Barcelonejant
Destrempada a la Casita Blanca
La placeta del que un dia va ser la Casita Blanca, amb el mural en memòria d’aquell local gairebé centenari. /
A les illes britàniques són habituals els monuments erigits en honor a Francis Drake, que encara que fos el primer anglès a circumnavegar la Terra, la seva fama eterna és més per corsari. Al parc del Retiro de Madrid hi ha una peça escultòrica (no l'única del món, com sovint s'afirma) dedicada a l'àngel caigut, el cabró de Satanàs, ni més ni menys. És amb sana enveja per aquestes ciutats que trenquen amb la monotonia del que és políticament correcte com comença aquesta excursió al número dos del carrer de Bolívar, on Barcelo-na rendeix homenatge des del mes d'octubre passat amb un enorme mural (és el que diuen i ja va sent hora d'anar-lo a veure) al seu meublé més conegut, a la Casita Blanca i als seus gairebé 90 anys de molt professional dedicació a l'aparellament dels amants, a proporcionar discreció a l'aventura extraconjugal d'una nit, a trencar la monotonia de no pocs matrimonis a la recerca d'un paisatge sexual diferent, a la còpu…., un moment, un moment, punyeta, ¿però això què és?
Abans de prosseguir s'ha de ressenyar que la plaça que ocupa el solar de la Casita Blanca és una obra provisional, ja que la zona està pendent d'una descomunal transformació urbanística que, al ritme que va, acabarà després de les obres de la Sagrada Família. Això disculpa almenys que l'arranjament temporal de la plaça no tingui cap gràcia. Tampoc l'arquitectura exterior del meublé era res de l'altre món. Uns tendals suspesos entre pals de color groc cridaner pretenen recordar els llençols que cada matí s'assecaven al vent al terrat de la Casita Blanca, allò que en el seu temps va ser el millor cartell publicitari de la ciutat, senyal que el que allà s'oferia era un servei, a més a més de discret, molt net.
El motiu de l'excursió, no obstant, no és repetir una vegada més el que tantes vegades s'ha explicat sobre la Casita Blanca, el hieratisme indispensable dels seus treballadors, el joc de tres botons de la tauleta de nit (per sortir, per demanar un taxi, per encarregar alguna cosa al cambrer), la seva fusteria de piset burgès, sinó descobrir si el mural d'homenatge, per la seva temàtica atrevida, té opcions d'épater les bourgeois, perquè prou falta que li fa a aquesta ciutat alguna cosa d'aquesta mena de tant en tant.
Propostes indecents
Era molt demanar que el mural fos un excés, una cosa així com El somni de l'esposa del pescador, on Hokusai se suposa que va pretendre constatar que cap home és capaç de satisfer completament una dona i per això ho fa un pop. Massa pertorbador per a una plaça pública. D'acord. Una altra opció audaç hauria sigut prendre prestat l'univers post coitum dels quadros de Terry Rodgers. Era atrevit però factible. De debò, ja fa 149 anys que Gustave Coubert va trencar les cotilles de la pintura realista amb L'origen del món perquè el record del que un dia va ser la Casita Blanca sigui avui a Barcelona una parella muntada en un gronxador, al costat d'una cabanya en un arbre i amb uns sortida de sol de postal com a teló de fons.
«No hi doni tantes voltes, jove, aquesta paret anirà a terra quan expropiïn la finca». Quina decepció. L'únic usuari que hi ha a la plaça a mig matí diu que no va estar mai a la Casita Blanca. A més, no l'impressiona conèixer de primera mà com era allò per dins, el joc de cortines per amagar el cotxe, el respecte que imposava el treballador del meublé al minúscul ascensor, l'escut del negoci imprès als cendrers... A ell el preocupa més que acabin d'una vegada les obres al costat mar de la veïna plaça de Lesseps, on viu, que per això s'hi refugia, al solar de la Casita Blanca, a prendre el sol. «Fixi-s'hi, anys de pols i soroll i, a la meva edat, segur que no veuré circular per la plaça de Lesseps la famosa L-9 del metro».
¡Simbomba! Aquest home és una llum. El verdader homenatge a la Casita Blanca no és el mural. Ho és la tuneladora de la L-9 que, exhausta, jau enterrada a Lesseps, exempta del vigor del qual va presumir, en el que ha sigut una de les destrempades més grans de l'obra pública a Barcelona.
