Gràcia no està en venda

Barcelonaacaba de posar el peu a la porta que dóna accés al selectíssim club de les 10 ciutats més visitades del món i, en llenguatge col·loquial, amb un parell de¿, perquè alguns dels arguments amb què competeix en aquesta lliga són descarats anacronismes, com l'arquitectura modernista del segle XXI que ofereix la Sagrada Família o el gòtic del XX que fotografien elsturistesal pont del carrer del Bisbe o a la façana de la catedral. També l'aire antic de molts bars de la ciutat és una mentida. Tampoc hi havia gran part de les platges fa mig segle. Són de compra. A tants euros la tona de sorra. Barcelona ha canviat tant i de manera tan ràpida que val la pena fixar-se en el 'fenomenGràcia', no només perquè aquesta sigui la seva setmana defesta majoramb carrers ahir a rebentar, sinó perquè és dels pocs itineraris de Barcelona recomanats en totes lesguies internacionalsque semblen immunes al tsunami turístic. El que ve a continuació és una pinzellada de l'original vida comercial de Gràcia, que vista amb l'esperit d'un naturalista és rara com un dodo.

Per començar, una observació general. Al cor de Gràcia, és a dir, als seus característics carrers estrets, cosa que exclou la creu que formen Gran de Gràcia i la Travessera, no hi han posat els peus les grans cadenes comercials, ni de menjar ràpid ni de roba fabricada en països del Sud-est d'Àsia.

A Barcelona és costum dir que aquest o aquest altre barri són el Soho del Mediterrani. Al Born i al Raval els han penjat en alguna ocasió aquesta etiqueta, però la pressió turística els situa perillosament en la frontera de la paròdia. A Gràcia, la vida comercial transcorre aliena a aquestes tendències, probablement perquè pocs són els establiments que obren portes pensant en elpúblic estranger. Aquí tenim uns exemples d'apostes, a vegades arriscades, per les vies alternatives.

«REFRESC DE CERVESA» / A la confluència dels carrers d'Encarnació i Joan Blanques va obrir el Nadal passat una d'aquelles botigues insòlites, molt de Soho. A Family Beer venen tot el necessari per cuinar cervesa a casa. Van un pas més enllà de la popularitat actual de les cerveses artesanes a Catalunya. «Una cosa és la cervesa i l'altra, ho sento, el refresc de cervesa que venen les grans marques», explica el Peio, un dels socis del negoci. Però a l'establiment no es venen cerveses. Només instrumental i matèries primeres. «El més sorprenent van ser els problemes que ens va posar l'ajuntament per obrir el negoci. Entenien que era incompatible cobrar en una mateixa caixa les olles de cuinar i el llúpol», ­explica.

Aquest lament, el del recel administratiu davant les coses noves, és una constant per poc que un xerri amb qualsevol que hagi decidit ser emprenedor a Gràcia.

Els pares de l'escola de ball Lindyhop, amb seu a Verdi des de fa cinc anys i des del 2012 a Torrijos, també van ser rebuts primer amb una ganyota de desaprovació quan van anar a demanar un permís municipal per obrir el negoci. «Ens van dir que ja hi havia escoles de ball al barri», recorda Berta. N'hi havia potser de ballet clàssic i ball clàssic de saló, però no de la que avui és l'especialitat de la casa, una espècie de treball arqueològic dels ritmes que es ballaven a la costa est dels Estats Units entre els anys 20 i 40 i que, després d'un imperdonable oblit, van ser recuperats als 80 a vegades pel rudimentari mètode de visionar pel·lícules antigues. L'escena de 'jitterbug' de 'Hellzapoopin' és l'èxtasi que tot alumne de Lindyhop desitjaria aconseguir. La qüestió és que aquesta escola comença a definir tant l''estil Gràcia' com al seu dia ho van fer els cines Verdi, un referent no només del barri, sinó de tota la ciutat. No en va, quatre diumenges al mes se celebren a la Ciutadella, la Sedeta i a la plaça de la Virreina unes autodenominades 'sessions clandestines' de ball a ritme de swing, un plaer per als ulls dels no iniciats que solen protagonitzar els alumnes de l'escola.

Un altre establiment singular que lluita per treure el cap des del maig del 2012 és una minúscula botiga situada a dos passos del mercat municipal de l'Abaceria, Cal Miquel, que ven sense intermediaris productes lactis produïts per propietaris de minúsculs ramats dels Pirineus i embotits d'edicions limitades. És, a més, un dels poquíssims establiments de Barcelona que ven la caríssima llet d'euga, penúltima tendència en medicines naturals. «El repte a què s'enfronta aquest especial paisatge que formen les botigues de Gràcia no és només la incomprensió municipal -a mi em van vetar les degustacions- sinó el preu dels lloguers», explica el Miquel. «La rotació de comerços és alta no perquè el negoci plantejat sigui un error, sinó perquè el preu del local en pot fer impossible la supervivència», afegeix.

EL LLOGUER MANA / Lamentablement, així de cruel és Barcelona des de fa un temps. Són els lloguers els que defineixen la ciutat. Ja han tancat diverses llibreries i galeries d'art històriques als carrers del Gòtic i de l'Eixample a favor de negocis que tenen en el turista el principal client. I si no hi ha turistes, sembla que no hi ha negoci, tal com li passa al tram central de la Diagonal, on el preu de les rendes ha caigut un 50% i ni tan sols així remunta el vol.

El cas de Gràcia és particular. Els lloguers també defineixen en excés el paisatge, però sense turistes. Els preus de Verdi i Astúries són prohibitius, però per sort les distàncies són curtes i n'hi ha prou de buscar el local a 200 metres d'un d'aquests epicentres perquè ellloguer sigui quatre vegades més baix. Un petit local a Encarnació pot costar 600 euros mensuals. Quatre carrers més enllà, prop de Verdi, pot costar fins a 2.000.

Notícies relacionades

La L3 del metro de Barcelona s'ampliarà amb 9 noves estacions

Barcelona preveu dedicar 4,7 milions d’euros per pacificar i reverdir l’entorn de la Ciutadella

Amb aquesta proximitat, això sí, la competència és sempre ferotge. Per això una altra de les característiques de Gràcia és una accentuada voluntat de cadascú per despuntar amb un accent propi. Cel Moreno, propietària de Té Quiero, reconeix que la recerca de la diferència és el que la va impulsar a obrir al carrer de Torrijos el seu en aparença estrany còctel de saló de te i llibreria. «En un bar amb màquines escurabutxaques no trobes la tranquil·litat que necessites per llegir». Dit així, fins i tot sona ben coherent.

Gràcia és, en resum, la imatge especular de laBarcelona turística. Viu al seu propi ritme, encara que la festa major en curs pugui induir erròniament a pensar el contrari, on fins i tot el pa s'elabora, com en el singular forn Reykjavik del carrer d'Astúries, al pas lent d'abans, sense llevats industrials. Diuen que per això aguanta més temps tendre. Potser això mateix també li passa a ­Gràcia.