La vida més enllà de la nau

Darrere de cada número hi ha una història i milers de raons. Darrere de les prop de 700 persones que es calcula que viuen enassentaments, concentrades la majoria a Sant Martíassentaments. Darrere de les 300 que viuen i/o treballen a lanau de Puigcerdà, la més gran de la ciutat, amb ordre de des­allotjament per al 18 de juliol; i de les 46 que han entrat en el procés d'inserció laboraldel pla d'assentaments irregulars impulsat per l'ajuntament. En les següents ­línies, les històries de Stephenson i Racine, dos africans en la franja dels 30, l'un sense papers i l'altre amb ­papers, i la seva oportunitat d'integració.

ESPERANT ELS PAPERS De la nau de Pere IV a un pis a Can Baró

Stephenson era a la nau dePere IVla nit de l'incendi, el dia de Sant Esteve. «Jo vaig avisar els que dormien. Ens va venir de poc, però al final va quedar en un ensurt», recorda aquest camerunès de 38 anys, llicenciat en Història i sense permís de residència, que durant l'últim any i mig ha viscut a la citada nau del Poblenou, on encara segueixen algunes desenes de persones el desallotjament de les quals és imminent.

Té 38 anys i en fa 14 que va deixar el seu país per «buscar una vida millor». Primer va estar un temps a Sud-àfrica, on es dedicava a la venda ambulant, «però no era un lloc segur per viure». D'allà se'n va anar a la Xina, on va viure quatre anys com a mestre d'anglès (la seva segona llengua és la de Shakespeare).

El 2006 va decidir provar sort a Europa. «Tenia molt clar que volia viure a Barcelona. A l'Àfrica encara es té una idea molt idealitzada d'aquesta ciutat. A més a més, va coincidir amb l'arribada d'Etoo al Barça», explica l'home, que incideix molt en el sentiment de responsabilitat. «Quan arribem aquí tenim molt clar que tenim la responsabilitat d'enviar diners a les nostres famílies. I això pesa molt», apunta l'home en un català més que correcte al pis de Can Baró que comparteix juntament amb cinc antics habitants dels assentaments des de fa un mes i mig, una llar amb aspecte de pis d'estudiants (amb l'excepció que està prohibit fumar). El pla d'assentaments de l'ajuntament compta actualment amb dos pisos de transició, el de Racine, i un altre amb sis persones més.

«Estic il·lusionat amb el procés d'arrelament. Si tot va bé, d'aquí pocs mesos tindré la documentació, el meu objectiu és buscar un lloc de treball i poder buscar un pis independent i visitar la meva família al meu país».

FEINA DE QUATRE MESOS De la recollida de ferralla al Punt Verd

L'acollida al nou lloc de treball va ser molt bona. «Els senegalesos i els marroquins som com germans», explica Racine amb el seu uniforme verd fosforescent al Punt Verd de Vallbona, on treballa des de fa poques setmanes a través de Trinijove, una entitat que participa en el pla per eradicar els assentaments irregulars. Aquest senegalès de 37 anys és una de les 20 persones que viuen a la nau del carrer de Paraguai, al Poblenou, a pocs metres dels assentaments de Pere IV i Puigcerdà.

Racine fa només un any i mig que viu a Barcelona. Va arribar directament al recinte que ocupa: «És un dels més ben organitzats, ho tenim tot bé», reivindica. Està en llista d'espera per ser reallotjat en un pis d'inserció. «Confio que me'l donin aviat. Conec un company que vivia amb nosaltres a Paraguai i ja ha sigut reallotjat», explica. El seu primer destí europeu, fa 15 anys, va ser Granollers (Vallès Oriental). Allà va viure durant una època, quan tot anava bé. «Tenia una feina estable, primer en una empresa de muntatge de maquinàries i després de fibres tèxtils, i vivia al meu propi pis, de propietat», explica l'home, de mirada optimista i somriure fàcil. Les coses es van torçar, com per a tants d'altres, el 2008. Va perdre la feina, se li va acabar l'atur i no va poder pagar la hipoteca, així que el van desnonar el 2010. «No sé com està el tema. Vaig anar al jutge i em va dir que no em preocupés per això, així que no ho vaig fer», assenyala Racine al ser consultat sobre si, com tants d'altres, al marge de perdre la vivenda segueix arrossegant la hipoteca. Home decidit, al veure's sense casa i sense feina es va mudar a Vic (Osona), on va trobar un lloc de treball als magatzems d'un supermercat, on va estar uns dos anys.

Però també es va acabar. Va ser aleshores quan es va traslladar a Barcelona, a l'assentament de Paraguai, on coneixia alguns compatriotes. Allà va començar a treballar la ferralla, una activitat que li ha anat bé per a la seva feina actual. Al Punt Verd de Vallbona es dedica a separar el material que arriba. En un principi té un contracte de quatre mesos. «Aquí a Barcelona he viscut sempre a Paraguai, però treballava a Puigcerdà, allà és on es ven la ferralla», relata l'home, angoixat sobre el desallotjament de l'assentament més gran de la ciutat, previst per al pròxim juliol després que la jutge desestimés la petició de la defensa de suspendre'l per una qüestió humanitària. «Jo encara penso que no ens desallotjaran», prossegueix l'home, que entén «molt bé» els que no han entrat en el pla de ­reinserció municipal en què ell participa. «La gent té por i desconfia de tot. Moltes vegades han vingut, els han promès coses i no els han donat res, i és normal que ara es mostrin reticents», exposa.

Notícies relacionades

Nutella fa 62 anys amb una edició limitada de pots inspirats en les comunitats autònomes: aquest és el de Catalunya

La compra d’habitatge nou va augmentar gairebé un 30% a l’àrea de Barcelona el passat 2025

«Entenc els que prefereixen resistir allà junts per buscar una solució col·lectiva, però també els que, com jo, estem intentant aprofitar les opcions que ens ofereixen. Tots ens trobem en situacions difícils i cadascú actua com pensa que és millor», conclou l'home, que per poder arribar al seu lloc de de treball d'inserció des de l'assentament on viu fins a la incomunicada Vallbona profunda ha d'agafar el tramvia, el metro i l'autobús.

«Posa que sóc actor i que busco un paper en una pel·lícula -fa broma somrient l'home-. Posa-ho, ho dic de veritat, no se sap mai». Les promeses s'han de complir.