, s’exerceix, a vegades amb desvergonyiment. El ferrusolisme, per exemple, va durar ni més ni menys que 23 anys, temps suficient perquè aquella Lady Macbeth del sud influenciés no només en els afers econòmics, sinó també en els morals, i com a prova d’això l’ostracisme al qual durant anys va condemnar un alt càrrec del partit perquè vivia amistançat després de la ruptura del seu primer matrimoni. Batalletes que encara s’expliquen.

Ara, abans de prosseguir, una confidència. Dilluns passat, la pàgina web d’EL PERÓDICO va publicar dos perfils, un del nou president, Carles Puigdemont, i un altre de la seva parella. S’oferien al lector en igualtat de condicions. Res de tècniques de supermercat, de col·locar el que és més car a l’altura dels ulls o de posar molts nous al preu, un truc que sembla ximplet però que encara funciona a les grans superfícies. Els dos textos estaven situats un al costat de l’altre i amb idèntics cossos de lletra. El cas és que gràcies a una eina d’ús intern es pot saber la xifra exacta de lectors que va obtenir cada perfil. El de Puigdemont va tenir una notable acceptació, ja que és l’home que se situa ara al capdavant del gran enrenou català. Però el d’ella, Marcela Topor, caram, va arribar a les estratosferes internautes. Va quadruplicar en xifres absolutes el de l’acabat d’estrenar president català.

Barcelonejar per llibreries

Així que el títol no és més que un estratagema barroer per cridar l’atenció, ja que del que va això en realitat és de barcelonejar per les llibreries de la ciutat buscat-hi la inclassificable obra de Roland Topor, que amb la primera dama només té en comú el cognom, ni tan sols la nacionalitat. És, queda advertit, una excursió frustrant, perquè una de les característiques més sorprenents del món editorial modern és la inaccessibilitat a llibres que de cap manera poden ser qualificats de vells o antics. «A veure a veure….», consulta a l’ordinador de la botiga de Josep Cots, l’atentíssim llibreter de la Documenta. Busca una obra de contes curts, 'Acostarse con la reina y otras delicias'. «¡Però si és del 1996!», exclama, com si fos del 1896. No sembla tant de temps. El carboni-14 encara no ha tingut temps de desintegrar-se. En resum, que a Documenta no hi ha res de Topor.

Com que queda a prop, la parada següent és La Casa del Llibre del passeig de Gràcia. Amb aquest nom casolà es podria suposar que els títols en edat tardorenca poden trobar aquí un bon refugi. «¿Roland Topor és el títol o l’autor?». La pregunta del dependent és un avançament de la decepció posterior. «Topor, com la primera dama». L’aclariment l’ajuda. «¡Ah!, d’acord». Però no hi ha res de Topor en les quilomètriques prestatgeries d’aquesta botiga.

Abans d’entrar a Laie (pròxima parada), no és sobrer fer una succinta aproximació a qui era aquest homònim de la primera dama.

Roland Topor va ser fins a la seva mort, el 1997, un escriptor, il·lustrador, cineasta, pintor, actor ocasional i, com a màxim comú divisor de tot plegat, un artista francès amb un afiladíssim sentit de la ironia, un mestre de l’humor negre, però no del de traç gruixut, sinó del més fi i audaç. La millor mostra d’això és l’únic llibre que està disponible d’ell a Laie, 'Cocina caníbal', una obra que en el seu gènere només supera en la literatura universal 'Una humilde propuesta', de Jonathan Swift. Totes dues versen sobre el mateix, sobre que, com diu Topor, «l’home és el millor aliment per a l’home», però no de qualsevol manera, sinó només després d’una exquisida cocció.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Per falta d’espai, i perquè sempre és millor comprar-se el llibre que llançar-se a un desenfrenat Ctrl C i Ctrl V, no estaria bé recollir aquí de dalt a baix totes les delirants receptes del llibre, com el «puré de cap de patró», «guardaboscos al vi de Madeira», «cuixes de noies amb cames a l’aire» o «bascos a la basca», però per allò de fer boca aquí tenen un parell de consells culinaris que Topor intercala entre plat i plat. «Els generals són un os dur de rosegar però fàcils de coure». «Es poden fer deliciosos patés amb els homes que es taquen la corbata». «Per pelar ràpid un colló: punxi’l amb una forquilla i acosti’l al foc fins que li esclati la pell. Es desenganxarà d’una estirada».

L’excursió, el que dèiem, s’acaba aquí, amb la constatació, una vegada més, que en aquesta ciutat és més fàcil trobar una tòfona blanca a Collserola que un llibre de 20 anys. Gràcies per la seva atenció.